13.9.12

CONVERSOS






Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
parany de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant.

      Salvador Espriu




Assisteixo sorpresa a moltes conversions estranyes a l'independentisme incondicional, evidentment, les eufòries s'encomanen. Quan a l'escola es començava a ensenyar català de forma sovint voluntària i fora d'hores érem minoria els vagament catalanistes, disposats a perdre hores per la causa. Quan duiem els fills a escoles catalanes i laiques de pagament -no n'hi havia d'altres- fent un gran sacrifici, molts coneguts i saludats que ara s'han reconvertit no tenien cap mania en invertir els mateixos sacrificis per tal de dur-los a escoles molt catòliques on el català era una absència persistent. Quan em comprava a terminis publicacions en català per fer país, molta gent se'n fotia, ja que la garreperia ha estat també una virtut nacional tòpica i típica. Quan les coses van començar a canviar ja vaig percebre moltes conversions d'aquesta mena, a escola, amb el tema de la immersió, per exemple i ja sabem que ningú no és tan dogmàtic com un convers d'aquests que fa anys s'emprenyaven pel fet que Espanya no guanyava a Eurovisión. El mateix passa amb aquests ex-fumadors, per exemple, que passen dels tres paquets diaris a voler cremar els reincidents que intenten fer una cigarreta amb el cafè. Ja sabem què van dir algunes patums oficialistes d'avui, infants terribles d'aleshores, les quals, per cert, escriuen en castellà quan paguen bé, d'Espriu, en una ocasió en la qual aquest va gosar mencionar una possible cooficialitat de castellà i català...

Ara, a més d'aquestes conversions, que sovint inclouen, fins i tot, dogmatismes ortogràfics, sembla que tothom vulgui deixar constància dels seus entusiasmes patriòtics de forma fefaent, escrita i gràfica, no fos cas que el miressin malament, com a aquell personatge de la cançó de Brassens que el catorze de juliol, o durant la fiesta nacional, en la traducció al castellà, resta al llit, lluny d'himnes i musiques. Viure per veure. Per veure canvis de camisa i retenyits diversos. Ja ho deia el senyor Guerra, en castellà, allò de que qui es movia no sortia al retrat. És més, si tens alguns dubtes de mètode sobre el tema i la seva evolució i els manifestes, greu error, són aquests conversos de darrera hora aquells que més et volen convertir a la incondicionalitat, de grat o per força. Encara tinc al cap una lamentable assemblea a Rosa Sensat, fa molts anys, en la qual Marta Marta ens volia donar unes tristes explicacions de la reconversió política del seu partit sobre el tema de l'OTAN.  Amb els anys vas veient tantes coses estranyes que gairebé no et sorprens de res. Amb la guerra, la preguerra i la postguerra els meus pobres pares i avis van veure i patir coses molt més lamentables i conversions molt més inquietants. 

19 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

"cosas mas raras veredes amiga Júlia."

Uns dels més conversos són els periodistes de radio en general.

Júlia ha dit...

Cert, els periodistes i molts polítics, també. Però, ja dic, entre els mestres també vaig comprovar com es passava de franquista espanyolista a catalanista militant. Potser és la síndrome Rafael Casanova.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ui si. Ve de lluny això dels conversos, i va molt lluny també, suposo.

Júlia ha dit...

Cert, Xiruquero, una plaga. I consti que no vull confondre aquestes conversions amb l'evolució natural, lenta i profunda, del pensament, que a tots ens afecta.

Clidice ha dit...

Tens tota la raó. Sempre hi ha una majoria basculant, d'això, els psicòlegs, en diuen polarització de l'opinió. Ho veiem arreu i tothora, com, per exemple, després de les acampades d'indignats, vam començar a veure anuncis televisius amb la mateixa estètica i, acabes veient-ne la moda arreu. L'estupendisme d'alguns que se l'agafen amb paper de fumar davant la ideologia d'altres acaba diluint-se, moltes vegades amb sensació de ridícul, davant l'evolució natural dels fets. I sinó que els ho preguntin als d'ICV que eren anti-mani i anti-indepe i ara en Joan Herrera perd el cul per sortir a la foto, o els socialistes que es pensaven que amb en Montilla havien fet sostre i s'han superat amb en Navarro. El cas és que es pot -cal- evolucionar, però, si us plau, millor no provar d'anar dient als altres el que són o deixen de ser, perquè tal dia farà un any i potser t'ho acabes havent de menjar amb patates. T'imagino, perquè m'hi veig, ja ni provant de defensar el perquè has actuat com ho has fet, esgotada de defensar allò tan obvi com la defensa de les teves idees. Una amiga meva, nascuda a Viladecans (que mai havia escoltat el català fins a adulta) quan li passava això s'ho mirava escèptica i exclamava: "yaaavendranlosmiosyaaaa" ;)

lola ha dit...

