OTAN, D'ENTRADA SÍ I DE SORTIDA NO

Demà farà anys del famós referèndum sobre si volíem o no pertànyer a l'OTAN. El senyor González que havia fet famós allò de de entrada NO va fer amb els seus campanya a favor del SÍ, mentre que la dreta d'aleshores, que havia estat partidària del SÍ recomanava l'abstenció. Ja se sap quin va ser el resultat, poc més d'un cinquanta per cent a favor del SÍ i gairebé un quaranta a favor del NO, i tot plegat amanit amb una pregunta complexa i recargolada per allò de no dir les coses pel seu nom.

En aquell llunyà 1986 ja s'havia instal·lat a les nostres vides la realitat, trista i dura, i el desencant a l'entorn d'una democràcia que havia creat moltes expectatives, desvetllat moltes il·lusions i que havia acabat acomodant-se a tota mena de coses estranyes. Jo recordo una sessió lamentable a Rosa Sensat, amb una Marta Mata molt nerviosa, que no sabia com defensar el tema. Cal dir que l'assistència a aquella reunió no va ser nombrosa, més aviat el contrari, no era època de grans entusiasmes i els clientelismes polítics eren importants a Catalunya, sobretot per part del PSC, que ja sabem que ha fet  sempre mans i mànigues per tenir contents els amos. Llàstima, ja que havia estat un partit nascut amb empenta i amb gent molt bona i de bona voluntat, gran part de la qual va sortir corrents o a poc a poc a partir d'aquelles subordinacions constants al centralisme del PSOE. Ja veiem com els va, hores d'ara.

En un grup dedicat a les ciències socials, al qual jo assistia, vam preparar uns materials per treballar el tema a classe. De fet a Catalunya, el País Basc, Navarra i Las Palmas va guanyar el NO, que ja vol dir alguna cosa. Potser s'hi havia d'entrar sí o sí, no ho sé, el cor té raons que la raó no entén i a l'inrevés. Ens han fet beure a galet molt i sovint, la veritat. Pagaria més la pena tractar la gent com adulta i explicar les coses com són, encara que no ens agradi la veritat pura i dura. Però, és clar, aleshores es perdrien vots per aquí i per allà.

Krahe va fer una cançó sobre tot allò, molt coneguda. En algun lloc la van censurar i prohibir però si alguna cosa quedava del passat entusiasta era l'evidència que el poder vigent no podia arribar a límits tan folklòrics com els de censurar cançonetes. La cançó de protesta tenia poca pistonada i no movia les masses com abans, a les festes majors ja l'havíem substituït per les havaneres, som així de desagraïts. Ara bé, podem ser Corbs Ingenus però, al menys, que ens deixin refilar una mica. 

L'època socialista va tenir llums i ombres, les ombres sobretot quan va comptar amb la majoria absoluta, aquestes majories sempre són perilloses. Hi va haver corrupció a dojo, com el cas Roldán, guerra bruta i d'altres coses lletges però també admeto que el país va avançar i es va modernitzar en molts aspectes. La irresistible ascensió política del brillant senyor González, en detriment d'altres líders amb més mèrits, ha estat també poc explicada però no negaré que, a la seva manera, ha estat un polític brillant i una veritable natura d'anguila.