EL MÓN VIST ALS VUITANTA ANYS I EN PERSPECTIVA

He tornat a llegir fa poc aquest llibre, les reflexions de Ramón y Cajal poc abans de morir, l'any 1934. El tenia en espera i fa uns dies en Ramon del blog Mon-Ra-Mon comentava el poc interès que semblaven tenir al poble d'Ayerbe, un va viure durant un temps, en promocionar el seu record i potenciar un Centre d'Interpretació dedicat al personatge. Aquesta Espanya tan patriota de fireta, bandereta i himne xaró, sembla que ho és molt poc a l'hora de dedicar a la seva gent brillant els homenatges i records que mereixen. Però en això, ai, no estem per aquí gaire millor encara que de vegades ens ho pensem.

Tinc devoció pel personatge, fins i tot més enllà de la seva tasca científica i encara que moltes de les seves opinions a l'entorn de tota mena de coses,  a banda de les del camp científic sobre el qual no puc opinar a fons, siguin ben diferents de les meves i algunes fins i tot m'empipin força. Fa anys, el 2006, vam dedicar unes jornades a la Ciència, a l'escola. Es complien cent anys del Nobel amb el qual es va premiar la seva tasca, un Nobel, per cert, compartit amb un altre científic. 

En aquella ocasió vaig demanar a la biblioteca alguns llibres escrits per ell. Em va costa trobar-los, em van arribar en unes edicions gairebé contemporànies del científic. La cosa ha millorat una mica, però no tant com caldria. Vaig llegir aleshores unes memòries sobre la seva vida on explica fets de la infantesa i aspectes de la vida familiar de quan era petit. Era un veritable trapella, un gambirot que no llaurava dret de cap de les maneres. Per la feina del seu pare, tossut i  treballador com ell, fins al punt d'anar de Saragossa a Barcelona a peu per no gastar i treure's un títol de cirurgià, van canviar sovint de poble. 

En arribar al nou indret els xicots es ficaven i li feien el que avui en diríem bulling, que ja sabem com eren els xicotots de poble del passat, però després de quatre dies és feia l'amo de la situació, parlava com parlaven els del poble i esdevenia el líder de tota mena d'embolics, fins i tot va construir un canó i va fer destrosses, i en una ocasió el van tancar tres o quatre dies a la presó, de petit. I això que el pare el castigava i l'estovava quan calia, tot i que s'estimaven moltíssim. Els seus records infantils tenen la intenció de no desanimar els pares amb fills entremaliats, tot pot canviar si troben el camí adient.

Ramón y Cajal és un d'aquells casos extraordinaris de gent que serveix per a tot. Podia haver estat dibuixant, pintor, escriptor. Va inventar enginys tecnològics per a la fotografia  i s'ha de dir que en aquest camp va tenir força ajuda de la seva dona, Silveira Fañanás, que tenia devoció pel marit i va fer, sobre tot, el paper que calia a l'esposa d'un savi atrafegat de l'època. Va trobar una dama a la seva mida i necessitat, que es va casar amb ell malgrat l'oposició familiar per ambdues parts, que trobaven que el xicot era un tarambana. 

Va escriure unes novel·letes molt interessants que freguen la ciència-ficció i en moltes ocasions va endegar ell mateix els estris necessaris per a investigar el que volia. Va opinar a dojo i al llarg de la seva vida sobre gairebé tot, considerant que temes com ara el sexual eren, encara, poc adients per als articles divulgatius. Va ser un símbol, un bolet, una demostració de què en un desert científic com era l'estat espanyol podia florir un geni. Així, doncs, per què gastar massa en investigació? 

Aquestes reflexions, escrites als vuitanta-dos anys, toquen un munt d'aspectes de la vida, de la vida quan se'n va a la posta, les pèrdues de visió, d'audició, de desplaçament... Però Don Santiago també opina sobre el món d'aquell 1934, any en el qual, al cap d'uns mesos d'haver-se publicat aquest llibre, moriria. 

Ramón y Cajal era un home del seu temps i té opinions que avui poden semblar masclistes però encara són molt més masclistes els acudits de l'Eugenio de fa quatre dies. Fa algun temps unes feministes es van queixar i van proposar això que sempre es proposa, treure el seu nom de no sé on. Els descendents del científic van posar les coses a lloc, situant les opinions en el seu context històric i social.