Volia fer un post sobre els conversos, però no cal, ja l'has fet tu molt millor. Els que defensàvem als instituts el català, ens deien els de "plastalà", érem uns plastes. I es negaven a escriure una convocatòria en "plastalà" perque, caram! ja l'havien escrit en castellà! Alguns, amb els que encara tinc contacte, eren tots a primera fila de la mani. Han pensat? Han llegit? No. No-res. Comences a parlar amb ells, i no saben res de res.
Hannah Arendt diu que un dels mecanismes més propis de les masses és l'oblit ràpid del que faci falta (en concret parla dels líders totalitaris). Si van maldades, molta gent tornarà a treure la "roja y gualda", amb l'aligot, si cal.
Al monument de Casanova,any rere any, si concentraven tres o quatre, potser cinc, no recordo, persones, uns segons, abans la poli no els detingués. Entre ells, els meus pares.
Guaita, quasi he fet el post. Disculpa l'oportunisme...

lola ha dit...

Ep, durant el franquisme, no hi havia el monument, esclar. Anaven a la cruïlla i deixaven flors a terra

Júlia ha dit...

Clídice, precisament en aquests pensava... ja veus. Jo he dir que sóc força moderada i escèptica, més federalista que no pas independentista, i m'he hagut d'escoltar moltes prèdiques enfervorides d'alguns 'conversos'.

Júlia ha dit...

I ara, Lola, em semblen molt adients els comentaris, si és que quan vas fent anys veus com va tot i 'te'n fas creus'.

Júlia ha dit...

Em temo que, si pel que fos, l'estat espanyol comencés a tenir més 'prestigi internacional' hi hauria molts miracles inesperats.

Olga Xirinacs ha dit...

Demà intentaré fer un post repetint el que deia ahir la pastosa Curri Valenzuela: tendremos que mandarles los tanques...
Els que hem fet català de peatge ara veiem que alguns es giren cap allò tan conegut de "el sol que escalfa més..." així que ensumen la sardina a la brasa. És el que expliques.

Gràcies a tu, Júlia, he pogut llegir la crítica de "El sopar", que vas desar i explicar tan bé. Meteora m'envia sempre els resums, perquè els trobo molt interessants.

Anònim ha dit...

CERT....I HAN FA UNA RABIA.
HISTORIES? SI SABESIS...,UN DIA HAN PARLAREM,I TU QUE SAPS ESCRIURE,QUI SAP.
JUGANT

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

S'hi ha de comptar, amb els conversos, com s'ha de comptar amb tot el que al món es fa i es desfà. Sempre ha estat així segons aquell principi de polaritat del qual parla la Clídice. D'aquí ve que la veritable evolució mental i totes les que se'n segueixen, sigui el resultat de la superació de la polaritat.

Júlia ha dit...

Olga, si has llegit el llibre ja pots veure quines coses es venen i promocionen.

Júlia ha dit...

Jugant, que m'intrigues, he, he.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, de fet hi ha conversions sinceres, també, aquestes no preocupen.

Normalment amb els anys vas superant la 'polaritat' juvenil, tot i que no tothom fa el mateix procés.

GLÒRIA ha dit...

En les evolucions i involucions humanes, penso que sempre queda un pòsit del sentiment original. Parlo, és clar, de la gent que actua de bona fé.
El problema de federar-se, Júlia és i amb qui?. Avui el President mas, si l'has escoltat, no ha tingut pels a la llengua per deixar clar que Espanya no tenia cap intenció de ser una federació. I consti que cito el senyor Mas de qui no sóc contrària però tampoc fan ja que tots els polítics em resulten dubtosos.
Interessant article.
Salut!

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

La Glòria m'ha deixat un comentari i m'ha arribat a l'email però no surt aquí, algú pot saber perquè passa això?