14.9.13

ELS NOSTRES INFANTS I ELS DELS ALTRES






Un dels temes socials que desvetllen més sensibilitats, protestes i comentaris diversos és el dels infants. En aquest tema controvertit de l'alimentació no s'ha parlat en cap moment a fons de sectors socials mal alimentats sinó d'infants desnodrits, en particular. Les escoles són un tema recurrent amb èxit assegurat, fa molts anys que escolto com s'enlaira la bandera de la infantesa per protestar de qualsevol mancança en el sector, de vegades mancances molt inflades i exagerades. Un fet violent que té com a víctima una criatura desvetlla molta més inquietud i refús que no pas un fet violent protagonitzat i patit per vells, això ha fet que en ocasions d'assassins en sèrie es trigués en admetre que quan els estossinats eren avis es tractava de morts no naturals

És clar que aquests infants sempre són els nostres. Tot i que també quan sorgeix una guerra mediàtica, que en són poques, les imatges d'infants morts, malalts, afamats o ferits colpeixen l'opinió pública, ja va passar durant la nostra guerra i ha passat ara i passarà en el futur. Com en tantes coses, el que no es veu, no es ven. Sabem que a l'Àfrica hi ha molts infants realment desnodrits, maltractats, violats o obligats a matar o que a un gran nombre de països les nenes són obligades a casaments prematurs, a prostituir-se i a coses pitjors però fins que no surt a la llum dels diaris i, sobretot de les televisions, un cas individual, greu, l'opinió pública no es commociona. Determinades protestes en contra de guerres promogudes per alguns sectors socials tan sols s'activen quan pel mig hi ha els americans, amb això de Síria ja m'han arribat algunes proclames i recordo que a escola tan sols es van treballar els temes a fons en ocasió de la guerra del Golf i la de l'Irak. Bé, una mica amb el tema de l'antiga Iugoslàvia, però va ser de forma tardana i una mica vergonyant.

Entenc que la gent porti els fills a les manifestacions multitudinàries, ho entenc però no ho comparteixo a fons ni crec que sigui del tot adient. Hi ha grans protestes quan la gent de dretes s'endu les criatures a una moguda antiavortista o espanyolista però quan van a trobades mulltitudinàries les idees de les quals compartim a fons, de forma incondicional, ho trobem bonic, gairebé obligatori i educatiu. Aquesta Diada, i no és l'única vegada, la gent de la televisió ha preguntat sovint a nens i nenes assistents a l'acte, la seva opinió. He pogut veure diferents filmacions en les quals s'entrevistava criatures molt petites. Em fa molta angúnia veure un nen o nena de vuit, nou, deu o onze anys recitant com un llorito allò que sent a casa, cosa absolutament natural, per altra banda.

De vegades un empatx ideològic quan som petits ens produeix amb els anys un efecte contrari al desitjat, caldria tenir-ho en compte. En tot cas, crec que mai s'hauria de recórrer a aquestes opinions de forma televisiva i mediàtica. De petit no pots triar, penses i actues com et  demanen els adults, per a tot depens d'ells però no és estrany comprovar com de gran sovint vas matisant allò que havies après i viscut, fins i tot en el cas que els records et desvetllin tendresa, cosa molt natural. Aquest gran suposat respecte a la imatge dels infants que ha propiciat que a les escoles haguéssim d'anar amb una cura extraordinària a l'hora de retratar-los en actes col·lectius, a les aules, on fos, no existeix en el món de la televisió, de les sortides col·lectives a actes lúdics o reivindicatius, pel que sembla.

Els infants són molt manipulables, com és lògic. Avui són entre nosaltres un bé escàs i es prioritzen per davant dels adults, no sempre ha estat així, com podem comprovar en la literatura popular, amb dites com allò de quan siguis gran menjaràs ous o els nens no parlen fins que les gallines fan pipí. Però hi ha moltes esberles, en aquesta priorització i protecció del seu sector de població. Per exemple, durant molt de temps s'ha parlat de limitar o suprimir la publicitat dirigida a aquest sector de població però no ens n'hem sortit. Menges, joguines, llibres, tot s'hi val. I tornaran Nadal i Reis i tornarem a patir la difusió del consum dirigit a les criatures. 

