26.11.12

DE LES RELATIVES SORPRESES D'UN DIA D'ELECCIONS





Mai no em sorprenen del tot els resultats de les eleccions. Em sorprèn més aviat la lectura posterior, anàlisis i opinions que constaten el que es vol constatar. Jo constato que les sorpreses personals davant dels resultats aconseguits provenen sovint del fet que no s'escolten gaire, malgrat les proclames triomfalistes, les veus del poble. Tenim una  tendència a creure que allò que sentim i volem és el que hauria de sentir i voler la resta i que els altres són els equivocats.

Aquestes veus del poble no són pas les de la tele, aquests missatges i missatgets que es fan arribar als programes nostrats i que em provoquen certa angúnia. Quan la becària lectora dels missatges ens explica, seriosa i transcendent, que la Pepeta d'Igualada diu això i el Sisco del Poble-sec diu allò altre, sovint sento una mena d'angoixa vital, el mateix que en llegir aquests emails espontanis de la part de baix de la pantalleta o els comentaris de tots colors que es pengen sota els articles de prensa digital. La vida, les opinions personals, no es poden reflectir en piuladetes, la cosa no és tan senzilla. 

Confonem somnis amb realitats i sortides massives al carrer, eufòries puntuals, amb realitats revolucionaris. El senyor Mas, en sortir de la reunió amb l'inefable president de Sepharad, aquest senyor el qual, fent honor a un tòpic sobre els habitants de la seva petita pàtria regional no saps mai si va o si torna, va manifestar que no havia anat bé i ara tampoc no ha anat bé o, aparentment, no ha anat bé. La fragmentació actual pot semblar positiva a una part de la població, palesa la inefable diversitat catalana, però a la pràctica i en els temps difícils que corren, no és bona, segons la meva subjectiva opinió.

La microfragmentació nostrada sembla una condemna, ni tan sols l'independentisme d'esquerres ha aconseguit unitat en moments difícils. Espero que Esquerra no segueixi enguany la tònica habitual de fer alguna relliscada absurda quan ha pujat de categoria en les votacions, cosa que la fa tornar a baixar, per tornar-la a fer pujar més endavant, amb un nou lideratge i amb una nova gent. Vegis la història electoral i els seus llunyans temps de partit frontissa.

Pel que fa a Convergència, per molt que li  cantin les absoltes al president nostrat és encara la seva, amb molta diferència, la força més important del país, amb el doble d'escons del seu seguidor immediat. Això, en els nostres temps i en les nostres circumstàncies, té un gran mèrit, encara més pel fet que a dins i a fora se n'han dit molts penjaments, d'ell i del partit. Potser ja ningú no recorda les moltes vegades que els socialistes van assegurar amb contundència fatxenda que havia tocat sostre o que després del senyor Pujol, el diluvi s'emportaria les restes de la formació.

Pel carrer, a les converses informals de cada dia, vaig percebre aquests dies pors a una previsible majoria absoluta de CIU (i sovint no a causa del mateix president sinó de personatges del seu seguici immediat que no apleguen un excés de simpaties populars),  rebuig al messianisme publicitari del lideratge, necessitat de comptar amb qui tirés del carro, o sigui, més força per a Esquerra, i també alguns espantats de casa que no volien canvis excessius i que desitjaven tornar a la pleta d'un erràtic PSC-PSOE o fins  tot, agradi o no, persones, també de casa, que pensaven que el senyor Rivera s'explicava molt bé, sense considerar a fons el perill d'alguns dels seus companys de viatge, per exemple.

