19.8.12

HOMES D'ABANS: LLUÍS CAPDEVILA (1895-1980)






Fa temps vaig trobar, per casualitat, als Encants de Sant Antoni, un llibret de Lluís Capdevila, Barcelona, cor de Catalunya, Guia espiritual, en el qual l'autor fa una sèrie de descripcions literàries, però força realistes, de diferents indrets de Barcelona. Ja aleshores, a mitjans dels anys vint, s'exagerava la significació de llocs com el Paral·lel, que amb el temps hem idealitzat encara més. Es comparava sovint l'avinguda amb Montmartre, -sempre hem de trobar paral·lelismes amb alguna cosa, quina pena- cosa que al periodista no li sembla massa adient. Vegeu:


El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, i sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.


No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament, hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d’encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d’una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera quan l’ampla via mor a la plaça d’Espanya.

El color del Paral·lel és el de la pols. La seva olor, l’olor d’oli fregit. Amb aquestes característiques comprendreu que no pot ésser un empori de refinades voluptats...


Lluís Capdevila: Barcelona, cor de Catalunya (1926)


Capdevila va ser narrador, autor dramàtic, periodista i noctàmbul. Va escriure llibrets per a sarsueles, el més popular és el de Cançó d'amor i de guerra. Militant de l'esquerra republicana, va ser corresponsal de guerra, es va exiliar, va lluitar a la resistència francesa i va tornar a Barcelona a principis dels setanta, encara que es va establir a Andorra, on va morir el 1980. Aquest llibre és molt interessant perquè descriu molt bé el Paral·lel d'aleshores, les seves zones de barraques a tocar de la Plaça d'Espanya, que van durar molts anys, els seus establiments i les seves mancances.

He tingut ocasió de recordar Capdevila en escriure un breu article per a una revisteta que es publica sobre el Paral·lel, d'aquestes que es distribueixen de forma gratuïta i que funcionen gràcies a la publicitat. Capdevila és un d'aquells personatges immensos que van viure l'efervescència dels anys vint, las tragèdies de la guerra i l'exili i que encara van tenir prou temps per a retornar a un país en reconstrucció.

Capdevila, entre moltíssims altres llibres, novel·les, memòries, periodisme, teatre, va ser l'autor, en col·laboració amb Víctor Mora i Alzinelles de la lletra de les nostres dues sarsueles catalanes més conegudes, Cançó d'amor i de guerra i La legió d'honor. Si l'altre dia escrivia sobre lletres, cançons i contradiccions l'èxit i el simbolisme d'aquestes dues dues obretes també és digne d'estudi. En alguna ocasió, en temps franquistes, se substituïa de forma arriscada la bandera francesa per la catalana, en alguna representació, i allò provocava entusiasmes nostrats molt comprensibles.

Alguns llibres de Capdevila s'han reeditat, com ara les Cròniques de guerra, gràcies a la Fundació Irla, i una part de les seves memòries, gràcies a Cossetània. L'any 1976, quan va tornar a Catalunya de forma puntual, es va fer en honor seu una representació de la Cançó d'amor i de guerra. Quan va morir, l'any 1980, els diaris també se'n van fer ressò, tot i que de forma modesta. Com Joaquim Ventalló, que va escriure sobre ell amb motiu del traspàs, s'ha considerat sempre una mena de secundari, d'aquests grans secundaris de luxe catalans, gairebé oblidats de forma injusta i que haurien de ser de lectura obligatòria en moltes facultats, sobretot a les de periodisme. Capdevila va fer de professor universitari sense tenir estudis universitaris i de periodista sense tenir cap títol i és que, com escrivia León Felipe, para enterrar, como se debe, a los muertos, cualquiera vale, cualquiera, menos un sepulturero. El corporativisme acadèmic progressiu ha fet que aquesta mena de professionals no titolats siguin cada dia més difícils d'acceptar pel sistema.



Va escriure teatre i moltes novel·les així com llibres inclassificables, els dos més recordats les Memòries d'un llit de matrimoni i L'art de fumar en pipa, que potser avui seria censurat, qui sap.