20.8.12

INTEL·LECTUALS DE PRESTIGI






A les interessants Memòries d'un somni, d'Amadeu Cuito (Barcelona,1936), imprescindibiles per a qui vulgui conèixer una mica més en profunditat el passat recent, des d'una perspectiva oberta, liberal i polièdrica, hi ha molts fragments sucosos. Les estic llegint, a poc a poc, com cal, alternant la lectura amb la d'altres llibres de narrativa. Per elles hi desfilen molts personatges i molts fets, alguns dels quals encara poc coneguts per a la majoria.

Explica Cuito com durant els anys 57 i 58 hi va haver a Espanya alguns aldarulls universitaris i també vagues als principals sectors industrialitzats, Astúries, el País Basc i Catalunya. Pel novembre de 1958 es van detenir diferents dirigents socialistes clandestins, que ja estaven vigilats, acusats d'haver inspirats els desordres. A Barcelona es van detenir força coneguts i amics de Cuito, com ara Joan Reventós, Edmon Vallès, Francesc Casares, Lluís Torras i d'altres. Molts d'ells no tenien antecedents i el règim, que jugava a allò del poli bo i el poli dolent, els va anar deixant anar, alguns ben aviat i d'altres al cap d'uns mesos, o bé els va consignar als seus domicilis.

A París es va fer una mobilització i una campanya de prensa reclamant l'alliberament dels presos polítics. Cuito, que tenia poc més de vint anys, va ser l'encarregat d'anar a demanar suport a tres pesos pesats de la intel·lectualitat francesa, Camus, Malraux i Sartre. El manifest sembla que era de caràcter general, sense connotacions partidistes, per tal d'assolir una certa unitat. La rebuda que li van fer els tres grans homes explica molt més de cadascun d'ells que llargues biografies i, segons com es miri, sembla fins i tot una mena de paràbola evangèlica:

En Camus em va citar a un teatre on assajaven una de les seves obres. Rodejat d'admiradores, em va sorprendre el seu aspecte de galan de pel·lícula, amb vestit fosc i corbata vistosa. Quan li van dir que havia vingut el noi que venia a recollir la seva firma, va venir de seguida cap a mi amb un gran somriure, va comentar les detencions i la situació políticaamb gran efusió, referint-se a la seva ascendència espanyola per part de mare i, grandiloqüent, va acabar dient-me que potser els homes no podem aixecar pesos de tres-cents quilos, però això no ens fa esguerrats i el mínim que podem fer és firmar papers com el que li portava.

L'entrevista amb Malraux va ser més curta i més protocolària. Ja era ministre i no devia tenir gaire temps per perdre. Es va llegir atentament el text que li portava i després d'un gest d'assentiment amb el cap va firmar, sense cap més comentari que una breu referència a la seva inamovible fidelitat a la causa de la democràcia espanyola. 

En Sartre estava molt ocupat i em va rebre el seu secretari, que em va prometre una resposta al cap de dos dies. Quan hi vaig tornar em va dir que, abans de firmar, en Sartre volia conèixer la llista completa dels firmants. Em vaig limitar a comentar que érem molts demanant firmes i no tenia la llista completa, que per altra banda cap dels firmants no l'havia demanada i tampoc no tenia autorització per donar-li la meva. Em vaig quedar evidentment sense la seva firma. No em va sorprendre. 

(Amadeu Cuito, Memòries d'un somni, pàgina 147, Quaderns Crema).

11 comentaris:

esparver ha dit...

Però seguim reverenciant Sartre...

Júlia ha dit...

Esparver, jo ja fa temps que no...

Galderich ha dit...

En Benet comentava que una de les vegades que el van detenir va consolar un obrer que estava a la cel·la. Aquest li va agrair el gest però li va comentar que entre ambdues detencions hi havia certes diferències i que el tracte de la policia seria diferent...

Júlia ha dit...

Galderich, evidentment en aquella època a la universitat només hi anava segons qui i fill de segons qui, els pares movien coneguts i, generalment, la cosa s'arranjava, amb alguna excepció. Això ho han admès fins i tot molts d'això que n'hem dit 'gauche divine'.

No hi ha com tenir padrins, on sigui.

Pel que fa a la classe obrera, en aquella època els agosarats devien ser quatre i el cabo.

A Nuestro hombre en la Habana un polícia sàdic li diu al protagonistaz que hi ha 'torturables' i els que no ho són.

Per altra banda a la civilitzada França d'aleshores encara es tallaven caps a la guillotina i amb el tema d'Algèria també es va veure que hi havia 'torturables'.


Per això quan la truita canvia els primers líders acostumen a ser els fills dels no torturables, encara són vius o encara no han decidit que valia més quedar-se a casa.

Júlia ha dit...

Precisament Camus i Satre van protagonitzar un debat encès sobre el tema i encara a finals dels setanta uns estudis van evidenciar que, fins i tot a França, a la universitat només hi arribava segons qui.


Les coses han canviat molt, de vegades no ho volem admetre.

Júlia ha dit...

En el fons, un dels motius de 'distància' entre castellans i catalans ha estat la percepció, a partir dels anys vint, que els d'origen pobre i castellà rebien més, hi havia de tot, però segurament que les estadístiques ens ho farien veure, això. Hi ha temes en els quals no es vol investigar a fons, no fos cas que ens fessim mal.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ja fa temps que vàrem de deixar de creure en Sartre.

Júlia ha dit...

Jo és que ja no crec en res ni en ningú, al menys de forma absoluta, Francesc, m'he tornat una descreguda: cínica, agnòstica i escèptica.

Francesc Puigcarbó ha dit...

.... ja en som dos.

Gabriel Jaraba ha dit...

Ni Jordi Pujol ni Jordi Carbonell van ser considerats no torturables malgrat ser catalans, intel.lectuals i amb possibles.

Júlia ha dit...

No, Gabriel, i en sé d'altres menys mediàtics, però amb els de tropa s'hi abocaven molt més. En general a la universitat nocturna dels meus temps hi havia la percepció per part de molta gent que alguns se'n sortirien aviat i d'altres, sense coneguts, ho tindrien molt més magre. De fet, alguns d'aquests del Bocaccio, ho ha reconegut i tot en alguna ocasió.