13.11.13

LA TERESETA ENCARA BAIXA LES ESCALES (ESPRIU I EL SEU MÓN)



Diumenge vaig anar a veure l'exposició sobre Espriu, força interessant, sobretot, segons la meva subjectiva opinió pel que fa a la primera part, potser perquè a la segona, la del poeta conegut i valorat, com sol passar en aquesta mena de mostres, compta amb un excés d'informació més aviat destinada a l'impacte visual que no pas a entrar a fons en el tema. Són les virtuts i les servituds habituals en aquests espais, és transita per allà i els que ja en sabíem alguna cosa en sortim més o menys com hem entrat i els que no en sabien res o en sabien poca cosa no sé pas amb quina imatge es poden quedar de tot el conjunt, sovint excessiu, que s'ofereix. M'ha passat gairebé sempre el mateix al CCCB, la veritat. La manca de seients és un fet recurrent que ja he comentat en moltes ocasions. Mentre era allà vaig ensopegar-me amb la visita comentada imprescindible, que vaig defugir. Aquestes visites comentades tenen també molts aspectes a considerar però, vaja, sembla que agraden a la majoria.

La figura d'Espriu és important però a mi, hores d'ara, m'interessa més l'època dels seus èxits, una època que en part ha estat la meva, i la lectura que d'aquells anys es fa en el present del món de la cultura i de la cultureta. Les fotografies dels seixanta, dels setanta, ens mostren un conjunt de personatges, molts dels quals avui oblidats o poc recordats. L'èxit del poeta va venir condicionat per moltes coses: una necessitat de símbols, de paraules, de mites. Va sorgir la seva figura en el moment oportú, com va passar amb alguns grans noms de la nova, avui vella, cançó catalana. Tot és relatiu però crec que hi ha poetes de l'època de la mateixa volada que Espriu que no van tenir el seu ressò, un ressò difícil de copsar en l'actualitat, un ressò fins i tot popular i peninsular. Espriu podem dir que es va posar de moda. S'entén l'acceptació interclassista d'un Sagarra però la d'Espriu costa d'entendre. Va haver-hi una bona promoció, les adaptacions musicals de Raimon, molt de teatre, sobretot gràcies a Ricard Salvat i fins i tot cinema, aquella Laia tan cara de veure avui, on van repetir parella de culte l'Espert i el Rabal. A les parròquies modestes es recitava Espriu i es feien muntatges amb els seus poemes, mal entesos, mal llegits i mal recitats, com passa en l'actualitat, d'una forma encara més evident i maldestra.

El capteniment del personatge públic va contribuir a la seva mitificació. Era o volia semblar un home misteriós, enigmàtic. Això sempre té més atracció per a la gent que una aparença familiar i casolana convencional. Fa anys recordo que Maria Àngels Anglada i Olga Xirinacs en algun debat sobre literatura i dones que escrivien van mencionar el tema, i sense dir noms crec que es referien a Rodoreda i al seu èxit, que també podem titllar de popular. Rodoreda va mantenir el seu misteri sobre família i passat i molts fets de la seva vida no es van conèixer fins que no va morir. Això dels suposats enigmes vitals que sovint ajuden a vendre es freqüent en molts camps creatius. Un altre tret biogràfic que ajuda a construir mites és la mort prematura o la tragèdia personal coneguda, ja que hi ha tragèdies molt poc esventades.

Quan els escriptors, els pintors, els arquitectes, es converteixen en memòria col·lectiva costa molt revertir l'opinió majoritària, gairebé feta dogma de fe cultural. De vegades el temps, implacable, els oblida en el context d'una altra generació. Tant és que les enveges o les crítiques sinceres i desacomplexades els etiquetin com a sobrevalorats, ja no són només la seva obra sinó referents en el nostre migrat univers cultural. Un altre poeta de referència popular, tot i que jo diria que no ha arribat a les cotes espriuenques, ha estat Martí i Pol, que també ha tingut el seu músic de referència, Llach. De l'un i de l'altre se'n repeteixen poemes i cites, de vegades tretes de context i aplicades a moments que ells mateixos refusarien com amb tota probabilitat Gaudí agafaria un cobriment de cor si veiés en què s'ha transformat el seu món críptic i místic. Diria que els deu anys de la mort de Martí i Pol han passat una mica de puntetes entre nosaltres, els blogs ja no són tampoc el que eren i si no hi ha promoció o algú que ho mogui no s'arriba a allò de l'homenatge massiu a determinat autor, cosa que s'ha esdevingut manta vegades en el passat recent.

