29.10.12

MEDITACIONS SOBRE LA BREVETAT DE LA VIDA




Fa un parell de dies una bona amiga, mestra, més jove que jo, en aquesta franja d'edat en la qual els fills comencen a canviar de forma exponencial en mig d'aquesta ebullició sempre sobtada que és l'adolescència, però en la qual encara fas prou goigva comentar a facebook que havia vist per televisió els cantants de El Consorcio -o Mocedades, com en vulgueu dir- i que els va trobar tots molt envellits, comptant fins i tot amb l'edat que tenen. 

Hi ha un temps en el qual et sembla que el temps passa i és pietós amb tu però, un dia o un altre, la veritat tràgica de la vida treu el nas per la finestra en forma de contemporani rebregat. Els actors i actrius que van ser bells són vells, els cantants que tenien veus potents resten enrogallats i tot plegat  és com un mirall estrafet del que ens vindrà a tots i totes, més tard o més d'hora. 

Una vegada recordo que la meva mare va dir a una veïna molt més gran, admiradora incondicional de Bette Davis, que per televisió feien una pel·lícula en la qual hi sortia l'actriu. L'endemà la veïna es va gairebé enfadar amb la meva mare pel fet que aquella pel·lícula era Balenes d'agost, on Davis i la immensa Llllian Gish eren dues germanes velletes i entranyables. Esperava veure una història del seu temps, amb la gran dama del cinema en la seva plenitud i es va ensopegar amb la realitat d'aquell present, avui ja molt llunyà. 

El meu sogre, ja de gran, no va voler portar fotografies de la seva joventut a una exposició que van fer al seu poble, amb imatges de parelles que s'havien casat després de la guerra i que havien complert cinquanta anys de casats, i amb una saludable ironia recordo que deia que no volia haver d'escoltar coses com ara: mira, pobret, com s'ha tornat, quin goig que feia... I això sense tenir en compte les absències, ves.

Greta Garbo, conscient d'aquestes inevitables decadències vitals, va amagar aviat el seu rostre dels tafaners.  De vegades, quan jo era joveneta, periodistes indiscrets aconseguien retratar-la de lluny, sempre amb ulleres fosques. La Castiglione, una cortesana bellíssima que fou amant de Napoleó III va acabar vivint en penombra i sense miralls, per tal de no veure allò que el temps, corruptor implacable, havia fet amb la seva esplendor antiga.

Es pot envellir millor o pitjor, en tot plegat hi té molt a veure la genètica, la sort, l'atzar. Avui hi ha patètics exemples de resistència al pas del temps, perruques ridícules, cirurgies absurdes, maquillatges sinistres, màscares inquietants. L'eterna joventut continua sent un mite, un mite que ben manipulat és, també, un bon negoci.  Hi ha qui diu que t'has d'acceptar, que cada edat té les seves coses bones, que és vell qui ho vol ser. Bajanades. Cadascú carrega amb els seus anys com pot, el deixen i sap. 

Trobo que considerant l'envelliment de la població és estrany que no s'incideixi més en el tema de la legalització de l'eutanàsia, del suïcidi assistit, voluntari, cosa possible a d'altres països. Hi ha qui em diu que aquí també hi ha maneres. Com sempre, hi ha molts recursos per als rics, per als qui tenen bons coneguts en l'àmbit mèdic, per als iniciats, per als privilegiats. El mateix passava amb l'avortament, amb les píndoles anticonceptives, a tot hi arriben primer els rics, els ben situats. De tota manera, més o menys tard el tema es democratitza, per dir-ho amb paraules ben actuals. Jo voldria votar algun partit que inclogués en els seus objectius l'exigència d'aquesta legalització, pel fet que ja em començo a fer grandeta i no sé amb què em trobaré. 

Tot això de l'envelliment, és clar, si has arribat a vell. Obviem que molta gent no hi arriba, un goteig constant d'amics, coneguts, parents, veïns, saludats, acompanya el nostre camí vers l'eternitat o el que sigui. S'acosta Tots Sants, època tardorenca adient per a meditar sobre aquesta mena de coses i recordar els difunts, els nostres i tots els altres, que ens precediren en el camí de la fe -o del dubte- i ara dormen el somni de la pau. Hi hagi o no d'altres móns després d'aquest només podem saludar els nostres morts amb un optimista: que al cel ens puguem veure o  bé amb allò altre que repetia el meu pare quan, de petit, el feien anar, de nit, a comprar tabac pel pare a una d'aquelles botigues de poble on venien de tot i per arribar a la qual havia de passar pel costat del cementiri: ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.


18 comentaris:

Ramon ha dit...

Tinc una anècdota del meu pare sobre la percepió del seu propi envelliment. Dir, primer, que va morir amb 94 anys i el seu rostre no aparentava aquesta edat. Quan en tenia 80, sortint de la consulta del seu endocrí i davant meu, quan ja erem a la porta per marxar, el meu pare li va dir al metge (aleshores tenia 80 anys)."Estic preocupat, doctor. Quan em miro al mirall, trobo que els meus ulls s'han enfonsat, no sé, em trobo la cara com de vell". El metge i jo ens varem mirar sorpresos. La resposta no la recordo pero varem acabar tots tres rient.
Sobre el dret a poder tenir una mort digne, poguent decidir en primera persona, en soc un fervent
partidari.

Galderich ha dit...

Quan era petit i saltava pels marges quan acompanyava el meu avi a passejar em vaig preguntar quan l'avi es va adonar que no podia saltar els marges. Ara ja sé la resposta...

Francesc Puigcarbó ha dit...

els vaig veure, Amaya porta bastó i el mñes jove, Sergio t´ñe tots els cabells blancs. Casa dosa al seu temps. El meu pare fa mig any que porta bastó (95 anys)i el que va costar convence'l, deia que això era per vells.