Té la virtut d'anar evolucionant i meditant sobre els canvis diversos. Sobre els canvis en la persona, produïts per l'envelliment, però també sobre modes, art, comunicacions, llenguatge, política i el que toqui. Un altre aspecte és que s'ha exagerat la seva afició a les senyores de pagament, malauradament no crec que en l'època seva -ni en l'actual- hi hagués gaire senyores fidels a la seva dona, la veritat. Se suposa que els genis seriosos han de ser com cal en el camp del sexe però això no és pas així ni ho ha estat mai, més aviat els fidels a la senyora són singularitats exòtiques. 

Llàstima que Don Santiago, a causa del context en què va viure, no escrigués més a fons, de forma distesa, sobre el tema sexual. Hi ha anècdotes sobre ell, com ara que en una ocasió feia cua per a un servei sexual, es veu que donaven números, com al mercat a causa de la gran demanda existent (de fet als llibres recents sobre el Barri Xino expliquen coses d'aquest tipus) i va dir a un noi si li podia canviar el seu, havia d'esperar molt i tenia molta feina per fer. El noi, molt amable, s'hi va avenir. Això, és clar, no ho explica pas en directe i cal posar l'anècdota en quarantena. Però, vaja, aquesta activitat no em desmereix per a res el personatge, més aviat me'l fa més humà i terrenal.

Un altre aspecte de les seves memòries que tret de context avui és aprofitat per determinats sectors unionistes són les opinions sobre el catalanisme i la possible secessió de bascos i catalans. Així com en el tema de la dona acaba admetent que si volen estudiar que estudiïn i que siguin metgesses o ministres, això sí, sense abandonar les seves obligacions maternals, sobre això del separatisme admet que, de ser jove, quan era arrauxat, hauria optat per solucions dràstiques i militars, per tal de fer llaurar dret catalans i bascos. Però ara, mirat en perspectiva, creu millor que si es volen separar que ho facin de forma pacífica i pactada. Això sí, aleshores Espanya hauria de perfeccionar-se i industrialitzar-se i posar-se les piles per tal de fer la competència als evadits, amb els quals, al menys durant una bona temporada, no s'hauria de voler saber res. O sigui, que haguessin de plànyer haver-se separat.

S'ha de dir que Ramón y Cajal no acabava d'entendre com uns catalans amb els quals havia compartit el pa i la sal a la Guerra de Cuba, voluntaris la majoria, que morien per Espanya amb el cor abrandat de patriotisme hispànic, i només cal pensar en el rerefons de la cançó El meu avi, que no deixa de ser un cant colonialista, haguessin acabat volent tocar el dos. Ell havia treballat en una Barcelona que se sentia molt espanyola malgrat les seves peculiaritats. 

De fet creia que era millor anar junts i fer un país gran tot i que admet, així mateix, que hi ha països petis que se'n surten molt bé. Hi ha una qüestió que potser se li escapa i que encara avui s'escapa a molta gent que creu que l'únic esclavista va ser el Marquès de Comillas, Catalunya, en general, es va beneficiar molt de les colònies i d'aquí ve una mica l'afició catalana a defensar-les en les guerres colonials. 

Reflexiona sobre la història i explica que els culpables dels desastres patris van ser els governs, els mals militars i els reis, com Felip V o Felip IV, a més dels mals ministres. Explica que Castella també va perdre lleis i furs amb allò dels Comuneros, per exemple. El científic parla de les imperfeccions lingüístiques i barbarismes que escolta a tort i a dret i en posa molts exemples que ens situen en l'època i en el castellà que es feia servir. Coses que li semblen molt mal aplicades o manlleus foranis avui han estat acceptades sense manies i d'altres han desaparegut del mapa lingüístic. 

L'home no és historiador ni lingüista ni crític d'art i el que diu són les seves opinions, fonamentades, això sí, com li sembla. Odia l'art avantguardista, ell era bon dibuixant i pintor i encara que avui les seves opinions sobre pintura semblin antiquades hi ha qui creu, amb fonaments, que molta obra d'art d'aquest tipus amb el pas del temps es mostrarà com el que és i no es pot dir, una presa de pèl. No li agrada la velocitat, els trens, els automòbils, encara menys els avions, ho compara amb el viatge a peu o en cavalleria, viatges que propiciaven l'observació de l'entorn i de la natura. Havia estat un muntanyenc vocacional.

Es queixa dels disbarats que amollen polítics, escriptors i tota mena de gent en els discursos i que en ocasions passen a la lletra impresa, referències falses, autories errònies... Ho arrodoneix amb exemples però sense dir el pecador. Es queixa de la poca afició a consultar diccionaris o enciclopèdies abans d'escriure, avui el sorprendria encara més la mandra en consultar coses tan a l'abast com internet i trobaria fins i tot més disbarats que en el seu temps. 

