31.10.13

ELS MEUS DIFUNTS IL·LUSTRES: LA VEÏNA DANSARINA I ELS SEUS ÈXITS ARTÍSTICS






Hi ha qui s'escandalitza de les noves ofertes, algunes de les quals amb l'etiqueta d'ecològiques,  dels serveis de pompes fúnebres, avui moderns tanatoris i que abans d'ahir van ser funeràries. Per més que ens esforcem en normalitzar el tema la mort sempre tindrà un component tràgic, irreversible, del qual intentem escapar-nos amb ironia, humor negre, o amb un cert distanciament normalitzador. Cada època ha tingut les seves dèries, també les seves dèries davant de la mort, lligades al moment i als costums. Coses que avui ens fan angúnia, com les fotografies o pintures de difunts, van ser habituals en d'altres temps en els quals la gent no tenia tantes imatges com ara, a l'abast. Una especialitat fotogràfica van ser les de criatures, de nadons sobretot.

Quan jo era petita vivien a sota de casa dues germanes, una de les quals havia tingut una època d'esplendor artístic, formant parella de ball amb una altra dama. És deia Marina, la senyora Marina era la meva veïna i volia que totes les criatures de l'escala li diguessin tieta tot i que a l'hora de conflictes entre criatures ella defensava per damunt de tota parcialitat els de la seva sang. Jo la vaig conèixer que ja era gran, es guanyava les garrofes amb la germana, Paquita, cosint mocadors a màquina. Cal dir que sempre havia ajudat molt tota la seva família, germanes i nebots i, com molta gent que ha passat de la pobresa a un cert i estantís èxit vital, no havia tingut prou grapa per a estalviar més del compte.

Aquesta dama havia nascut en una família molt pobra, de València, i ja de petita explicava que el seu pare la duia a ballar pels cafès tronats. La gent més gran de l'escala recordava com els cotxes de cavall la portaven a casa. Havia tingut amants d'upa, entre els quals un torero que li havia regalat un preciosa taula de marqueteria. De vegades ens havia ensenyat els seus tresors tot i que amb els anys va anar venent-se moltes coses per tal de sobreviure i poder ajudar la família. No era una ballarina vulgar i maldestra, ballava una mena de dansa espanyola, mig clàssica i segons explicaven els grans, havia excel·lit en el gènere.

Amb el seu amant més fix i estimat, un senyor benestant i casat, va tenir una filla que, m'explicava ella mateixa, de viure hauria tingut l'edat de la meva mare. La nena va néixer morta però sempre la recordava i de vegades, no sé si en broma o de forma seriosa, deia que tenia mania a la mama pel fet que ella era viva i la seva filla no. Havia fet retratar la nena, amb un vestit de batejar luxós. Aquella fotografia que ens va mostrar en alguna ocasió, em feia molta angúnia quan jo era petita i la mort quelcom angoixant, llunyà i terrible. Tenia també un quadre, encarregat pel seu amant i pintat per Romero de Torres, que també va acabar per vendre's. La mort d'aquell amant, crec que l'amor de la seva vida, va representar un gran trasbals i, ben segur, l'inici de la decadència artística i personal perquè, ai, no som sempre joves. A més a més els temps van canviar, van venir la guerra i la postguerra i els esplendors del passar es converteixen sovint en records nostàlgics.

Amb l'altra ballarina, Mari, es veu que interpretaven una mena de ball espanyol, tirant a clàssic, i ho devien fer prou bé. A l'hemeroteca de La Vanguardia veig que mencionen les seves actuacions. Havia viatjat per tot el món, fins i tot a la Rússia pre-revolucionària i es veu que tenia la dèria, habitual en determinats sectors de la faràndula, d'arramblar amb tovalloles i coberts dels hotels, cosa que a casa meva reprovaven més que no pas la vida lleugera de la dama. També recordo haver vist alguna d'aquelles tovalloles que havien arribat de tant lluny.

