21.10.12

CINEMA DE BARRI



Una exposició al Teatre Lliure de Gràcia, amb fotografies de Josep Maria Contel, reviu l'època i l'ambient de la filmació de la pel·lícula sobre la novel·la de Mercè Rodoreda La plaça del Diamant.

Hi ha dues pel·lícules que jo crec força fluixetes però mítiques al mateix temps,  la fama de les quals respon més al seu moment i a les circumstàncies que no pas al valor estrictament cinematogràfic. Una és aquesta i l'altra La ciutat cremada. Tant de l'una com de l'altra ens vam riure a bastament en d'altres temps però avui, com sol passar, compten amb molts valors afegits, extracinematogràfics.

Crec que la figura de Rodoreda també es va beneficiar del moment i les circumstàncies. Avui és un valor sòlid, de lectura obligatòria -horrible etiqueta- però la seva literatura va generar controvèrsies al principi. Molts bons autors tenen una obra sòlida, extensa, interessant, però els manca l'espurna d'un èxit indiscutible com va ser La plaça del Diamant. 

Personalment, i admetent que costa defugir la mitologia, crec encara que aquest és el llibre més interessant de l'autora, tot i que els qui no volen pertànyer a la massa citin d'altres títols o, per exemple, els contes, prioritzant-ne la qualitat. Rodoreda va tenir el mèrit de crear un estil molt personal però més enllà de la Plaça del Diamant la resta no em convenç. Avui, de vegades, pensant que et fan una gracieta algú et comenta que un fragment teu és rodoredià, santa paraula.

Rodoreda, dona d'un físic atractiu i enigmàtic, va envoltar-se d'un cert misteri personal, cosa interessant per a un escriptor. Vam saber molt poca cosa d'ella fins a la seva mort. Tot i amb això recordo que ja ens va decebre força, intel·lectualment parlant, a l'entrevista que li va fer Soler Serrano, en aquella magnífica sèrie d'entrevistes, avui un espai de culte retrospectiu, A fondo. Res a veure amb el gruix d'una personalitat abassegadora i desbordant, potser excessiva per al país, com la de Maria Aurèlia Capmany, per exemple, la qual, però, no va arribar a tenir una plaça del Diamant.


La pel·lícula té la seva tendresa evocadora, la participació entusiasta d'aquests soferts veïns de l'indret, que tantes remodelacions han hagut de patir en aquesta plaça mítica, convertida als vespres en catau de gresques i sense aquells envelats d'abans, tan emblemàtics. Tot plegat ja fa trenta anys, d'aquella filmació i aleshores la plaça  del llibre encara es podia reconèixer. Les remodelacions partidistes i absurdes, l'establiment indiscriminat de zones peatonals, ha generat molts efectes no volguts, a Gràcia i a d'altres barris, l'infern és empedrat de bones intencions urbanístiques.  


La pel·lícula té defectes molt habituals en el nostre cinema i, en general, en el cinema hispànic, tot i que, a poc a poc, es va millorant l'atrezzo. Tot es veu nou i de tergal, l'envelliment dels personatges resulta menys treballat que les perruques amb pòlvores de talc que ens posàvem al teatre parroquial, la Colometa va a buscar feina gairebé vestida d'alta costura. Crec que si la pel·lícula s'hagués rodat en blanc i negre molts defectes quedarien abaltits i dissimulats. Què hi farem, no som la BBC.

Portar al cinema o al teatre la literatura sempre és un risc. Es pot entomar el risc fent miques l'original o respectant el text i el context de forma fidel. En un cas i en l'altre el resultat no té res a veure amb la qualitat, tot depèn de la grapa del director, de la sort, fins i tot. Un dels pocs autors que ha estat molt ben tractat pel cinema, i ell mateix ho admetia, fou Miguel Delibes. I això que en algunes pel·lícules hi ha també relliscades d'ambientació importants però el conjunt, malgrat tot, se'n surt molt bé. 

