24.11.13

ALDOUS HUXLEY, CINQUANTA ANYS DESPRÉS






La tieta escriptora, l'escriptor, de gran, i l'escriptor, de jovenet



El espejo

A cámara lenta, la luz de la luna una vez atravesó
el soñador espejo,
donde, hincados, inviolablemente hondos,
viejos secretos no olvidados albergan
inolvidables maravillas.
Pero ahora polvorientas telarañas se entrelazan
por el espejo, el que antaño
viera los dedos que retiraban el oro
de una despreocupada frente;
y las profundidades son cegadas a la luna,
y olvidados sus secretos, nunca dichos.

Aldous Huxley, poesía completa (edición bilingüe), edición,
traducción y notas de Jesús Isaías Gómez López, Cátedra (Letras
Universales), Madrid, 2011 (732 páginas).


Mentre tafanejo sobre el tema de l'assassinat del president Kennedy comprovo com el mateix dia de l'assassinat moria, als seixanta-nou anys, l'escriptor Aldous Huxley. La coincidència no va afavorir recordar com calia l'escriptor i pensador, un personatge clau del seu temps, lúcid i obert a tota mena d'idees. Els diaris en un altre moment li haurien dedicat, ben segur, alguna fotografia a la coberta i molt més espai a l'interior. No crec que en aquell moment jo hagués llegit res d'ell, la veritat. Uns anys després m'ensopegaria amb la seva obra estrella, el Món Feliç, que crec que va colpir molta gent de la nostra generació. Un professor de la Normal, un home de geni espinós i viu però molt intel·ligent, repetia sovint frases del llibre. Fa anys vaig llegir una comparació entre aquell món feliç i 1984. 

La tesis que sostenia l'article, del qual sento no recordar-ne l'autoria, incidia en el fet que el futur havia fet més viables les prediccions de Huxley que no pas l'estat policial d'Orwell. Jo diria que, de forma subtil, tot ha coincidit en un present en el qual moltes repeticions continuen fent una veritat, la reproducció assistida és un fet evident i gairebé sense límits i on és molt més còmode llençar que haver d'apedaçar, però on també els grans germans, convertits fins i tot en frivolitat televisiva, ens poden vigilar quan vulguin i on vulguin i si no ho fan a fons és perquè no tenen cap mena d'interès en el capteniment de molts de nosaltres. El llibre de Huxley ha quedat una mica minimitzat, abduït pels sectors educatius, que maten amb obligatorietats diverses i reconversions de llibres molt profunds i seriosos, per a adults, en literatura infantil i juvenil. Amb tot això es malmeten un gran nombre de descobertes possibles, descobertes que s'han de fer en el moment oportú i no quan toca fer la ressenya per aprovar el que sigui. Precisament abans d'ahir comentàvem amb unes amigues la reconversió en llibre per a criatures un text tan estrany i simbòlic com el del Petit Príncep. Recordo que durant una temporada, fa molts anys, no hi havia festival escolta del barri on no es representés o llegís algun fragment del llibre, amenitzat amb fragments del llac dels  cignes i tot.

Vaig llegir alguna altra cosa de l'escriptor en aquells anys, poques, tot s'ha de dir. Un company de feina era un fervent adorador de Contrapunt i d'Illa, però jo he de dir que m'hi vaig ensopir una mica. Hauré de tornar-hi, ara que sóc més grandeta, a aquells llibres d'un temps mitificat i d'un país imaginari que ja no és el meu ni sé si ho ha estat mai. Huxley va ser un noi de bona família, amb oportunitats i una vida plena d'experiències diverses, la majoria envejables, tot i que també va patir tragèdies i penes, com ara la mort de la seva mare quan encara era un adolescent, a més de problemes de salut diversos i greus, com la coneguda ceguesa que va poder superar. Una seva tieta el va protegir i esperonar, aquesta dama va ser una escriptora d'un cert renom, aquí gairebé no la coneixem de res a causa de la manca de traduccions. Tot ens acostuma a arribar de forma erràtica i poc ordenada, quan arriba, i el trist és que encara passa o que potser passa fins i tot més que no pas abans. Per sort -se suposa- avui el jovent ja sap molt d'anglès i pot anar a les fonts, sovint assequibles per la xarxa.

La tieta es deia Maria Augusta Arnold però firmava els seus llibres amb el nom d'Humphry Ward, el cognom de casada. Va ser una dona molt intel·ligent i culta però per tal que ens n'adonem de com n'és d'estrany el caràcter humà, resulta que va ser contrària de forma absoluta i fins i tot intel·lectualitzada, de les sufragistes, cosa que va anar molt bé al poder que negava el vot a les senyores a causa de prejudicis ancestrals, entre d'altres motivacions.

Huxley va ser un viatger impenitent i constant. Va venir a Espanya en diferents ocasions, a Barcelona, durant l'Exposició de 1929 va participar en una trobada d'intel·lectuals.  Fa cinquanta anys la seva mort va restar en un segon pla mediàtic amb motiu del magnicidi de Dallas, em temo que enguany a aquest cinquantè aniversari li passarà una mica el mateix.



I la vida quotidiana a tocar de casa? Els Capitolio i les seves ofertes, modestes però cares per al poder adquisitiu del moment, al menys per a la majoria. Encara es portaven les faixes i els visos, altrament dits combinacions. Un bon abric era un luxe.


8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No en parlen massa d'Huxley o d'Orwell, no els hi convé, varen afinar massa en les seves previsions d'aquest futur imperfecte en el que malvivim, o sobrevivim.

Júlia ha dit...

Tens raó, Francesc, això del 'gran hermano', a més, ara ho ha monopolitzat la televisió més infumable. La veritat és que sobta comprovar com moltes coses ja es veien venir tot i que semblaven impossibles...

Olga Xirinacs ha dit...

A la vista del que expliques, i del que hem llegit i anem llegint, sí, la veritat és que som molt lluny de segons quins mons importants. Sembla ser que com més ignorats ens mantinguéssim, més submisos seríem, i això malauradament és cert.
Pel que dius de les coincidències, quan Proa presentava el meu llibre als periodistes, en un restaurant, va arribar la notícia de la mort d'Espriu, a migdia. Hi va haver una desbandada general, i jo, soleta amb la forquilla a la mà...
En fi, noia, la sort cau per on vol i l'esperit també diu que bufa quan vol.

Júlia ha dit...

Olga, l'atzar determina molts èxits i molts oblits, lligats a moments puntuals i a fets casuals.

Daniel F. ha dit...

LO malo sera el dia que un joven lea Un Mundo Feliz y no vea en ese modo de comportarse del Estado ningun crimen, creo que incluso hay gente que anda reclamando cámaras de filmación continuas en las calles de las ciudades, que es paso anterior a meternoslas en casa...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

He llegit molt Aldous Huxley. Amb tot, crec que si bé és un autor conegut em sembla que en general es força mal llegit...
A mi m'interessa molt la seva faceta d'assagista.

Júlia ha dit...

Temujín, la seguridad y la libertad son una mala pareja, lo malo es no ser consciente de que más vigilancia no evita los grandes males.

Júlia ha dit...

Tens raó Teresa, mal llegit i de forma parcial, un gran assagista, efectivament.