Al davant d'aquestes tietes que jo recordo cosint de forma constant aquells mocadorets d'encàrrec, vivia una altra dama de la mateixa edat, soltera, de qui es deia que també havia tingut un amant casat, tot i que de forma discreta. Pecat amagat és mig perdonat, repetia sempre aquesta altra veïna, d'aparença més elegant i virtuosa, mentre que la ex-ballarina es queixava del fet que el seu passat era sabut i el de l'altra, ocult i silenciat. A mi tant la història de l'una com la de l'altra em semblaven llunyanes, llegendàries, excitants, pecaminoses i novel·lesques. I possiblement ho eren força. Aquell món de veïns i veïnes, molts dels quals es coneixien ja des de força abans de la guerra, conformava el meu imaginari infantil, talment com si fos un llibre de relats meravellosos. De gran sap greu saber que no viurem el futur però de petita em neguitejava no haver viscut aquells passats impossibles ja per a la meva experiència.

Suposo que la proximitat de Tots Sants em revifa la necrofília innocent, recordo molta gent que ha anat desfilant per la meva vida i em venen al cap detalls que creia oblidats. Hi ha qui es plany del negoci funerari, com si fos una cosa d'ara, però d'alguna manera s'ha d'endegar això del comiat definitiu. No era més respectuós amb el difunt el dol d'abans, aquelles nits sorolloses a casa dels parents, resant rosaris i explicant facècies diverses. No eren millors tampoc els enterraments amb capellans i escolanets, amb més o menys acompanyament segons les possibilitats econòmiques. Es faci com es faci això de la mort, l'enterrament o la incineració continuarà conservant un component absolutament desagradable pel fet que constata la nostra impotència davant de la fragilitat de la vida.

En aquests dies de records he volgut dedicar els meus a la meva veïna amb un passat artístic. A les hemeroteques de principis de segle he trobat referències a les actuacions del duet Mari-Marina a diferents teatres, tant del Paral·lel com del Passeig de Gràcia o d'altres indrets. L'any 1971 en un anunci de subhastes podeu veure el quadre pintat per Romero de Torres, pagat per l'amant, i que jo havia vist sovint penjat al decadent menjador de la dama. Si de tantes actrius i ballarines de primera categoria en resten pocs records d'altres que van viure estantissos moments de glòria encara en queda menys memòria. Descansi en pau, Marina Sansano, a l'avinguda celestial dels teatres perduts.

19 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo tenia un veí torero, però per diferència de edat no era el que va regalar la tauleta de marqueteria a la tieta Mari. Aquest torero Paco Aguilera no va acabar de triomfar, però un col·lega seu de Can Puiggener (al costat de casa) si que va ASSOLIR un cert exit en el món dels toros, Finito de Córdoba.
Per tots Sants, capes i mocadors grans.

salut

Tot Barcelona ha dit...

Que buena la historia de la bailarina ¡¡¡
y si , recuerdo la contraportada de La Vanguardia de los años 70, poniendo en subasta cuadros que hoy serían imposibles de comprar.
salut

Relatus ha dit...

Avui dia es fan àlbums de memòria digitals, pàgines web on les persones que coneixien el mort poden escriure el que vulguin. Està bé però els falta intimitat, quan parlem amb els nostres morts no volem que ens senti ningú més

Júlia ha dit...

Tieta Marina, Francesc, la Mari era la companya de ball. Meditant sobre el tema no recordo ben bé si la tauleta li havia regalat el torero o un àrab ric, que també en venien molts per Barcelona, del torero algun regal tenia, però.

Una vegada de joveneta vaig fer una auca secreta dels veïns de l'escala i sobre aquestes germanes i la seva dèria que tothom els digués 'tietes', feia:

Les tietes, que ho són de tots/tenen molts i molts nebots.

Júlia ha dit...

Bueno, MIquel, entonces quizás me hubiese sido todavía más difícil comprar-los, considerando la relación de mis ingresos antiguos.

Si hubiese tenido dinero me lo habría quedado, no por Romero de Torres, sinó por su valor sentimental.

Por cierto, recuerdo que la dama había mirado en muchas ocasiones de venderlo anteriormente, no sé si vivía cuando se subastó, no lo recuerdo, pero se encontraba con valoracions muy a la baja porque parece ser que retratos parecidos, de Romero de Torres, hay un montonazo.

Júlia ha dit...

Loreto, hi ha una part íntima però de vegades també desitgem que els fets dels nostres morts siguin coneguts, internet és una gran eina, depèn de com la fem servir.

Si algú busca Marina Sansano al google,per exemple, ara en pot trobar una referència a La Panxa del Bou, i fins aquest moment no era així, bé, li hauria sortit la pàgina de la subhasta a l'hemeroteca de La Vanguardia, això sí.