També es queixa de les traïdories i mal rotllo d'alguns coneguts, dels quals no en diu el nom tot i que potser, en l'època, no devien ser difícils d'identificar. Mostra el seu domini dels autors clàssics, del llatí i el grec, aquest bagatge que abans era el de tota persona amb estudis i que avui és una curiositat. Però també esmenta refranys i aspectes populars dels costums. Teoritza sobre longevitats, alimentació i la resta i ho fa en aquell castellà culte d'altres temps, una mica refistolat però encisador. Fa enveja veure que es troba en la darrera etapa de la seva vida amb aquesta capacitat de raonament, un raonament molt personal, en ocasions una mica contradictori, però amb un sentit de l'humor envejable.

M'imagino com devia ser una tertúlia d'amics amb aquest senyor, disposat a debatre-ho tot i amb ganes de parlar de tot. Va tenir la sort de morir abans de la guerra civil, odiava les guerres, n'havia vist unes quantes, i opinava, com Sagasta, que les carlinades havien endarrerit Espanya cent anys. La guerra civil la tornaria a endarrerir durant una bona temporada. Que la violència engendra violència li semblava evident. Per això, malgrat no entendre el tema dels nacionalismes hispànics reivindicatius, creu que tot s'ha d'arreglar de forma pacífica i pactada, cosa que obliden molts dels qui citen els fragments relatius a la qüestió on Ramón y Cajal expressa, sense embuts, allò que pensa i creu.

ELEGIES INCÒMODES I MORTS POÈTIQUES I LITERÀRIES

El llibre de memòries de Claire Bloom m'ha fet interessar, ves, per l'obra Philip Roth, aquest marit que li feia assetjament psicològic a dojo. Diria que fa anys vaig llegir un llibre de Roth, no em va agradar i vaig renunciar a continuar llegint-lo, però ni tan sols no n'estic segura ja que la memòria es molt traïdora. Compta amb una obra gairebé tan extensa com el nostre Pedrolo, i no és que vulgui fer comparacions odioses, que no toca. Així mateix, pel que m'han explicat, es tracta d'una obra diversa en la temàtica, amb alts i baixos, com sol passar amb els autors prolífics i amb una llarga trajectòria.

A la xarxa de biblioteques estan dedicant un cicle a la ciència-ficció, amb motiu de l'Eurocon, i dilluns va venir a la del meu barri Munné-Jordà, un erudit dels pocs que queden en actiu, precisament a parlar-nos de Pedrolo i del gènere, el tema es va desbordar i es va parlar de literatura en general. I de la recuperació progressiva de l'escriptor, de qui el 2018 se celebrarà el centenari del naixement, hi ha previstos actes diversos. Tinc poca fe en el resultat d'aquestes celebracions però s'estan generant a l'entorn de l'escriptor tesis doctorals endegades per gent jove que pràcticament el descobreix.

Pedrolo i la ciència-ficció a banda, vaig mirar què hi havia a la meva biblioteca de Roth, més enllà de les recomanacions que m'havien fet algunes persones sobre un o un altre llibre i em vaig ensopegar amb Elegía, he llegit després que és un llibre diferent de la majoria dels de l'autor. El nom en anglès és Everyman, una cosa així com ara home del carrer, expressió nostrada que va fer fortuna a causa d'una cançó molt maca i trista de Pi de la Serra. 

El llibre, que potser molts i moltes haureu llegit ja que es va publicar el 2006, ens narra la història d'un home que acaba de morir, de fet el llibre comença amb el seu propi enterrament. La història ens l'explica ell mateix que fa un repàs autocrític i nostàlgic sobre el passat. Aquest protagonista, del qual no en sabem el nom, fa allò que diuen que s'esdevé en molts casos, tot i que els afectats no ho puguin explicar, en els moments previs a la mort: recordar tota la nostra vida com si fos una pel·lícula. 

La història s'estructura amb una mena de teixit ben travat, a través de diferents moments de la vida del protagonista, incideix en alguns esdeveniments en els quals la mort va ser aprop d'ell, a causa d'algun trasbals de salut o del traspàs de persones estimades, com ara els seus pares. Es tracta d'un publicista jueu benestant, amb recursos i intel·ligent, però que ha comès errors, alguns dels quals relacionats amb el sexe i el desig: aconseguir trencar amb la seva segona dona, una perla, a causa d'un rotllo passional amb una model de bon veure o perdre la relació afectiva amb els dos fills del primer matrimoni. Però les coses són com són, no podien ser d'una altra manera i no es poden arranjar.