Recordo que a El disputado voto del señor Cayo, per a mi una petita joia amb actors en estat de gràcia, el senyor Cayo, pagès entès en productes naturals, assenyala unes malves que són, en realitat, plantes de test comprades, no sé si petúnies o quelcom semblant, noves de trinca i posades de qualsevol manera al mig d'un hort improbable. Precisament la muntanya n'és plena, de malves, i el detall mostra una manca de cura molt habitual en aquest tipus de produccions.

La ciutat cremada, molt pitjor encara, com a pel·lícula, que La plaça del Diamant, té la gràcia del moment, de la participació de tants polítics en els seus cameos, alguns dels quals ja oblidats, morts. Crec que sempre s'hauria de tornar a veure amb una introducció explicativa acurada i amb els noms i currículums dels figurants de categoria escrits a la pantalla. 


Pel Poble-sec, fa anys, filmaven una escena, crec que d'una pel·lícula de Camino. Per un dels nostres carrers, a les botigues del qual havien penjat uns rètols suposadament antics, del final de la guerra, van fer baixar una colla de noiets joves i ben peixats, a cavall, tots de la mateixa edat, tots ben abillats -de tergal- fent veure que eren soldats nacionals. L'escena era absolutament ridícula tot i que en el context de la pel·lícula no es veien tant els defectes.

Rodoreda també va tenir sort, crec, pel fet que aquella època era una altra, hi havia necessitat de novel·les en català, una gran demanda, després d'una generació sense novel·la. El llibre no es va fer famós de seguida, com és sabut no va guanyar el Sant Jordi, cosa que avui ja l'enviaria a les tenebres exteriors. Va comptar amb el suport d'un editor complicat però vocacional com Sales. I després va generar un boca-orella allunyat de la crítica especialitzada la qual, i només cal mirar hemeroteques, no era pas incondicional de l'autora, més aviat al contrari. 

La novel·la tenia grapa, una grapa que era capaç de fer forat en sectors més intel·lectuals i en la gent més humil. Per sort, la durada dels llibres a les llibreries era molt més llarga que no pas ara i el vam anar llegint fins arribar a l'èxit de finals dels seixanta i primers setanta.  Ara ja et diuen que si en dos mesos el llibre no s'ha venut, bon vent i barca nova. 

Jo  vaig conèixer el llibre gràcies a uns cursets de català, a finals dels seixanta, en els quals la professora ens va fer algun dictat amb textos de Rodoreda, remarcant el seu estil i el detallisme de les seves descripcions. El vaig passar a la meva mare, el va llegir, li va agradar però li va agafar una mena de pena fonda i depressiva que va fer que el meu pare em botzinés per haver amollat aquella novel·la tan depriment a la mama. En canvi, la pel·lícula no li va fer ni fu ni fa, més aviat la va fer riure, com a mi. Potser a causa de l'edat no em va produir la novel·la la mateixa sensació que a la mare, tot i que em va agradar de seguida, he plorat més amb d'altres, com ara Terres de l'Ebre, de Juan Arbó.

Entenc l'entusiasme gracienc, avui recuperat gràcies a les fotografies de Josep Maria Contel, davant de la filmació. El cinema, la televisió, sempre han estat un món de meravelles i misteris per a la gent normaleta. Quan jo era petita a la plaça del Sortidor, hi van filmar una pel·lícula infumable, Las estrellas, fent veure que era Madrid. Hi sortia Tony Leblanc i algun altre actor espanyol, també van fitxar algun veí i es va generar un entusiasme absolut. Fa anys vaig aconseguir un vídeo de la pel·lícula on es podien veure llocs de la plaça desapareguts però el vaig acabar regalant a una veïna molt gran, a qui li feia il·lusió tenir-lo. Quan jo era petita passàvem sovint a prop dels estudis Iquino, com qui passa per lloc sagrat, a veure si clissàvem algú famós. 