Olga Xirinacs ha dit...

La mà de Julio Romero de Torres es nota a la fotografia que poses... El conec tant pels quadres d'Explosivos, que les seves models són com tietes meves, d'aquestes que expliques.
Quina angúnia, la foto del nadó amb vestit de batejar...i quina peneta.
Saborós el teu article: ets un pou de record i saviesa ben explicada.
Gràcies per la indicació del llibre de Patricia H.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Olga, crec que vaig comprar el llibre que indico d'Higsmith per casualitat i de segona mà però està molt bé, ja té uns quants anys.

Sí, l'estil de Romero de Torres és inconfusible, a més en teníem una mostra als bitllets i tot.

Aquestes fotografies ens feien angúnia a nosaltres però en la seva època potser no ho veien igual, crec que és a La barraca o a alguna novel·la de Blasco Ibáñez que hi ha una escena en la qual retraten una criatura morta més grandeta, per tenir un record, és un fragment angoixant i colpidor.

Sícoris ha dit...

Em fascinen aquestes històries, Júlia. Si la Marina Sansano ja havia estat inmortalitzada pel Romero de Torres, ara la seva figura pren una nova dimensió gràcies a la teva ressenya.

Júlia ha dit...

Sícoris, de vegades penso això, al menys si algú busca pel google trobarà la referència al meu blog, em va passar amb el ballarí Josep Ferran, un altre veí del barri.

Yolle ha dit...

Es un todo un placer para mi leer estas palabras con tanto cariño hacia la que fuera mi tía bisabuela, es decir, la tía de mi abuelo. Yo nunca la conocí, pero en la familia aun guardamos postales artísticas suyas y una foto del cuadro de Julio Romero de Torres. Me gustaría saber más de ella.

Júlia ha dit...

Yolle, ets la filla de Pili i Amadeu?


Marina me imagino que tuvo una vida de novela, de un origen muy humilde viajó por todo el mundo y mi madre recordaba elegantes coches de caballos que la esperaban. Por desgracia muchos artistas de mayores tenían pocos recursos y la recuerdo cosiendo pañuelos con su hermana.

Quería muchísimo a sus sobrinos y los ayudó cuanto pudo. Tuvo una hija que murió, habría sido de la edad de mi abuela esa hija, que tuvo con su gran amor.

Un abrazo, guapa.

Yolle ha dit...

No, nosotros somos de Alicante. Mi bisabuelo, su hermano, lo era solo por parte de madre, cuando esta murió el padre de Marina, que anteriormente estuvo casado con una noble valenciana, desheredada por casarse con un titiritero, porque eran titiriteros, se volvió a casar y las tuvo a ellas. Ellos, que como bien dices eran de Valencia, se fueron a Barcelona, y mi bisabuelo, a Elda (Alicante)

Mi abuelo y su hermana si que fueron en varias ocasiones a visitarlas a Barcelona.

Me contaban como tuvo que ir vendiendo su patrimonio, la mayoría procedente de regalos de amantes y admiradores de su época dorada. A su muerte perdimos el contacto con el resto de la familia.

Podrías decirme en que calle vivía? Me gustaría pasar por allí en mi próximo viaje a Barcelona.

Pere ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Sí,recuerdo haber oído comentar eso de los parientes de Alicante, la calle era Blasco de Garay 6, todavía viven allí parientes de los sobrinos, mi mamá vivía encima de ellas.

Júlia ha dit...

¿Cómo se llamaba tu abuelo? Quizas mi madre lo llegó a conocer.

Yolle ha dit...

Mi abuelo se llamaba Emilio, y su hermana, que también iba a visitar a Marina, se llamaba Tere. Que maravilla esto de internet.

Júlia ha dit...

Tere, me suena. No la llamarían 'Teresín'? Tenía un hijo que se llamaba Pedro?

Pues realmente es una maravilla, yo también contacté con unos parientes lejanos de Argentina, lástima que fue después de morir mi madre, que los recordaba y les había perdido la pista.

Yolle ha dit...

Jejeje! Si, si que puede ser lo de Teresín. Iban mucho a Barcelona a visitar a un oftalmólogo, porque su hija tenía problemas de visión, y su hijo también se llamaba Emilio.

Muchas gracias Julia por mantener viví el recuerdo de Marina, una mujer que como bien has dicho, de vida novelesca.