L'home entoma la proximitat de la mort amb una curiositat gairebé intel·lectual, va a cementiris, recorda enterraments, s'informa amb un enterramorts de com arranja les tombes. Però això no comporta cap mena de pulsió morbosa, ho fa amb distanciament emocional, vol veure, conèixer i prou. He llegit que el llibre en el seu moment, va desconcertar els crítics, que no hi van trobar la ironia que rumbeja l'autor en moltes altres novel·les. Se'n va criticar la duresa, el to condemnatori que de vegades pot semblar moralista quan no ho és en absolut, em sembla. També es va valorar la tendresa que s'esmuny pel relat personal d'aquest condemnat a mort, lúcid i capaç d'admetre els seus errors i les seves manies sense fonament, com ara una enveja dolorosa per un germà més gran que és un bon home i que sempre ha gaudit d'una salut de ferro.

En d'altres comentaris he llegit que es tracta d'un llibre difícil de pair, dur,  el protagonista expressa amb una frase contundent aquesta duresa: la vellesa no és una batalla, la vellesa és una massacre. L'home ens explica amb pèls i senyals la decadència dels seus contemporanis, homes que havien estat dinàmics, actius, emprenedors, saludables, vitals. I no se n'escapa ni tan sols aquesta segona dona que recorda amb melangia i que és víctima d'un atac d'allò que abans en dèiem de feridura. Les malalties i els tractaments hospitalaris se'ns expliquen de forma detallada, precisa, potser excessivament insistent. Malgrat això el llibre no és gaire llarg, cent cinquanta pàgines, i es llegeix d'una tirada.

Hi ha molta gent que ha escrit i escriurà o cantarà sobre la mort. No m'estranya gens l'èxit de les religions que ens asseguren un altre món si es compleixen determinades coses o es fan determinats rituals marcats i estructurats. Si s'analitza la vida des d'un punt de vista no transcendent moltes coses semblen sense sentit, tenir fills, estalviar, patir per l'esdevenidor, votar a les eleccions. Però continuem fent el que podem i sabem, i cercant sentit a allò que ens passa, tot ajuda a viure, que diuen.

Al capdavall la gent no creient viu-vivim amb les mateixes il·lusions i inquietuds, si fa no fa, que aquells que et diuen que tenen una fe cega en déus improbales i en alguna vida posterior. La mort és una tragèdia quotidiana que es contempla de forma molt diferent quan ets jove que no pas quan ets gran i vella, tot i que avui això de vella sembla un penjament. D'aquí ve l'èxit d'aquell poema tan repetit, fins a formar part dels clàssics populars: que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde...

L'experiència de la decadència vital i de la mort sempre se'ns explica des d'un punt de vista fictici, car ningú no pot tornar del més enllà per dir-nos com li ha anat, és clar. Elegia m'ha agradat molt, malgrat la meva prevenció amb aquest senyor després de llegir-ne les maldats, al capdavall diuen que unes de les persones que deceben més, quan les coneixes, són els escriptors, és clar que això tampoc no és ben bé així, decep molta gent, potser més quan la seva professió té una projecció pública però entre gent anònima ens trobem sovint amb què allò que diuen i afirmen té poc a veure amb el que fan. 

Avui parlar o  escriure sobre la mort de forma lúcida i realista sembla de mal gust, en aquest sentit s'entén que el llibre de Roth inquietés quan va sortir. Molta gent et diu que no hi vol pensar, en la mort. Però encara que no vulguis hi penses, quan et fas grandeta, ja que és sempre present i propera. Hi ha gent que potser no va a xerrar amb els enterramorts, avui els cementiris no són sempre prou assequibles, però que llegeix sense voler les esqueles dels diaris. Quan et fas gran els enterraments acaben formant part de la teva vida social i els morts ja no et fan tanta angúnia com quan eres petita.

El cantat Alberto Cortez té una cançó molt realista sobre la vellesa, en copio la lletra al final.