Es demana un gran respecte per a ells però en la realitat són un sector consumista important, consumista d'idees, d'objectes, de música, de televisió. Els nostres infants no poden treballar fins que són grandets però sí que ho poden fer al cinema, en publicitat, en el món de determinada música. Als noiets que despunten en l'esport se'ls abdueix a un món de trumfos en el qual  només suren quatre i encara, precisament fa uns dies escoltava per la ràdio un programa sobre el tema i com els voltors a la recerca de figures del futur viatgen per tot arreu cercant aquesta estrella possible. En el món de la música de categoria ja sabem que un bon violinista ha de començar de ben petit i això no ens sembla gens estrany, encara. Com en el món de l'esport, després tan sols resulten visibles els qui han triomfat i el miratge continua. Encara més, les escoles on separen nois i noies estan mal vistes, excepció feta de les esportives.

En els infants projectem les nostres frustracions, les nostres esperances, les nostres dèries i els nostres desitjos. Per això encara es creu que una bona escola, terme també molt eteri i confús, els amollarà més recursos per a reeixir en un món ple d'ensopegades i traïdories. Un exemple és la mania persecutòria de molts pares i mares que refusen escoles amb un grau alt d'immigració, perquè fan baixar el nivell, quan hauria de ser ben bé a l'inrevés, un món escolar globalitzat és molt més educatiu que un món de catalanets de classe mitjana fins i tot en el cas hipotètic que es trigui una mica més en aprendre les taules de multiplicar. Moltes coses les anem veient amb els anys, jo mateixa de més joveneta no pensava ben bé així i, en tot cas, molts aspectes de la vida i el món que veiem d'una manera determinada, així que la realitat immediata toca als nostres fills els veiem d'una altra i fem tot allò que crèiem que no faríem mai i potser ha de ser d'aquesta manera. 

Tot això m'ha vingut al cap mirant fotografies i filmacions sobre la Via Catalana, en la qual potser ben bé una tercera part d'assistents eren infants i adolescents, alguns dels quals han aconseguit alguns segons d'immortalitat gràcies a les càmares de televisió i han pogut expressar la seva opinió infantil, ingènua i, no ens enganyem, lligada a allò que creuen i senten els seus pares, oncles, avis i la resta.  Si hi ha alguna cosa que sempre és susceptible de fracàs és l'educació, tant l'escolar i normativa com la sentimental. La vida passa, ens fem grans, sabem que els nostres pares eren humans i no pas perfectes i entomem la realitat segons el moment que ens toca viure, ben diferent del dels adults de la nostra època de menuts. 

Recordo una monja de l'escola que repetia sovint una frase que avui em sembla també una mica innocent, des de la mirada agnòstica i gairebé atea del meu present, però que és bonica i poètica: els infants mostren que Déu no ha perdut encara l'esperança en els homes (i les dones, afegeixo). També Sant Pau va escriure, crec que als Corintis allò de quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. És aquesta una carta molt bonica, sobre l'amor i tot això, però Sant Pau, quan ja no era un infant, també en va dir de molt gruixudes, per exemple, sobre les dones i el seu paper social a les comunitats. Però és cert que de grans no som com quan érem infants i fins i tot ens recordem erròniament de forma amable i idealitzada, això si hem gaudit d'una infantesa normaleta, és clar. Aquestes citacions em mostren el que dic, alguna empremta m'ha quedat d'aquella infantesa immergida en el catolicisme de l'època, però també m'he tornat molt descreguda i escèptica gràcies a aquell excés ideològic. Caldria pensar-hi. Pel que fa a les manifestacions multitudinàries farcides de tantes criatures i gent molt jove, m'agradaria que es reflectís el percentatge de persones que no votarien encara, i que es comptabilitzen en l'assistència. És clar que aquestes xifres són un altre camp de batalla mediàtic i ideològic. Ja he parlat en més d'una ocasió d'aquests temes numèrics, molta gent no vol dir res, de vegades els enemics del poble eren un de sol i resulta que tenien una bona part de raó. Una mica com les audiències de televisió, vaja. Molta gent mirant un programa no vol dir que sigui boníssim, al menys, no pas sempre.