L'èxit, ni que sigui temporal, és un misteri. L'exposició sobre Espriu, més enllà del passeig per la seva vida, és un passeig per la vida del país i per la nostra, els que érem a fregar l'adolescència o la primera joventut el dia que va morir Marilyn: aquella gent, aquelles esperances, aquella derrota vital, aquelles revistes de la represa cultural, aquell Raimon de la primera volada, aquell Serrat emergent, aquell cinema d'art i assaig, Destino, Triunfo, Cambio 16, Oriflama,  aquells moments que no tornaran mai i tot allò que contemplàvem sense acabar d'entendre, perquè era gairebé una obligació moral en segons quins sectors i perquè de bona fe crèiem que tot aniria mol bé després del franquisme. 

No hem d'oblidar, de tota manera, que el context espriuenc era molt elitista en els seus inicis fins que l'accés massiu a l'ensenyament, a aquest ensenyament tan criticat però que al menys, de moment, arriba a gairebé tothom en unes condicions força reeixides, no va ser un fet. Repasso el blog i constato que ja he escrit moltes vegades sobre Espriu i el seu temps, així que m'aturo aquí, de moment. Per cert, rellegint el poeta, hores d'ara, encara em ve al cap aquell antic tema de debat sobre el personatge: era millor poeta o millor prosista? La seva poesia és prosaica o la seva prosa és poètica? 


14 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo, com a mal lector de poesia que sóc, em quedo amb l'Espriu narrador i amb la "Primera història d'Ester".

Espriu és un autor falsament popular. Se l'entén malament i se'l mostra interessadament. No és popular com ho era de veritat Sagarra.

A la literatura catalana hi ha més mites que autèntic reconeixement literari. Hi ha massa interès a embolcallar una literatura nacional; s'està massa pendent de tocar emocions enlloc de fer una proposta seriosa de gaudir amb la literatura i el teatre. Falta encara una certa normalitat.

Oliva ha dit...

JO TAMBE CREC,COM L'ENRIC H.,QUE ESPRIU,POPULAR,POPULAR POC,ES DE LECTURA SIMBOLICA,BO MOLT PERO DIFICIL,PER MI FINS I TOT LES OBRES TEATRALS.SON D'INTERPREACIO MES INTELECTUAL QUE POPULAR. BE,POTSER SOC JO,JUTJAR ELS ALTRES SEMPRE ES ARRISCAT.

miquel ha dit...

En darrer terme, no sé si és important que els escriptors siguin ben interpretats o no tant, a la fi, cada lector té la darrera paraula i és rei absolut de les seues lectures. Segurament, en el cas d'Espriu, s'ha insistit massa a donar la seua obra mediatitzada, és a dir, ja interpretada, fet que pot ser positiu, però també excessivament condicionant.

Poeta o narrador? Depèn de cada llibre, de cada poema, de cada narració. Jo no sabria acabar de decidir-me: quan em sembla que una sèrie de poemes... va i em sembla que una prosa els supera, i un viceversa inacabable.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Nosaltres vam anar a veure l'exposició dissabte, i ens va agradar força. Espriu és polièdric: pels uns millor poeta que narrador, pels altres millor narrador que poeta, i pels de més enllà, fantàstic autor teatral...

Francesc Puigcarbó ha dit...

no sóc molt d'Espriu, Júlia, tan estirat, net polit i endreçat,semblava un comptable. I la seva poesia la trobo massa mística.
A mi deixa'm amb Joan Salvat Papasseit.

salut

Júlia ha dit...

Enric, el tema literari i artístic ja és complicat i en una cultura com la nostra, encara més, pel fet que hi ha poc pastís a repartir, com molt bé explicava Calders amb la metàfora del prestatget. En valoracions qualitatives no hi vull entrar perquè tot això és una mica com la borsa, puja i baixa i no saps perquè.

Júlia ha dit...

Oliva, és que crec que era la seva intenció, tot i que es tracta d'un personatge complex, que defugia honors i quan no li feien cas també patia. Popular no ho va sé mai però es va popularitzar de la mateixa manera que anàvem al cinema d'art i assaig encara que no ens fes el pes.

Jo el vaig llegir molt i hi ha coses extraordinàries i d'altres que ni fu ni fa. El seu teatre més aviat és un 'muntatge sobre textos', gràcies a Salvat, el millor.

Júlia ha dit...

Miquel,jo també crec que el tema de la interpretació té poca importància, a ell com molt bé dius el van explicar massa, els Castellets de l'època.

Té coses extraordinàries que guanyen amb el temps i d'altres que han perdut pes amb els anys, vaja, és la meva opinió ara i aquí, ja veurem demà passat.

Crec que també cal pensar el que va representar en la seva època, amb el poc català que sabíem i tot això, ara no es pot valorar aquesta qüestió amb objectivitat. Bé, els que som grandets potser sí.

Júlia ha dit...

Teresa, això és com el tema de si Picasso és més dibuixant que pintor, aquests debats sempre són distrets i interessants encara que no tenen perquè portar a cap dogma, és clar.

