ÀLIGUES VENÇUDES, VEÏNS ENYORATS I EVOCACIONS URBANES

Sempre m'han cridat l'atenció les cúpules, torratxes i acabaments dels edificis de les ciutats i pobles, elements enlairats i remots, de vegades amb decoracions singulars. No em refereixo ben bé als àtics, és clar, tot i que en ocasions poden coincidir. Fins i tot en la meva darrera novel·la vaig donar molt de protagonisme a una torratxa modernista.

He envejat, doncs, els privilegiats propietaris d'aquests reductes altívols però fins i tot he envejat les persones que hi tenen accés ni que sigui per netejar-los. El mateix em passa amb els terrats. Possiblement, no ho sé, hi hagi ja alguna ruta enlairada prevista per Barcelona, així com hi ha una ruta de les seves profunditats, sobre les qual s'han editat llibres mediàtics. Però per més que ens passegin turísticament per alguns d'aquests elements arquitectònics mai no gaudirem de la facultat privilegiada de poder voltar o de fer excursions per les teulades, com podia fer l'escura-xemeneies amic de Mary Poppins o la protagonista de Saltamontes, una novel·la de Barbara Vine, que és, en realitat, un alter ego de Ruth Rendell. I sempre restaran misteris inaccessibles i llocs que no veurem mai.

Aquests dies, no en sé ben bé el motiu, m'han vingut al cap els Magatzems El Águila i una persona que fa temps que no veig. A les xerrades de CERHISEC, el grup d'història local del meu barri, venien, quan vam començar, ja fa més de deu anys, moltes persones grans que han anat desapareixent i de les quals en moltes ocasions no n'he sabut res més. Per llei natural moltes d'aquestes persones han mort o no estan bé de salut i no poden acompanyar-nos. Sobta comprovar com ha finat ja molta gent que es va entrevistar per a un volum que aplegava testimonis de la Guerra Civil al barri. Així és la vida i en algun moment nosaltres també passarem al regne de les ombres. Recordo molt un senyor a qui m'encantava escoltar, es deia Salvador, no sé si de nom o de cognom. En els darrers temps ja se n'anava de pressa pel fet que havia de tenir cura de la seva dona, malalta. 

Aquest senyor tenia una memòria prodigiosa, una veu excel·lent, llegia meravellosament i s'explicava de forma brillant. Havia fet molt de teatre amb la seva dona, jo crec que havien estat molt feliços. Ens explicava que la seva esposa, molt bonica, fins i tot de gran, era gairebé millor actriu que Maria Matilde Almendros. Possiblement era així, tot i que jo admiro de forma incondicional aquesta actriu, que va ser una tot terreny magnífica i que va arribar a ser batejada com la Grace Kelly catalana. Però també he vist grups de teatre amateur boníssims amb grans actors i actrius que no s'han volgut complicar la vida entrant en el camp difícil de la professionalitat. El senyor Salvador i el seu grup havien representat molt Sagarra, Guimerà i d'altres autors. La colla de teatre a la qual pertanyia estava vinculada al Foment Excursionista i van guanyar un munt de premis durant molts anys.

I què té a veure tot això amb els indrets elevats de la ciutat? Doncs que el senyor Salvador havia treballat des de molt jovenet als magatzems El Águila i explicava de forma entusiasta com s'enfilava amb d'altres companys a dalt d'aquell ocellot emblemàtic, fet aquest que em produïa enveja retrospectiva. Hi havia treballat a gust, aquella era una feina segura en la seva època i no estaven mal pagats, considerant la mitjana de sou dels treballadors. També explicava moltes coses del barri, com baixaven rabent pels carrers que fan més pendent, muntats en una mena de monopatins fets per ells mateixos, a gran velocitat i amb risc de trencar-se el cap i unes quantes coses més. Recordava molt bé els safareigs antics i com anava a portar-hi lleixiu i blauet a la seva mare i a d'altres bugaderes. 

Ara sabem moltes coses del senyor Muñoz Ramonet i dels seus negocis, entre els quals aquells magatzems. Però durant molts anys poca cosa en vam saber, de tot plegat. Jo havia escoltat, en canvi, moltes brames sobre El Corte Inglés i las Preciados i la dona d'en Franco, aquestes històries sí que les recordo i també com s'atribuïa a malèvoles pressions anti-catalanes de la senyora dels collarets la davallada de Can Jorba, amb la seva compra pels de Preciados, no sé si és cert o si en tot plegat hi ha llegenda urbana. En tot cas, avui gairebé tot és Corte Inglés, Inditex i Planeta, què hi farem. És allò del peix gros.

Durant un temps es va especular sobre el destí d'aquella àliga immensa, que Pérez de Rozas va retratar per a La Vanguardia sorgint entre la fumera d'aquell dubtós incendi. Tan dubtós com el del Liceu, per altra banda, edificis sense mides de seguretat adients i complicitats no desvetllades. Incendis que ja es veien venir, vaja. L'àliga original deien que era de bronze però avui, mirant diaris de quan es va cremar, constato que va fer figa i que es va demostrar que era feta de materials menys nobles tot i que pot ser que en algun moment s'haguessin venut l'original. Llàstima, jo me la imaginava amagada en un indret secret, a punt d'aixecar el vol en algun moment. L'àliga de l'Águila va ser una icona molt representativa d'aquella època de magatzems diversos i populars. És clar que la roba fina s'anava a comprar a Can Jorba. El Águila o El Barato en la meva època ja eren magatzems una mica de patacada, com ho va ser el SEPU, però molt interessants i pràctics per a la gent humil i amb poc poder adquisitiu com nosaltres.

Recordo el dia de l'incendi pel fet que anàvem cap al càmping tota la família i ens van tenir aturats durant molta estona a la Gran Via. Era impressionant tot plegat. Al menys d'aquells magatzems n'ha quedat una visió gairebé wagneriana, de foc i fum amb l'animaló desplomant-se indefens, va ser una mort heroica i, a més, no hi va haver víctimes personals. D'altres indrets emblemàtics han fet moixoni de forma discreta i vergonyant, passes pel costat i ja no hi són, s'han diluït en el silenci i en el no-res. 

Mirant avui diaris antics he vist que durant la dècada dels seixanta i fins mitjans dels setanta era habitual que sortissin molts anuncis demanant personal de tota mena per aquells magatzems i per gairebé tots, administratius, dependentes, gent de neteja. Era l'època que, com deia la meva mare, vam començar a anar bé i a bufar cullera. Els sous eren minsos, feies horaris llarguets i en unes sabates normaletes se te n'anava mitja mesada d'auxiliar administrativa però tot semblava tirar endavant i fins i tot ens crèiem, ai, que el règim faria un gir vers a la democràcia cosa que, com sabem, no va ser així malgrat el espíritu del 12 de febrero. La vida sempre sorprèn, de vegades de forma positiva i d'altres, ben bé a l'inrevés.