19 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Me permitirás que corte, pegue y haga mia esta reflexión profunda, de pedagoga (que no es poco).
Se la enviaré a Anna Forés, Vicedecana de la facultad de Pedagogía, con la que suelo intercambiar opiniones y que de vez en cuando suele opinar en Tot.


1) Entenc que la gent porti els fills a les manifestacions multitudinàries, ho entenc però no ho comparteixo a fons ni crec que sigui del tot adient.

2)Es demana un gran respecte per a ells però en la realitat són un sector consumista important

3)En els infants projectem les nostres frustracions, les nostres esperances, les nostres dèries i els nostres desitjos.

4) Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants.

Júlia ha dit...

La frase 4 és de Sant Pau, Miquel, ep, que no el vull plagiar. Vivim entre contradiccions i potser no té remei però el tema dels infants em resulta preocupant pel fet que és tans susceptible de manipulació general en tots els sentits.

Tot Barcelona ha dit...

Lo se JÚLIA, lo se, no en vano me pasé una larga temporada en en Seminario de Teología, antes que que los del diseño le llamaran facultad de Ciencias de la religión (otro timo del lenguaje ).
salut

Daniel F. ha dit...

Esto sobre lo que reflexionas, la educación, lo tuvieron muy claro los dirigentes de la Iglesia. Si educas convenientemente a los niños, no tendrás que preocuparte de los mayores. Es algo que todos los que viven de "la fé" tienen que fomentar, la Iglesia no tiene racionalidad alguna para seguir existiendo, se basa en creer porque si y para inculcar esto en un adulto es complicado, se hace mejor con la mente de los niños, con algunas cosas pasa igual. los crucifijos en las clases, cuando era pequeño la foto del "invicto", después el ultimo discurso de Franco y el primero del Rey y esas cosas que hacen, en todos los palos, porque se basa en que se impone poco a poco, en vez de que se comprenda y razone. Un saludo.

Júlia ha dit...

Sí, es como cuando a los maestros nos empezaron a llamar 'treballadors de l'ensenyament' o a las señoras de la prostitución 'treballadores del sexe' o a los viejecitos 'persones de la tercera edat o 'mayores'

Daniel F. ha dit...

En casa de un peligroso delincuente, lei algo que se me ha quedado grabado, decía (no cito textualmente),lo que dijo Mefistofeles a Fausto,

"Si no tienes ideas, inventa palabras.."

Más o menos...
Esto esta de moda en todos los ámbitos de la sociedad.

Francesc Puigcarbó ha dit...

la monja que deia aixó de déu i els infants no era més que una pobre idiota Júlia.
Quan a la mainada mai els he dut de menuts a cap manifestació ni els hi pretès inculcar cap ideologia, encara que és obvi que mamen d'allí on viuen però després si no els apresses massa van a la seva i tenen la seva pròpia personalitat i idées.
La mainada no és res de l'altre món, ni té res d'especial, simplement son homínids en període de formació i aprenentatge, als qui els adults i educadors anem espatllant mica en mica.

Júlia ha dit...

Temujín, muy gráfico, eso es lo que suele hacerse.

Júlia ha dit...

Temujín, pero a veces se provoca el efecto contrario, de otro modo seríamos todos los de cierta edad franquistas y católicos practicantes...

Júlia ha dit...

Francesc, això de la monja, per cert, bona persona i no tan tonta, sinó una víctima del seu temps i de les seves circumstàncies, no era seu, és una frase d'algú però no recordo de qui, efectivament, són cadellets molt tous que no sabem per on poden sortir, poden pensar com nosaltres o just a l'inrevés que n'hi ha molts casos. Pensava en això perquè els de la tele anaven entrevistant nens aquest dia de la Via Catalana i ells contestaven com cotorres.

Júlia ha dit...