Al meu barri hi vivien molts actors i encara n'hi viuen avui, la majoria secundaris, de tropa. Les grans estrelles no van a petar al Poble-sec o, si triomfen, en marxen aviat. Repassar les nòmines d'aquelles pel·lícules, de la mateixa Plaça del Diamant, de L'Orgia, un altre títol emblemàtic d'aquells anys, evoca tota una colla de comediants de l'època que han tingut sorts diverses, pocs han triomfat -més o menys-, d'altres van fent, n'hi ha de morts de forma prematura i n'hi ha de desapareguts que potser s'han acabat dedicant a d'altres coses, qui sap. 

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

LA VERITAT es que les dues pel·lícules són molt fluixetes, si fins i tot a la Ciutat Cremada hi feia un cameo Joan Gaspart. Jo no es per dur la contraria, però trobo que la Rodoreda està molt sobrevalorada.

Anònim ha dit...

Jo sóc dels que prefereixen els contes de la Rodoreda, sense menystenir, però, la novel·la. La seva prosa és exel·lent. Com a personatge públic, li passa com a d'altres: potser no aguanta la comparació amb l'escriptora, idealitzada a través de la lectura de les seves obres. Em sembla, Júlia, que si coneguéssim personalment alguns escriptors que ens agraden, ens decebrien (segur que tu t'hi deus haver trobat amb més d'un).

A aquests problemes d'atrezzo que menciones, jo hi afegiria les localitzacions, i han estat la creu de moltes produccions. No sé si ha estat un problema de diners, d'imaginació o de què, però són moltes les pel·lícules que no resulten creïbles.

Trobo que "La plaça del Diamant" esta més aconseguida que "La ciutat cremada".

Cert, també, com n'és de difícil portar una obra literària al cinema i fer-ho bé. Són dos llenguatges diferents: s'oblida massa sovint que el cinema és imatge i que qui parla ha de ser la càmera.

Anònim ha dit...

"LA CIUTAT CREAMDA",VA SER UN DELICIOS PANFLET,ES LA MEVA OPINIO ESCLAR. "LA PLAÇA DEL DIAMENT",PELI, MIRA.....NO SE QUE DIR,QUE SORTIA UN NOI DE HORTA,UN TAL LLUIS HOMAR,I UNA NOIA DEL CLOT,LA SILVIA MUNT.....HAN VA AGRADAR MES L'OBRA DE TEATRE. ESCLAR QUE JO SOC MOLT PLANERA,FINS I TOT M'AGRADA MES "MIRALL TRENCAT" QUE ELS VALORATS RELATS.....
JUGANT

Sícoris ha dit...

Doncs per mi, la gran novel·la de la Rodoreda és "Mirall trencat", per la seva complexitat i per les moltes lectures que se'n poden fer. "La plaça del diamant" ha esdevingut una icona amb el temps, i és cert que la pel·lícula no li feia justícia (tot i que em sembla bastant millor que "La ciutat cremada").

A mi també em va sobtar la Rodoreda de l'entrevista amb el Soler Serrano. Potser eren els efectes d'una timidesa excessiva, però m'esperava una altra cosa.

Dur al cinema obres literàries sempre és un risc (quan més bona és l'obra, més perill té l'adaptació). Però també és veritat que, de vegades, la versió cinematogràfica ha millorat algun original o, senzillament, ha oferit un punt de vista paral·lel i igualment valuós: el del director (cas de les adaptacions de l'obra del Delibes [magistral, en la meva opinió, "Los santos inocentes]).

Penso que el problema, molts cops, és voler ser massa fidel a l'anècdota (l'argument) i oblidar-se de copsar l'autèntica essència de l'obra literària o donar-li un nou sentit, una altra volta de cargol (com va fer el Kubrick a "Eye wide shut"). Per això, la majoria d'adaptacions tenen aquell aire fred, de reconstrucció buida i insubstancial que et fa preguntar-te: calia?

