23.11.13

CINQUANTA ANYS I UN DIA








Em costa pensar i admetre que ja han passat cinquanta anys des de l'assassinat del president Kennedy, un personatge que ja s'ha convertit en un mite llegendari. El misteri sobre la seva mort ha fet vessar tanta tinta que fins i tot en el cas que alguna de les teories sobre el tema fos certa ningú no la creuria, cosa que s'ha esdevingut amb moltes històries de la història no resoltes mai del tot. Els magnicidis sempre tenen una bona dosi de morbo popular afegida, cada dia mor molta gent al món de forma violenta, anònims protagonistes de la seva petita vida però tot continua més o menys igual. Aquestes morts tan famoses i populars trasbalsen l'imaginari i ens porten a pensar sobre què hagués passat si allò no s'hagués esdevingut. 

Diuen que tothom recorda què feia quan va escoltar el que deien sobre l'atemptat, normalment per la ràdio, car de tele en tenien aleshores quatre privilegiats. Doncs jo no en recordo el moment concret sinó més aviat l'endemà, quan vaig anar a treballar a la Harry Walker i tothom parlava del mateix. Tenia quinze anys i molta curiositat, aleshores, i també un cert ressentiment ja que començava a percebre que la vida no era gens senzilla ni gens justa. Es remorejava i no pas sense cert fonament que vindria la tercera guerra mundial. Teories populars de la gent gran afirmaven coses que avui poden semblar raretes, com ara que cada generació havia de tenir la seva guerra o que les guerres eren un sistema gairebé natural per controlar l'augment de població i refer l'economia. Era tot plegat com una mena de predestinació vers el desastre, vaja. 

Ja tocava, doncs. Però no va venir la tercera gran guerra tot i que hi ha moltes guerres i sempre hi ha guerres en un lloc o en un altre i per a qui les pateix són la seva guerra. La gent més jove fins i tot ja començàvem a creure en allò tan eteri de la pau universal, un miratge. Pels nostres verals, aleshores tan rancis, es va acollir amb grans expectatives el fet que Kennedy fos catòlic (!). A la meva mare li agradava més Nixon, en el temps de les eleccions, perquè deia, de forma absolutament subjectiva, que li semblava més seriós. Però després Kennedy, els seus amics de Hollywood i la seva aparentment bonica família, aixì com la història del seu pare, aquell temible patriarca, i de com havia fet fortuna, va arribar als cors senzills i a les revistes de les perruqueries. Les morts prematures eviten velleses incòmodes i desgasts polítics. A Barcelona fins i tot tenim una plaça Kennedy, a un barri fi, quan tants petits herois nostrats no tenen ni una mala placeta al suburbi. 

Kennedy no va restar sol en la llegenda posterior, sinó acompanyat de tota la família, una mena de tragèdia grega va sacsejar-los gairebé tots. Tràgèdia grega o llatina, un professor de la Normal establia comparacions subtils entre els Kennedy i els Grac, recordo. Després vam saber que la família catòlica i modèlica no era tan perfecta, que també els agradava la gresca i ens van esventar alguns aspectes, entre sòrdids i vodevilescs sobre el capteniment dels homes de la saga. Per acabar-ho d'adobar pel mig es va barrejar Marilyn Monroe, un altre mite magnificat gràcies a una mort prematura sobre la qual també s'ha escrit i s'escriurà duran molt de temps. Pel que fa al tema polític, tampoc la cosa no resulta exempta d'algunes ombres encara que resulta evident que la imatge era la d'una certa renovació en molts camps tot i que ben aviat es va veure, quan va arribar al poder aquest senyor, que una cosa eren les intencions i les altres la realitat pura i dura. Però el món estava canviant i va continuar canviant, semblava que tot milloraria de forma progressiva però sempre hi ha involucions i ensopegades, com es pot comprovar.

Fins i tot aquí, a Espanya, hi havia qui pensava que el règim evolucionaria vers una tímida democràcia, de forma natural, però res de res. La vídua desconsolada es va casar amb l'Onassis i després va viure amb un senyor molt ric que comerciava amb diamants, poca broma, tota una altra rondalla una mica decebedora, la veritat. Els intents d'altra gent de la família per arribar a càrrecs molt importants no van tirar endavant per molts motius,  a més del tema de l'assassinat de Robert o del fosc afer de l'accident d'Edward, amb morta pel mig, també. Jo, la veritat, quan tenia quinze anys m'ho mirava tot com si fos una mena de pel·lícula, un conte apassionant. A casa i al barri la gent repetia una mena de mantra, en vindrà una de molt grossa... Em sobtava tanta por després de tot el que havia passat ja la gent d'aquelles generacions. Començàvem a bufar cullera ja que, tot i que es guanyava poquet, em sembla que el meu sou era d'unes sis-centes pessetones al mes, hi havia feina a dojo per qui volia treballar. Un anunci del diari que promocionava un estri tan excitant i desitjat aleshores com un tocadiscos feia, més o menys: En América K, de Kennedy, En Rusia, K de Kruschev, En España, K de Kolster! (per cert, vegis el que costava un aparell d'aquests, dels senzillets, en comparació amb la migradesa del meu sou...).