Ana ha dit...

Sí, la veritat és que la imatge de Mocedades em va impactar moltíssim. Crec que han envellit molt malament perquè feien una mica d'angúnia i tot.
Per descomptat, els "estirats" i "momificats" en vida encara en fan més, d'angúnia però trobo que és una família una mica maltractada genèticament. En el cas d'elles serà, segurament, per tantes vegades d'aprimar-se i engreixar-se. En el cas d'ells no sé.
El cert és que l'alternativa a envellir no és gaire atractiva sempre i quan mantinguem una certa qualitat de vida.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Els grans aprenentatges no s'ensenyen, els fem, siusplau per força, tot fent camí, com el ser pares, els que ho hem estat, per exemple.
El ser vell també s'aprèn fent camí, com bé dius, pensant també en els que ens han deixat.
Personalment, que poc em preocupen les arrugues i aquestes coses...

Anònim ha dit...

La vellesa té a veure més amb les pròpies expectatives que no pas amb una edat determinada. Suposo que ens n'adonem, ho vulguem admetre o no: arriba un moment que no podem fer allò que fèiem o que voldríem fer.

També estic per l'eutanàsia, tot i que m'imagino que no deu ser fàcil crear el marc legal adequat i sempre serà algú altre qui decidirà si se't pot aplicar o no per evitar (si s'han d'evitar) suïcidis assistits: un depressiu pot demanar mort assistida.

GLÒRIA ha dit...

Marlene Dietrich depenia de forma malatissa del seu aspecte. Havia arribat a portar un cos postís a sota dels vestits i va venir un moment que va deixar de rebre els amics de sempre i, naturalment, de sortir al carrer. M'agrada molt aquella frase que pronuncia el personatge de William Holden a "Sunset Boulevard" dirigint-se al personatge de Gloria Swanson: "Si us plau, Norma, tens cinquanta anys i no és cap tragèdia si no en vulguèssis tenir 25".
Cèst la vie.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Ah, Ramon, els miralls i les fotografies ens diuen les veritats. Va tenir sort d'arribar bé tan gran, el teu pare.

Júlia ha dit...

Galderich, el moment en el qual no pots saltar els marges és ben fotut, però sempre arriba.

Júlia ha dit...

Francesc, costa acceptar el tema, ni que tinguis noranta anys.

Júlia ha dit...

Ana, a mi em fa més angúnia quan els sento cantar, tot i que conserven les 'taules' evocar aquelles veus i veure el present... És clar que em passa amb molta gent, els darrers concerts de Moustaki eren patètics i escoltar Serrat i Sabina, tot i la grapa actoral que aguanten també fa 'cosa'.


Les persones públiques tenen aquest handicap, tothom els veu i pot comparar amb l'ahir, tot i que sovint les imatges maquillades ens endarrereixen la percepció.

Júlia ha dit...

El que passa és que, més tard o més aviat, la qualitat de vida ja no es pot mantenir, ens agradi o no, a no ser que tinguis la sort de morir-te d'un patatús encara amb plenes facultats. Però aquests són minoria.

Montserrat Sala ha dit...

Saber envellir amb dignitat, no déu ser cosa fácil, perqeu molt poca gent ho aconsegueix.
La bellesa es va marcint es veritat, pero la elegancia es pot anar potenciant. I les bones maneres hi son molt mes presents perquè les vivències i la experiencia la duen implícita.
Els que no s'adapten al seu nou estatus, acceptant la decandència física, que va arribant lentament, en la meua manera de veure les coses, un ase rematat. perque semble que ignore i no pot fer-ho, la evolució de la vida. i insisteix una vegada i un altra en aconseguir, allò que no podrà mai, tossut com un ruc.
Una salutació ben cordial

Anònim ha dit...

DONCS JO SOC DE LAS QUE CREU, QUE L'IMPORTANT ES ENVELLIR.....BE O MALAMENT,PERO SUMANT DIES,NOMES EL PATIMENT FISIC,O EL DETERIORAMENT CEREBRAL,HAN FAR POR,LES ARRUGAS,LA FLACIDESSA,,,,BENVINGUDES SIGAN.
JUGANT....

Júlia ha dit...

Montserrat, crec que no deu ser fàcil, ara que m'hi acosto més encara em sembla més difícil.

Júlia ha dit...

Sí, Jugant, però aquests deterioraments són molt freqüents en aquestes etapes vitals, la veritat.

Juan Poz ha dit...

Ya sé que para muchas, y muchos, aquí sí que cabe la distinción, es difícil sobrellevar la transformación del cuerpo a la que los pesimistas irredentos llaman deterioro y a la que a mí me gusta llamar simplemente sazón. Los rostros surcados de arrugas tienen historia, los tratados con cirugía plástica, dinero en la cuenta.Debe de ser que tengo alma de naturalista, pero contemplar las transformaciones de mi cuerpo, y del de las personas queridas con las que convivo, es para mí una fuente de placer exquisito. Siempre quise ser mayor y ahora que lo soy me gusta más de lo que pensé cuando era un jovencito lleno de complejos, manías, ignorancias y prejuicios.
Uno de estos días salió en el periódico una foto de David Bowie, el icono de la modernidad, irreconocible, pero, francamente, mucho más atractivo que en su época andrógina.

Júlia ha dit...

Juan, es cierto lo que dices, nuestro cuerpo y nuestro rostro son nuestros mapas vitales, sin embargo la vida pasa, es una verdad tan obvia que asusta. A menudo de 'mayor' -o viejo- puedes ser más feliz o tener más paz interior que durante la juventud pero... recuerdo que mi madre repetía a menudo, poco antes de morir 'ahora que empiezo a entender a la gente ya soy vieja'.