MODES ARTÍSTIQUES I PROJECTES ALTERNATIUS

Joan Brull i Vinyoles va ser un gran artista, alumne de Simó Gómez, el pintor del Poble-sec guillat i estrany, mort amb poc més de trenta anys. Brull no va morir tampoc molt gran, en tenia quaranta-nou. Gómez Polo era un pintor realista i Brull va evolucionar vers el simbolisme, segons expliquen els que en saben. Però tant és, aquí oblidem molt de pressa allò que no és de la darrera moda i tota aquesta gent, immensa, va quedar oblidada i menystinguda pels avantguardistes i els seus seguicis. Sobre Brull es va fer una exposició a Girona, el 2009, que no vam poder veure a Barcelona. Per sort es va editar un catàleg que es pot trobar a llocs com el MNAC. Ara m'arriba el projecte de fer sobre el pintor un catàleg electrónic, han endegat el tema dues joves historiadores de l'art i es financien a través de Verkami. Molta gent opta avui per aquest sistema, considerant les dificultats que hi ha per endegar el que sigui. En aquests projectes hi participes per dos motius, que no tenen perquè anar separats: ets amic o conegut del promotor o t'interessa el tema de veritat. En aquest cas he fet una petita aportació perquè m'interessa el tema. Trobareu més informació aquí.

El Modernisme va estar bescantat fins a límits brètols i absurds pels savis noucentistes i els de després. En algun  moment es va comprovar que donava diners i fornia turisme i es va rehabilitar i fins i tot magnificar. Avui tothom es plany del que es va perdre, molt i de tota mena i, a més a més, de forma destralera. La Sagrada Família va ser objecte de moltes polèmiques fins que l'aixeta va començar a rajar, hi ha coses que si no les hagués viscut no me les creuria. Mentre l'arquitectura modernista avui és retratada per turistes àvids de tot arreu, la pintura de l'època encara es troba menystinguda i oblidada, malgrat els bons fons que tenim, no tots visibles. Fa anys, ja uns quants, aquesta pintura es trobava al Museu d'Art Modern, a la Ciutadella, fins que va anar a parar al MNAC, cosa que crec que va perjudicar el conjunt amb l'excés. S'ha parlat de separar-la de nou però el tema demanaria moltes inversions i amb els absurds arranjaments del MNAC pel que fa al romànic ja es va gastar de tot i més, per sort es va aconseguir no posar-hi el llac ni el mitjó. El lloc adient serien els palaus de Victòria Eugènia i d'Alfons XIII, separada potser seria més fàcil de promocionar i de valorar. De vegades he estat al MNAC i en general les sales amb pintura d'aquesta època resten silencioses i solitàries, cosa que a mi ja m'està bé.

Quan aquests quadres encara eren a la Ciutadella vaig anar a fer una visita al museu amb un grup d'estudiants de l'antiga EGB, de sisè o setè. Una alumna que no destacava per res en especial va quedar gairebé hipnotitzada pel Somni de Brull, un quadre enigmàtic, molt bonic, gairebé un conte en imatges. Crec que és la vegada en què he copsat més com la força de l'art pot arrossegar els purs d'esperit, als quals encara no han condicionat els gustos estètics amb explicacions obligatòries. Aleshores no hi havia visites comentades ni galindaines semblants. Els xicots quedaven més aviat corpresos per La batalla de Tetuán, quadre avui una mica, només una mica, reivindicat. Em temo que els infants d'ara hauran de fer un esforç de concentració per tal d'alliberar-se de la dictadura mironiana i tapienca, quan siguin grans. No puc evitar pensar en com els hauria anat a tots aquests pintors de ser, per exemple, francesos o anglesos o holandesos.