Tot és un cuento, repetien també a casa, davant de qualsevol fet proper o llunyà. Contes, llegendes, rondalles, història. Després dels fets de Mayerling, que tampoc no es van resoldre mai a gust de tothom, l'assassinat del president Kennedy va esdevenir el misteri del nostre temps més comentat i reinventat. I ja fa cinquanta anys, molts per a les nostres vides limitades i temporals i poca cosa enmig del conjunt caòtic de l'existència humana, contemplada en general i de forma globalitzada. Bé, al menys he arribat fins aquí, tot un mèrit i no pas meu, la veritat, sino de la casualitat i del destí imprevisible i capriciós.

12 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Completament d´acord ¡...
Salut

Daniel F. ha dit...

Hay una cosa que no me gusta de los peridicos, a un carpintero se le juzga por la calidad de sus muebles, no por si se acuesta con quien, ni como. Creo que a un Presidente de un Estado hay que juzgarle por sus acciones políticas y por su preocupación por el bienestar de las personas, porque sino puede un poner como político a un señor de vida privada intachable, pero un autentico criminal con su pueblo.
Perfección en todo, suena mucho a parálisis...

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!

Júlia ha dit...

Cierto, Temujín y en general, 'a pesar de todo' es así, sobretodo en Europa, Franco era bastante austero en muchos temas y no por eso lo bendecimos.

El caso de los Kennedy es distinto, a mi entender, porque explotaron, como suele hacerse en el país del cine, la imagen pública y familiar hasta extremos muy curiosos e incluso, para la época, innovadores y glamourosos.

No es extraño que después se hablase de la vida privada.

La vida privada de los políticos me tiene sin cuidado si no la mantienen con mi dinerito, ojo.

Sin embargo todo tiene ciertas fronteras, un buen político que, por ejemplo, sea mujeriego, es una cosa. Que encima sea maltratador familiar, acosador o cosas así, ya es otro tema.

Júlia ha dit...

De todos modos muchas veces agradecería que se predicase con el ejemplo.

Daniel F. ha dit...

Mi difunto padre decia:
"Las palabras convencen, el ejemplo arrastra..."

Francesc Puigcarbó ha dit...

es tal i com ho expliques, o millor dit, va ser com ho expliques.
John Fitzgerald Kennedy va tenir la 'sort' de morir jove i de manera violenta, aixó sempre suma a favor seu, car de no haver estat així, hauria estat un desastre com qualsevol altre President.

Unknown ha dit...

No veig com pots reduir un home de la talla política i humana de JFK a la superficial imatge d'ell i la seva glamorosa família. Kennedy va ser un home progresista que no va rebutjar mantenir converses amb els seus adversaris més punyents. Així mateix també es recorda la seva important trobada amb Martin Luther King. Recordo perfectament el seu injust assassinat i mai pensaré que li fos una sort. Hi havia una bona part del poble estadunidenc que confiava en ell, especialment el jovent i no es pot dir alegrement, com fa en Francesc Puigcarbó -d'altra banda és ben lliure- que d'haver viscut hau4ria estat un desastre com altres presidents. Això és parlar sense reflexionar. Kennedy la va errar a Bahía de Cochinos però també li va fer mal el seu progressisme. Tot això el va matar.
Salutacions.

Júlia ha dit...

Francesc, no sé si un desastre, però no seria vist de la mateixa manera, això segur, cal dir que també eren temps difícils, com tots per altra banda.

Júlia ha dit...

Glòria, tot és opinable però no sóc jo sola, molts llibres matisen la seva feina, que en molts aspectes va ser pur continuïsme i en el poc temps que va durar el seu mandat ja començava a surar una certa decepció per les expectatives no complertes.

No sé si hauria estat un desastre, això seria fer política ficció, però crec que no seria el mateix que el mite que va generar la seva, evidentment injusta, mort.

El glamour no ens el vam inventar nosaltres, els mateixos Kennedy el van utilitzar i promocionar.

Sobre progressisme, és un mot tan abstracte que caldria també matisar molt sobre el tema, Cuba va ser el gran error i em temo que la cosa de Vietnam hauria anat si fa o no fa.

En tot cas un mandat presidencial tan breu i complex no es pot valorar, com és natural. Aquestes morts fan que es mitifiqui, ens agradi o no, i sigui la víctima un actor, un cantant o un polític.

Olga Xirinacs ha dit...

A mi em va preguntar el diari què feia quan va morir K. i què en pensava. Què feia, ni punyetera idea. Què en pensava, doncs que K. era branca d'una família de llargs tentacles instal·lada al poder. J. Bouvier, una dona glamurosa que instal·lava la moda francesa a Amèrica. I del complot, un terrible trencaclosques que encara és per resoldre. Poder i només lluita pel poder, com a tot arreu si fa no fa. Lamentables, sempre, les morts, sobretot les violentes.Però als EUA mana la llei del rifle.
Bona nit de mestral, Júlia.

Júlia ha dit...

Vas respondre molt bé, Olga. De fet sobre la imatge que tenim d'aquests personatges i la realitat em sembla que hi ha un bon tros i que sabrem poca cosa sobre la mort però també sabem molt poca cosa sobre la veritat de les seves vides.