Es pot escoltar de tot quan es vol escoltar i s'hi té interès, cosa que no passa gaire ja que si algú manifesta coses en contra de l'opinió majoritària del grup on fa la xerradeta informal del dia pot ser que entomi més penjaments que el senyor Mas al Mundo i que fins i tot els amics i amigues et mirin de cua d'ull i es malfiïn de tu. També s'ha evidenciat que pagar tants enquestadors és una despesa evitable, car la seva infalibilitat no sempre resulta demostrable. I també crec, a nivell personal, que sobren els cartellets amb retrats retocats i triomfalistes, fons paisatgístics difuminats i d'altres bestieses que fan riure per no fer plorar, així com els carnavals finals amb els líders principals emulant gairebé Verano azul, com em va comentar algú. Per sort i per a consol dels decebuts, va guanyar el Barça. I és que en el futbol, com en la política, quan es guanya molt i sovint, qualsevol ensopegada és viscuda com una derrota, com els passa a aquests bons alumnes d'excel·lent que quan treuen un notable són mirats amb inquietud per part de la família i dels professors. Mentre que s'acostuma a celebrar amb picarols un suficient assolit pels suspesos crònics.

Entenc que no tothom la comparteixi però l'anàlisi que fa Enric Juliana m'ha semblat la més remarcable i assenyada d'aquest matí, la veritat. Divide et impera.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Bona anàlisi la d'en Juliana, que no deixa de ser un "no hi ha res decidit", que és el que interessa a Espanya. Caldrà veure quines són les aliances i quines les rebaixes ideològiques de cadascun dels partits. I en aquestes rebaixes tots els partits s'hi juguen el crèdit electoral. S'hauran de mullar tots i s'hi jugaran el resultat de les properes eleccions, que podrien ser més aviat que no pas ens pensem.

Anònim ha dit...

AL MEU BARRI,TE UN CERT AIRE "PIJO",PERO TOTS SOM GENT "DE TOTE LA VIDA",AMB CASAS HEREDADES O PISOS APARENTS,PERO NO CARS.LA MEVA FILLA VA ESTAR AMB UNA TAULA,I VA TENIR QUE SOPORTAR ELS APODERATS DEL PP.....ESPANTOS¡¡,NO ENTENIEN RES,ERAN DOS NOIS "IMPORTATS DE MADRID",ES VEU QUE NO TENIEN PROUS APODERATS "DE CONFIANÇA"....."¿COMO ESTA GENTE VOTA ESO,EN ESTE BARRIO?",TOT VIGILANT LES PAPARETES. AL FIRMAR LES ACTES VAN AFEGIR "OS VAIS A ENTERAR". NO CAL FER CAP COMENTARI OI?.
JUGANT


Xiruquero-kumbaià ha dit...

A mi, en canvi, no m'ha semblat massa encertat l'article del senyor Juliana, que llegia a l'hora d'esmorzar. Tinc la sensació que per la pressa no ha afinat l'anàlisi de la manera que sol fer. Intitular-lo "Ha guanyat Espanya", és deixar-se endur -cosa rara en ell- per la cridòria d'aquell bàndol en què professionalment es belluga.
Algú amb una mica de seny -i ara no parlo d'en Juliana- s'havia cregut que fora un camí de roses?
Tot amb tot, certament, una majoria sobiranista de dos terços al Parlament és un resultat excel·lent, com deies, Júlia, un excel·lent més que un notable alt.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Em sembla que en realitat no sabem qui ha perdut ni qui ha guanyat. Això és veurà en els pròxims temps.

Júlia ha dit...

Enric, crec que, en general, el futur és molt imprevisible.

Júlia ha dit...

Jugant, n'hi ha uns quants que realment fan 'por'.

Júlia ha dit...

Xiruquero, ara ja ha passat però no era el que s'esperava i de fet ha mostrat una fragmentació que tant pot ser positiva com negativa, el temps ho dirà.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, haurem de deixar que passi el temps i anar observant com va tot.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja he llegit l'escrit de Juliana, posa el dit a la nafra. Com sempre estem entre badant entre garses i perdius i marejant les últimes.

Júlia ha dit...

Francesc, som un país de capelletes i no entenem ni entendrem que de vegades cal fer pinya, no és la primera vegada a la història que ens passa, per desgràcia, no tots els mals venen de la 'tauleta'.