A la vellesa se li han cercat explicacions que en fessin minvar això de ser una massacre o la pitjor de les dictadures, hi ha llibres que ja són clàssics amb títols tan eufòrics com ara La joia d'envellir, Fer-se gran també és un art, Elogi a la vellesa. Molts d'aquests llibres, és clar, compten amb autors més o menys creients i responen a una enganyosa premisa molt del gust d'un gran nombre de persones que encara no han entrat en la recta final de l'existència: cada edat té les seves coses boniques.  A una bona amiga amb deu anys menys que jo que em repetia això sovint, un dia no me'n vaig poder estar i li vaig responde que la vellesa real no tenia res de bonic, cosa que no volia dir que ens haguéssim d'estar amargant la vida davant d'un fet inevitable i universal.

L'envelliment sempre ha generat negoci, qui té diners els pot invertir en intentar fer minvar els efectes de la decadència. Avui t'implanten les dents perdudes, pagant i patint, això sí, et tenyeixen els cabells i de forma encara força maldestra et poden reduir els rebrecs cutanis. La medicina moderna fa molt de negoci amb el tema, el nombre creixent de gent de la mal anomenada tercera edat genera llocs de treball i molta producció farmacològica, esvera comprobar la hipermedicació de moltes persones de la meva generació i de l'anterior. 

Mentrestant, pel que fa a l'eutanàsia activa i al dret a morir quan et sembli, sense dolor ni fer nosa, encara res de res a casa nostra, és una pràctica que, com fa anys l'avortament, tan sols es troba a l'abast dels que poden anar a l'estranger a fer el que els sembli. És  un tema polèmic, és clar, com ho és encara el suïcidi, inquieta en excés. Sembla que la vida és un bé absolut que s'ha de voler conservar al preu que sigui, i això de preu també té un sentit  literal.

A casa de vegades fem broma en recordar aquella entranyable cançó del Serrat amb uns vellets que s'estimen molt i que es pregunten l'un a l'altre, com fem nosaltres des de fa un temps: avui no et fa mal res? L'humor i la ironia no curen però ajuden, tot i que avui sembla de mal gust fer broma de les deficiències diverses i l'envelliment, no ens enganyem, n'és una i de ben grossa, i, a més a més, universal. 

Aquesta època de l'any és adient a meditar sobre el tema, no és estrany que tinguem pel novembre això de Tots Sants, seguit de l'avui una mica oblidat Dia de Difunts. Una festa que s'ha frivolitzat d'allò més, passada per l'escola, pel marrameu torra castanyes, pel Halloween ximplet i pel bandejament dels contes de por, d'esperits torturats i d'ànimes en pena, tot i que les coses s'adapten i es transformen i el gènere de zombies gaudeix de bona salut ara per ara. Ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.

Ara mateix estic escrivint això mentre cau un xàfec de categoria que acomboia les meves meditacions existencials, per sort no se n'ha anat la llum com en d'altres sectors del meu carrer que veig que estan a les fosques. 

LA VEJEZ (Alberto Cortez)

Me llegará lentamente
y me hallarà distraído
probablemente dormido
sobre un colchón de laureles.
Se instalarà en el espejo,
inevitable y serena
y empezará su faena
por los primeros bosquejos.

Con unas hebras de plata
me pintará los cabellà
y alguna línea en el cuello
que tapará la corbata.
Aumentará mi codicia,
mis males y mis antojos
y me dará un par de anteojos
para sufrir las noticias.

La vejez...
está a la vuelta de cualquier esquina,
allí, donde uno menos se imagina
se nos presenta por primera vez.
La vejez, es la más dura de las dictaduras,
la grave ceremonia de clausura
de lo que fue la juventud alguna vez.

Con admirable destreza,
como el mejor artesano
le irá quitando a mis manos
toda su antigua firmeza
y asesorando al galeno,
me hará prohibir el cigarro
porque dirán que el catarro
viene ganando terreno.

Me inventará un par de excusas
para amenguar la impotencia,
que vale más la experiencia
que pretensiones ilusas,
me llegará la bufanda,
las zapatillas de paño
y el reuma que año tras año
aumentará su demanda.

La vejez, es la antesala de lo inevitable,
el último camino transitable
ante la duda... ¿qué vendrá después?
La vejez... es todo el equipaje de mi vida,
dispuesto ante la puerta de salida
por la que no se puede ya volver.

A lo mejor, más que viejo
seré un anciano honorable,
tranquilo y lo más probable,
gran decidor de consejos
o a lo peor, por celosa
me apartará de la gente
y cortará lentamente
mis pobres, últimas rosas.

La vejez...