Brull encara se salva pel seu simbolisme evolutiu, els realistes ho tenen pitjor. Fa uns dies escoltava una entrevista que feien a Pilarín Bayés i ella explicava com la colpien, de joveneta, els quadres històrics, sobretot aquell de Juana la Loca passejant el fèretre del marit. La ninotaire va mencionar alguns altres pintors, Gisbert, Rosales, Mercadé, i a l'entrevistador, tot un senyor del meu temps i no pas un jovenet de la darrera volada, no li sonaven a res. Aquells quadres eren cinema abans del cinema, impressionants escenografies que no ens poden deixar indiferents i que van conformar una imatgeria sentimental important, però avui també es troben condemnats al menyspreu generalitzat. 

Brull no era una persona fàcil, segons expliquen. Un altre gran pintor originalíssim i cantellut va ser Joaquim Mir. Però de fet, n'hi ha tants, i tant bons! Un museu amb una col·lecció de l'època com és el de Montserrat ha hagut d'anar incorporant coses modernes per promocionar-se o aconseguir certificar un Caravaggio, per exemple. Som un país estrany, amnèsic i amb moltes envegetes en tots els sectors. Parlo de Catalunya però tot plegat s'esdevé a la pell de brau, en general, amb matisos diversos. Els artistes, els escriptors, potser tenen un ego més feixuc però en general aquí sempre hem tingut tendència a restar en lloc de sumar. Això sí, es promociona el que sigui, encara més si ve de fora, i les cues fan impressió, quan cal i a algú li sembla adient. Ningú no sol mirar massa els Fortunys habituals però quan van fer l'exposició monogràfica no hi cabia ningú, a les sales. Sorolla és un altre cas semblant, l'han rehabilitat en profunditat i el seu museu madrileny  és visitat i conegut però quan jo era jove se'l mirava de cua d'ull per part de l'art innovador. Un art innovador que ja ha passat a ser molt antic i carca, també, sense que surti un moviment que li faci a ell el que ell va fer als antics. Tot té tendència a crear dogmes inqüestionables, vet-ho aquí.

Simó Gómez Polo va tenir l'estudi al Poble-sec, allà hi treballava també un germà seu, excel·lent gravador. Per aquell indret va passar el bo i millor de la cultureta de l'època. Brull va utilitzar després l'estudi, durant un temps. Més endavant Brull va passar a viure al barri de la Satalia, una zona del Poble-sec amb casetes unifamiliars que fa molts anys que esta amenaçada de desaparició. Un grup de veïns coratjosos fa temps que lluita per la seva conservació. Ni la torre de Brull ni la casa on va pintar Gómez no tenen cap placa ni inscripció que recordi res tot i que algunes gestions s'han fet, sense grans resultats. Fa uns anys al MNAC hi havia quatre coses de Gómez Polo, ara hi ha uns quants quadres més a la vista i també l'entrada a l'enciclopèdia virtual s'ha ampliat força, això és un bon senyal. Algú em va comentar, fa anys, que el jovent no volia fer cap tesi doctoral ni tesina sobre cap d'aquests pintors que van animar la vida cultural d'una Barcelona molt limitada en tots els aspectes. No m'estranya, no és culpa seva sinó del dogmatisme dels manaies en el camp de les Belles Arts i de la Història de l'Art.

Ningú no pot explicar què és l'art, ni què és la cultura, ni què és una nació, ni tan sols què és una llengua. Totes les explicacions sobre grans temes tenen escletxes i es perden com aigua en un cistell però, com tantes altres paraules, les utilitzem a tort i a dret. Com que costa posar-se d'acord sobre de què s'està parlant és fàcil treure conclusions errònies sobre tot plegat. Les definicions sempre són molt limitades i fins i tot interessadament parcials, segons qui les construeix. 

Per cert, el tema de les modes arriba també a la il·lustració de llibres infantils, un sector avui dominat per una tendència tètrica, rareta i fosca que fa que els seguidors de Bayés i amics de les Tres Bessones o fins i tot els qui enyorem Ferràndiz siguem contemplats amb una certa llàstima pels educadors estètics de la darrera fornada.