Jo crec que l'exposició demana una 'iniciació', això és el que volia dir, els de la nostra edat amb una mica d'interès per la literatura i la cultura en general hi trobem i retrobem moltes coses però no sé com ho poden veure els joves d'avui, des de l'experiència del present.

En tot cas encara crec que no s'ha trobat la fòrmula de l'exposició perfecta, em sembla.

Júlia ha dit...

Francesc, hi ha d'haver de tot, jo crec com he comentat més amunt que Espriu no és només ell, és ell, Castellet,l'època,la necessitat de mites, aquest aspecte estirat i enigmàtic i una bona promoció que se li va fer per part de les elits universitàries. De fet crec que amb el temps ha estat més qüestionat i d'altres de l'època s'han revaloritzat, Salvat Papasseit és un cas molt diferent, poc comparable, per època, tarannà, anys de vida i context.

Unknown ha dit...

Encara no he vist l'exposició però espero anar-hi. Espriu, com Rodoreda em semblen fruits diferents nascuts en una mateixa època. En ells es dóna el talent innegable i la reserva de les seves vides. Si durant el seu temps hi ha hagut escriptor superiors és molt subjectiu. Tant l'un com l'altra assoleixen grans, sublims moments literaris. Jo em desentenc de crítiques i celebro haver-los conegut. El què puc dir és que Martí Pol, tan estimat, em sembla tota una altra cosa si el comparem a Espriu.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, són poetes molt diferents però pel que fa estrictament a poesia jo no faria valoracions qualitatives entre l'un i l'altre. Una altra cosa és l'erudició, el bagatge cultural i coses així. Pel que fa a Rodoreda, no li nego mèrit però també va ser força discutida abans d'esdevenir un valor inqüestionable, era una època en la qual es precisava algú que destaqués en narrativa i no se li pot negar l'estil propi, ara bé, Mirall Trencat, per exemple, em sembla fulletinesc al màxim i determinades cotes d'excel·lència que assoleix en les narracions curtes no són el mateix en els llibres més extensos, vaja, és la meva opinió.

De tota manera, com he dit en moltes ocasions, tot són gustos i també depèn del moment vital de cadascú.

Hi ha poetes com Vinyoli o Joan Oliver que en l'època d'Espriu eren com en una segona fila i avui s'han revelat com a tan bons com ell, ara bé, la dimensió social que va tenir Espriu no l'ha tingut cap d'aquests, fos pel que fos, car també hi ha aspectes que s'escapen a la lògica, en aquesta mena de coses.

Unknown ha dit...

Júlia,
Mirall Trencat em sembla mancada de projecció però mai fulletinesca. Caldria un bon retrat de l'entorn social que anés més enllà del casal de Pedralbes i aixi proustejaria. De totes formes, la mort del nen pels seus germans em sembla un cim de glòria que Faulkner hauria signat a gust i, ja no et dic, del suïcidi de la nena quan el llorer sagna, una imatge genial vista per les criades com l'anuncia -real- d'una tragèdia.
Pots dir senzillament, i només faltaria, que Rodoreda no t'agrada. A mi em sembla magnífica en quasi cada una de les seves veus, la Colometa, la Cecília C. i tantes dones que surten en els seus contes. Potser és que haig d'acceptar que no t'agradi però no que això sigui sinònim que no és molt bona.
Un dia hem de quedar, si vols, i fer-la petar.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, potser no m'he expressat bé, en general no entro en judicis de valor qualitatiu en un tema lligat a molts factors i sobre el qual no hi pot haver dogmes, les coses m'agraden o no i, encara diré més, m'agraden o no en un moment concret de la meva vida i la meva opinió pot variar amb la meva experiència.

Rodoreda avui és un valor inqüestionable, pel que sembla, però no sempre ha estat així, sobre el que és o no bo en art o literatura, aquest tema és complicat i podem veure com grans valors baixen o pugen amb els anys.

El Carrer de les Camèlies tampoc no em fa gens el pes per molts motius.

De tota manera,ja dic, el temps és un bon crític i cal deixar passar els anys i rellegir de tant en tant perquè sempre trobem coses diferents i ja m'ha passat amb llibres i autors diversos, tant en el sentit de redescobrir allò que vaig menystenir o, a l'inrevés, de no entendre massa quina excel·lència li vaig reconèixer en un altre moment.

Rodoreda m'agrada, però no pas tot, el mateix pel que fa a Espriu i a molts escriptors, cosa, per altra banda, ben comprensible, poca gent pot ser genial sempre.

Mirall Trencat ho sento però em continua semblant un fulletó més o menys ben escrit amb un excés de tragèdies que es veuen venir, algunes fins i tot ben poc originals.

Tot són gustos, i ja dic, no entro en el tema de la qualitat o de si és bo o no, la història és plena de revaloritzacions, oblits i canvis de tendències.

Voltaire odiava les obres de Shakespeare, per exemple, i era un home intel·ligent i cultivat.