Júlia ha dit...

D'acord en tot, Francesc.

Júlia ha dit...

Enric, en literatura tot són gustos, però jo crec que sense la Plaça del Diamant la percepció 'rodorediana' seria molt diferent.

De fet, no hi ha cap personatge públic, conegut o reconegut que aguanti una biografia seriosa i entre aquells que més deceben hi trobem els escriptors, potser perquè hi posem expectatives i mitologia a dojo.

És que la Ciutat Cremada té, a més, un excés d'ambició èpica que la perjudica, molts defectes de guió i sempre és més difícil ambientar aquella època que no pas la d'abans de la guerra. Les seqüel·les posteriors van ser molt pitjors.

Tot i amb això tinc 'carinyo' a una i altra per diferents motius. Quan vam anar a veure La ciutat cremada al sortir ens vam trobar una gent del psuc que ens van convidar a una mena de taula rodona gairebé clandestina amb alguns actors i el director i allà ens en van explicar moltes interioritats, crec que diu més de l'època en què es va rodar que no pas de l'època que vol descriure. La història familiar central és molt fluixa i és una llàstima el desaprofitament de tants bons actors.

Júlia ha dit...

Jugant, com he comentat, tot són gustos, a mi el Mirall em sembla molt fulletinesca i passada de vores. Un punt bo de la peli són els actors, Homar ja prometia i hi ha un planter molt bo de secundaris. En teatre no l'he vista, així que no puc opinar.

La Ciutat Cremada és com és, un panflet, efectivament, i a més mal explicat, cada vegada que la veig em sembla pitjor i això que li tinc 'carinyo' com he comentat.

Eastriver ha dit...

M'agradaria apropar-me a aquesta exposició... Pel que fa a les circumstàncies de l'aparició i èxit de La plaça... tens tota la raó. Hem anat enrere. Avui segurament La plaça hagués passat sense pena ni glòria, o com a mínim hi hagués hagut moltes possibilitats de que això fos així.

GLÒRIA ha dit...

El carrer de les camèlies i Mirall trencat eren també magnífiques novel·les. A La Plaça del diamant ja una escena que no oblidaré mai. He llegit l'obra diverses vegades i he comprovat com, poc a poc, aprenia a llegir. No faig gaire cas a les meves lectures de joventut perquè encara no havia après a llegir, a destriar. Igualment Mirall trencat té dues escenes, com a mínim, absolutament genials. L'una podria ser de Faulkner i l'altra encantaria a l'escriptor del sud d'Estats Units. Els contes són desiguals i els bons -n'hi ha molts- ens fan oblidar els més normals. Per mi sempre ha estat una floreta quan algún m'ha dit "aquest fragment sembla rodoredià". Naturalment en fujo perquè moltes escriptores de casa nostre s'hi assemblen de vegades com, per exemple Maria Barbal.
Mai pensaré que Rodoreda va tenir sort o pensaré que n'ha tingut tothom qui té prestigi És cert que la seva parla era mancada però també en Pérez Galdós tenia problemes d'expressió. Quant a Campmany era un intelecte de primera i el seu bagatge li permetia escriure bé però mai dels mai va assolir un talent tan palès co el de la dama de Romanyà.
És el que jo penso i ningú m'ha empés a donar-li el valor que li dono. Era magnífica.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Eastriver, no sé el que hauria passat, es fa difícil imaginar-ho, els temps han canviat tant! Però segur que avui costa molt mantenir un llibre als taulells més de sis mesos.

Júlia ha dit...

Glòria, Mercè Rodoreda ja va generar controvèrsies al principi i no voldria entrar en un debat sobre qualitats ja que en això de la literatura el gust personal hi té un gran pes. Evidentment, ha creat devocions sinceres, escola i imitacions i això es pot percebre en moltes autores -i autors- de després.