Hi ha molta afició a disfressar-los i portar-los 'a la lluita', em fa molta angúnia tanta devoció familiar.

Relatus ha dit...

Estic força d'acord amb tu. Per això no li he comprat a la meva filla el braçalet independentista -malgrat me l'ha demanat un munt de vegades (perquè jo el porto, és clar)- ni cap altra peça de roba.

D'altra banda, però, penso que, com que és massa petita per tenir criteri propi, no li fa cap mal acompanyar-nos a actes com la passada via catalana, on també anaven les seves amigues de l'escola i on s'ho van passar molt bé, més concentrades en els seus jocs que no pas en cap tipus de missatge polític. Per mi era una reivindicació de llibertat, per ella una tarda festiva.

És evident que quan sigui més gran, haurà de decidir per ella mateixa.

Tot Barcelona ha dit...

LORETO, aixó és diu Sentit Comú, amb mayúscules.

Salut Y si TEMUJIN, de la tierra tropical de Burgos, díjole mefistófeles a Fausto, que iba tras la doncella y no sabía como "apalancarla",: " yo no te hago falta,, para estos menesteres Fausto, cuando no tengas ideas, procura inventar palabras..."
Salut

Júlia ha dit...

Loreto, ho entenc, jo també he fet coses així quan eren petits i, a més, sovint no hi ha amb qui deixar-los. Ara bé, que vagin els de les tele, els preguntin, i els nens responguin, com he escoltat: venim perquè els espanyols no ens robin...

D'això em queixo, sobretot.

Júlia ha dit...

Miquel, la invenció i reinvenció de paraules cada dia em sorprèn més, mots que eren mèdics, com ara 'subnormal' o 'idiota' passen a ser insults i s'han d'inventar coses noves. Per exemple. Per no parlar del món educatiu, on cada dia es torna a dir el mateix amb paraules 'd'experts', el llenguatge dels bruixots, vaja.

Oliva ha dit...

TENS RAO,PERO QUE VOLS,COM AVIA XALO MOLT,COMPARTINT LES MEVES "DERIES" AMB ELS NETS.....
TENIU RAO,RESPECTE A "LA CAIGUDA DELS DEUS",JO VOLIA DIR "EL PROCES"DE ORSON WELLS....PERO COM SEMPRE A RAIG,SENSA COMPROVAR.

Júlia ha dit...

Oliva, gran peli aquesta que menciones, estranya i fascinant.

Potser no ho podem evitar, això de compartir les dèries, de tot manera els avis i les àvies ens podem permetre certes llibertats educatives, he, he.

Eduard ha dit...

Molt interessant la teva aportació. Els infants reprodueixen el que veuen en els adults que els protegeixen, i per on sortirà el futur adult és molt difícil de saber. Ara bé, mogudes com la de la Via Catalana o la diada de l'any passat es diferencien molt de manifestacions com les que cites. Hi ha un ambient festiu i cívic que crec que és oportú que comparteixin, ja que suposen un bon ensenyament, una bona pràctica -que és el que queda- i una invitació a la manifestació col·lectiva que crec necessària. Matisaria també la cautela sobre la participació dels adolescents. Són éssers que ja pensen de manera autònoma, que a més normalment reaccionen molt lògicament contra la ideologia dels progenitors. Que n'hi hagi tants sumats a aquestes manifestacions demostra, crec, que es tracta d'un moviment que depassa la pura ideologització.
I no oblidem que votaran ben aviat!

Júlia ha dit...

Eduard, el futur és imprevisible però la història també dóna moltes voltes i pot ser que alguns d'aquests infants i adolescents matisin les eufòries de la seva infantesa, en un context que serà molt diferent, penso en gent que de bona fe ens va fer compartir d'altres 'festes', per exemple religioses. De tota manera penso que resulta impossible tenir les criatures i adolescents al marge o oferir-los un ventall electiu molt divers, en tot cas em queixo sobretot de què els de les teles els demanin opinió perquè 'fan gràcia'. Sobre els adolescents, és tot un altre món en ell mateix, molt difícil de controlar i preveure.