7.9.12

IDIOSINCRÀSIES NOSTRADES: PUTES, RAMONETES, ANGUILES I XANGUET



S'ha fet molta brometa a l'entorn de la referència pujoliana a putes i ramonetes. I és que, precisament, d'una de les coses de les quals s'acusava més els convergents en èpoques passades era de fer això mateix. Encara diré més, va ser aquesta una dita que semblava definir una certa manera de ser català o catalana. Una altra dita o frase feta recurrent era allò del peix al cove, es feia la puta i la ramoneta per portar peix al cove, de fet. I a callar com un puta.


Això de les putes i les ramonetes ho havia escoltat molt sovint de petita, era l'únic context en el qual semblava que la paraula puta no era pecat i es deia el mot sense complexos. De fet, amb els anys m'he adonat que no és aquesta una manera de fer exclusivament nostrada, és una actitud molt humana, jo diria que universal. Tampoc no ha estat en política un capteniment convergent, sinó que podem trobar putes i ramonetes en tot l'espectre polític, per cert, i tan sols mirant hemeroteques amb una certa cura ho podríem demostrar de forma fefaent. Podem elaborar molta literatura sobre sinceritats, honestedats, coherències i la resta però el món és com és i no com ens agradaria o con ens l'expliquem, fins i tot a nosaltres mateixos. Només cal veure com s'explica i fixa la història de l'Onze de setembre quan, de fet, hi ha llibres seriosos que ens matisen molt la derrota gloriosa, la veritat.


El que em sobta és el gran nombre de comentaris que ha generat el senyor Pujol, talment com si hagués inventat la sopa d'all amb la seva frase. Màrius Serra va fer una anàlisi acurada de la dita, embolicant-se amb els escura-xemeneies francesos, cosa que em fa pensar en una mena de simbologia fàl·lica, amb això d'escurar amb l'estri professional les pregoneses de la llar de foc. I no ha estat l'únic. Gairebé s'ha parlat tant o més de la frase que no pas de l'Ecce Homo aragonès, vaja, un altre tema fascinant dels nostres dies. S'han donat moltes explicacions subliminals sobre el significat poc críptic de la dita. En tot cas crec que la majoria entenem, amb matisos personals i familiars, el que vol dir la cosa: actuar de dues formes diferents segons les necessitats i les circumstàncies. Quelcom que, més o menys, ni que sigui en alguna ocasió puntual, hem hagut de fer tots i totes per sobreviure en aquest món de mones. Catalans, castellans i la resta de ciutadans de la resta del món, que també existeix.


Per cert, encara no hem aclarit qui va ser la Ramoneta ni tampoc el nom de pila de la treballadora del sexe que s'hi contraposa, tot i que devien ser la mateixa persona, és clar. Ni si en castellà o en d'altres llengües hi ha quelcom equivalent, tot el que he trobat, de moment, en l'idioma cervantí situa una actitud  i l'altra en contextos diferents, com ara allò de ser de día monja, de noche puta, o bé com diu la coneguda copla sobre la rosa d'Alexandria, colorada de noche, blanca de día. No és ben bé el mateix, però també molt convenient i recurrent, allò de Bernat Metge de la natura d'anguila. Una dita que s'ha perdut, ja que avui potser seria políticament incorrecte, tot i que parlar malament de les monges, de les putes i de les Ramones, tampoc no està bé, és allò de ser un jesuïta, que feia referència a actuar amb dissimul i traïdoria i semblar un sant. Fins i tot he trobat aplicacions a l'àmbit esportiu sobre el tema, vegeu. La doble actitud vital en molts casos respon a frustracions i insatisfaccions, com en el cas d'aquella Belle de jour tan excitant qui, de fet, exercia de Ramoneta de nit i de senyora de la vida de dia, per cert.

En el fons estic ben segura que ahir, avui i sempre, fer la puta i la ramoneta ha estat, és i serà una actitud de supervivència que pot tenir els seus avantatges en moments difícils. Jo, la veritat, si fos el senyor Pujol, que no ho sóc, no hauria afirmat amb tanta contundència que ja s'ha acabat el bròquil, em temo que encara haurem de fer tots els papers de l'auca i, a més, el paperot. Com diuen els nostres complicats veïns d'escala, d'aquesta comunitat de veïns de la qual volem sortir, sempre que trobem una cosa millor i a més bon preu, car un altre tret de la nostra idiosincràsia és, diuen, la garreperia, una cosa es predicar y la otra dar trigo. I és que avui, prou que ho sabem, canviar d'habitatge per tal de millorar és pot convertir en un veritable via crucis i res no ens garanteix, tampoc, que aquest futur idealitzat sigui una bassa d'oli, car no hi ha res més sagnant que les baralles entre parents propers. Em temo que, en qualsevol cas, continuarem havent de recórrer a fer la puta i de ramoneta in saecula saeculorum, amén.

10 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Fer la puta i la Ramoneta. M'encanta aquesta expressió. Trobo que és un dels monuments de la nostra llengua, que com d'altres expressions, diu tot un capteniment amb ben poques paraules, taquigràficament.
Caldria fer més ús -adequat al context, no com els de Tv3- de les expressions en el llenguatge corrent, no trobes?

Júlia ha dit...

Personalment, Xiruquero, quan a la tele o la ràdio fan servir de forma abusiva frases fetes ho trobo molt xaró, cada cosa al seu lloc.

Dir en un telediari que un polític ha pixat fora de test em sembla molt ordinari, la veritat. Com també l'ús recurrent dels mots cagar, follar i d'altres.

La culpa potser la té l'escola i tant treballar les frases fetes de forma indiscriminada... O la incapacitat de crear un estàndard seriós, acurat i que no soni a pitarresc barat, amb tot el respecte pel senyor Pitarra, que ja els hi agradaria assemblar-s'hi, lingüísticament parlant.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Preciosa i nostrada expressió. Diria que se'n podrien adjudicar l'autoria els de CIu, en són uns mestres - en la supervivència - de nedar i guardar la roba.

Galderich ha dit...

El que ha sobtat de la frase d'en Pujol (després que la digués en Quim Monzó) és que la ha utilitzat com a crítica quan és el que han fet tota la vida... i encara fan! Sinó, temps al temps.

Júlia ha dit...

Doncs no, Francesc, la frase és molt més ancestral, d'abans de CIU, d'esquerra republicana i fins i tot diria que d'abans d'en Jaume I, he, he.

Júlia ha dit...

Evidentment, Galderich, aquí està la gràcia... tot i que no han estat exclusius en l'utilització d'aquest capteniment puto-ramonesc, certament. D'en Monzó no en diré res que també és dels que fa molt temps que viu del 'cuento', la veritat.

Júlia ha dit...

Jo és que crec que Pujol és un gran humorista que no sempre s'entén ni s'interpreta com cal, has d'estar una mica 'iniciat'. Això li valoro força, precisament hi ha una gran manca de sentit de l'humor, darrerament, pels nostres verals.

Montserrat Sala ha dit...

Una entrada interessant i distreta. Acurada en tots els sentits, amiga. tal i com son sempre els teus posts.

També soc de la opinió de que aquesta frase tan vulgar, sembla que ha sortit del armari dels disbarats per aplicar-la, a la seua política de sempre.
Una salutació carinyosa.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Montserrat!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Les frases fetes no només estan plenes d'enginy sinó que travessen no diré els segles, però gairebé. Les expressions populars són molt exactes de concepte, el poble no és tan ruc com alguns creuen.