18.12.12

GAL·LICISMES POC EXEMPLARS








Quan determinada esquerra demagògica i simplista insisteix, sense matisos, en allò de què han de pagar els qui més calerons tenen, oblida una realitat que pot semblar desagradable però que és evident: els qui més tenen també tenen molts recursos a l'abast per no pagar com sigui i una excessiva pressió sobre les seves fortunes el que fa és que guillin sense manies a les antípodes. De fet, tot són paraules, quan aquells que dieun això manen tampoc no és que s'hi possin a fons, per si un cas.

És fàcil fer volar coloms sobre el tema, així com parlar de les llistes de defraudadors. Això de les llistes serveix de poca cosa, les delacions, en general, fan més mal que bé al teixit social. A la veïna França ha fet molt de soroll aquests dies el tema Depardieu. El senyor Depardieu que les fot sense engaltar, que té esperit provocador, i que ja temps enrere va ser mirat de cua d'ull per manifestar opinions poc canòniques sobre el patriotisme francès, se n'ha anat a viure a Bèlgica per tal de pagar menys impostos. Cal dir que durant la seva vida porta pagant a dojo durant anys i panys.

Depardieu, d'origen molt humil, que s'ha hagut de guanyar les garrofes des de molt jovenet, se n'ha atipat i s'han ficat molt amb ell des d'humils ciutadans anònims fins els ministres,  li han dit de tot menys guapo, que tampoc és que ho sigui gaire, i polítics i periodistes han incidit en la seva vida personal i en el seu aspecte. Depardieu ha estat durant anys un mite nacional, ha fet en cinema i televisió tots els papers emblemàtics del cinema francès, ha donat vida a grans personatges de la història i la literatura gavatxa. Té moltes condecoracions patriòtiques, com ara la Legió d'Honor. No és l'únic que s'ha autoexiliat per tal de pagar menys, segur que n'hi ha centenars, milers, però com que no són mites autòctons, tenen un passi.

A casa nostra hem sabut de forma discreta, de tant en tant, que determinats futbolistes, periodistes de culte, actors, pintors, cantants d'òpera i d'altres feien si fa no fa. Calerons per Andorra i més lluny, si calia. Ningú, de moment, no s'ha ficat amb ells. Si ens pregunten quins famosos han estat sacsejats pels mitjans de comunicació amb aquest motiu o amb d'altres que fan referència a estafar el fisc, la majoria recordaríem tan sols Lola Flores o Isabel Pantoja, més recentment. Sobre insinuacions no comprovades, pel que fa a polítics, ens han mencionat fa poc el pare d'un i el fill d'un altre, en un context d'electoralisme destraler i amb documentació d'origen dubtós. Julio Iglesias també sabem on viu, per exemple, però de moment no ha desvetllat les ires patriòtiques. Les poques denúncies sovint són tan oportunistes i barroeres que generen desconfiança i fins i tot l'efecte contrari al buscat pels atacants.

Els banquers ricatxos i llunyans del nostre món mediàtic i personal provoquen repelús i sovint són objecte de penjaments però els famosos entranyables, nostrats, es troben en una altra galàxia. Ens sembla normal que un esportista d'elit, un pintor de fama, un entrenador de culte, un cantant de protesta, un escriptor filosòfic o un actor indignat cobrin molt i molt per sobre del salari mínim. I si parlen català, Déu els do glòria. És així i així està muntat el món. Depardieu, a més, ha tingut el coratge de parlar públicament sobre la qüestió. Com que tenim tendència, aquí i allà, a santificar determinats personatges públics i a bescantar-los sense manies quan toca, ha rebut de valent per part de la societat benpensant, hipòcrita en el fons, en la qual tant de frau a tots els nivells es produeix. 

Els rics més rics és difícil que paguin més i crec que se'ls ha de tractar amb certa mà esquerra per tal que no deixin de pagar alguna cosa, al menys. La pressió recaptatòria s'exerceix i s'exercirà sempre sobre les sofertes classes mitjanes i mitjanetes, fàcils de controlar i plomar, sobre les empreses petites, damunt d'aquells que no tenen manera d'amagar res ni molt menys de comprar-se una caseta amb piscina i jardí a Bèlgica o a Miami. Ni tan sols a Andorra. Pel que fa als famosos, em sorprèn la indulgència i badoqueria amb la qual ens en mirem alguns, que guanyen pela llarga i fan el progre, i la mania que convergeix en d'altres que no ens són simpàtics, quan el seu capteniment no respon a les nostres dèries, tot i que aquestes opinions populars sobre els ídols són com la borsa, pugen i baixen. 

El món no és com hauria de ser i tots aquells que prediquen com hauria de ser crec que no se'n surten gens a l'hora d'explicar com es poden aconseguir la pau mundial, la justícia social i la benaurança planetària. Trencar ous és fàcil, fins i tot trencar-los damunt del cap de qui sigui, però fer les truites a l'abast i el gust de tothom i menjar-nos-les en germanívola companyonia resulta molt més difícil. Una utopia, encara.

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Completamente de acuerdo en tu antepenúltimo apartado, sobre las clases ricas. Y es tal como lo perfilas. Salut

Eastriver ha dit...

Hi estic d'acord. El que és terrible és que alguns cobrin sous immorals, es diguin Messi (que per cert no parla català i també se l'estima molt) o Depardieu.

Jo estic d'acord en que qui més té pagui més, però el problema són els sous astronòmics. No és lògic que un pagui un 85% del seu sou, això no és lògic. Segurament si cobrés menys i per tant pagués menys, tot seria molt més lògic.

Anònim ha dit...

Dona, si pensem en persones físiques potser sí que tens raó. Però si la pressió fiscal s'exercís sobre les empreses, sobretot aquelles que juguen amb diners aliens, com els bancs, i s'exercís una certa vigilància sobre les maniobres comercials l'economia aniria d'una altra manera. Cal no arribar a situacions com l'actual en què els ciutadans hem de pagar la mala gestió d'empreses que quan obtenen guany ofereixen ben poca cosa a la societat, per no dir res.

Júlia ha dit...

Miquel, es que una cosa son los deseos y las buenas intenciones y otra muy distinta la realidad pura y dura.

Júlia ha dit...

Eastriver, igual que hi ha un salari mínim potser hi hauria d'haver un salari màxim,però,com jo mateixa comento, una cosa és el que hauria de ser i l'altre, el que pot ser.

Júlia ha dit...

Enric, ja comento que una cosa és 'com hauria de ser' i l'altra com pot ser i les dificultats que comporten aquests tipus de canvis, les empreses també poden guillar,com les persones, encara més avui, en un món on en d'altres indrets aprofiten el pa del qual aquí fem rosegons.

Per altra banda, en el cas d'aquests professionals, gairebé esdevenen també empreses, al seu volt es genera molta feina, el mateix Depardieu ha manifestat que dóna feina a més de vuitanta persones, no són ens individuals 'i prou'.

Ja dic, una cosa és allò que hauria de ser i l'altra el que es pot fer, predicar costa poc però aconseguir el que es predica ja són figues d'un altre paner.