MEDITACIONS SOBRE LA BREVETAT DE LA VIDA

Fa un parell de dies una bona amiga, mestra, més jove que jo, en aquesta franja d'edat en la qual els fills comencen a canviar de forma exponencial en mig d'aquesta ebullició sempre sobtada que és l'adolescència, però en la qual encara fas prou goig, va comentar a facebook que havia vist per televisió els cantants de El Consorcio -o Mocedades, com en vulgueu dir- i que els va trobar tots molt envellits, comptant fins i tot amb l'edat que tenen. 

Hi ha un temps en el qual et sembla que el temps passa i és pietós amb tu però, un dia o un altre, la veritat tràgica de la vida treu el nas per la finestra en forma de contemporani rebregat. Els actors i actrius que van ser bells són vells, els cantants que tenien veus potents resten enrogallats i tot plegat  és com un mirall estrafet del que ens vindrà a tots i totes, més tard o més d'hora. 

Una vegada recordo que la meva mare va dir a una veïna molt més gran, admiradora incondicional de Bette Davis, que per televisió feien una pel·lícula en la qual hi sortia l'actriu. L'endemà la veïna es va gairebé enfadar amb la meva mare pel fet que aquella pel·lícula era Balenes d'agost, on Davis i la immensa Llllian Gish eren dues germanes velletes i entranyables. Esperava veure una història del seu temps, amb la gran dama del cinema en la seva plenitud i es va ensopegar amb la realitat d'aquell present, avui ja molt llunyà. 

El meu sogre, ja de gran, no va voler portar fotografies de la seva joventut a una exposició que van fer al seu poble, amb imatges de parelles que s'havien casat després de la guerra i que havien complert cinquanta anys de casats, i amb una saludable ironia recordo que deia que no volia haver d'escoltar coses com ara: mira, pobret, com s'ha tornat, quin goig que feia... I això sense tenir en compte les absències, ves.

Greta Garbo, conscient d'aquestes inevitables decadències vitals, va amagar aviat el seu rostre dels tafaners.  De vegades, quan jo era joveneta, periodistes indiscrets aconseguien retratar-la de lluny, sempre amb ulleres fosques. La Castiglione, una cortesana bellíssima que fou amant de Napoleó III va acabar vivint en penombra i sense miralls, per tal de no veure allò que el temps, corruptor implacable, havia fet amb la seva esplendor antiga.

Es pot envellir millor o pitjor, en tot plegat hi té molt a veure la genètica, la sort, l'atzar. Avui hi ha patètics exemples de resistència al pas del temps, perruques ridícules, cirurgies absurdes, maquillatges sinistres, màscares inquietants. L'eterna joventut continua sent un mite, un mite que ben manipulat és, també, un bon negoci.  Hi ha qui diu que t'has d'acceptar, que cada edat té les seves coses bones, que és vell qui ho vol ser. Bajanades. Cadascú carrega amb els seus anys com pot, el deixen i sap. 

Trobo que considerant l'envelliment de la població és estrany que no s'incideixi més en el tema de la legalització de l'eutanàsia, del suïcidi assistit, voluntari, cosa possible a d'altres països. Hi ha qui em diu que aquí també hi ha maneres. Com sempre, hi ha molts recursos per als rics, per als qui tenen bons coneguts en l'àmbit mèdic, per als iniciats, per als privilegiats. El mateix passava amb l'avortament, amb les píndoles anticonceptives, a tot hi arriben primer els rics, els ben situats. De tota manera, més o menys tard el tema es democratitza, per dir-ho amb paraules ben actuals. Jo voldria votar algun partit que inclogués en els seus objectius l'exigència d'aquesta legalització, pel fet que ja em començo a fer grandeta i no sé amb què em trobaré. 

Tot això de l'envelliment, és clar, si has arribat a vell. Obviem que molta gent no hi arriba, un goteig constant d'amics, coneguts, parents, veïns, saludats, acompanya el nostre camí vers l'eternitat o el que sigui. S'acosta Tots Sants, època tardorenca adient per a meditar sobre aquesta mena de coses i recordar els difunts, els nostres i tots els altres, que ens precediren en el camí de la fe -o del dubte- i ara dormen el somni de la pau. Hi hagi o no d'altres móns després d'aquest només podem saludar els nostres morts amb un optimista: que al cel ens puguem veure o  bé amb allò altre que repetia el meu pare quan, de petit, el feien anar, de nit, a comprar tabac pel pare a una d'aquelles botigues de poble on venien de tot i per arribar a la qual havia de passar pel costat del cementiri: ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.