8.12.13

LA XOCOLATA DESFETA, ELS XURROS, ELS MELINDROS I LES TORRADES





Ahir vaig llegirm al diari que han instal·lat un establiment on pots prendre xurros amb xocolata en una antiga oficina bancària, coses del present. El diari incloïa un repàs per diferents establiments barcelonins on es pot prendre xocolata desfeta. La xocolata desfeta, acompanyada amb xurros, és una menja que ha revifat i s'ha posat de moda i a molts bars normalets han afegit rètols on et diuen que també en tenen.

A mi m'agrada molt la xocolata desfeta tot i que des que sóc grandeta la prenc amb moderació. Però maridar-la, que avui tot es marida, amb els xurros m'ha semblat sempre, a més d'un costum forani, un despropòsit. A casa nostra sempre s'ha sucat més aviat el melindro, frase que, a més, ha fet història eròtica.

Però a mi, com m'agrada més la xocolata, és amb torrades de bon pa, de pa de veritat, res de biscottes comercialitzats. La xocolata ja és prou dolça com per afegir-hi més dolç, la veritat. Tot i que ara també ens fan tots aquests invents del nostre temps, sense sucre, com si el pobre sucre fos un verí.

Quan era petita la meva mare feia xocolata desfeta cada diumenge. Deu ser la nostàlgia però no n'he menjat mai com aquella. No la feia amb xocolata en pols, tallava a trossets la xocolata normal que menjàvem, que no era de llet però tampoc d'aquestes negríssimes que ara estan de moda. La feia espesseir amb una mica de potax, del de fer flams. I hi sucàvem torrades de pa, és clar. No era una xocolata excessivament espessa, ara te'n serveixen que sembla solidificada. Allò de les coses clares i la xocolata espessa ha estat un mal eslogan que ens ha portat a exageracions xocolateres penoses.

He sucat coses diverses a la xocolata, a més dels melindros: ensaïmada, crusan, briox. Res no em sembla tan adient com la torrada pura i dura, si pot ser feta amb pa que no sigui del dia. No tinc res en contra dels xurros, m'agrada menjar-ne de tant en tant, a les fires i pel carrer, comprats en una xurreria tradicional i arriscant-me al fet que tinguin més oli del compte. Abans tots els xurreros, a més de xurros, patates rosses (per què gairebé ningú no diu ja patates rosses?) i pestinyos exòtics, tenien bunyols, però a casa meva els agradaven més els xurros i poques vegades compraven bunyols, no sé ben bé el perquè.

La paraula bunyol es d'aquelles que ja m'omple la boca de suggeriments gastronòmics, és una paraula amb sabor i m'agraden gairebé tots els bunyols, dolços i salats. Però el bunyol per excel·lència és el que té forat al mig, la veritat.

La xocolata la menjàvem també per berenar o esmorzar, allò que en deien mitja presa, amb una bona llesca de pa o un crostó o un panet i això del panet -de viena- en ocasions especials. Encara sovint bereno o esmorzo el mateix, amb una fruita al darrera.

Fa algun temps vaig veure per la tele un senyor tertulià d'aquests que ara poden anar, si volen, als restaurants d'upa. Presumia d'haver estat un infant amb pocs recursos i evocava l'enveja que li feien els entrepàs dels companys, plens de formatge, tonyina o llangonissa, mentre ell s'havia de conformar amb la xocolata. No crec pas que una cosa sortís més cara que l'altra, jo anava a una escola molt modesta i la majoria de nenes duien entrepans amb coses a dins, tot i que ara ens amollin aquest lamentable anunci on la nena ha de somniar el farcit, quanta demagògia!

Doncs jo odiava que la meva mare em posés alguna cosa que no fos l'esperada xocolata, un bocinet de fet. Fins i tot l'olor dels embotits de les companyes em feia angúnia. Després m'han agradat els embotits i els formatges però aleshores no era ben bé així. Sobretot em feia angúnia veure com algú endrapava un entrepà de xorisso o sobrassada i se li tornava la boca del color de la menja corresponent.

He treballat sempre en escoles modestes, fa anys molt i molt modestes, però els infants duien uns bons entrepans, amb molt de pa, és clar, però també amb coses a dins, fins i tot a vegades havíem d'avisar les famílies que no es passessin amb aquells tamanys exagerats de bocadillo sobretot si es quedaven al menjador de l'escola car aleshores es dinava aviat i no tenien gana. Es consumia molt de pa, aleshores, el pobre pa també ha sofert etapes diverses, des de la sacralització als penjaments dels dietistes. Admeto que els embotits habituals eren barats, de batalla, jo no he menjat ibèrics fins que no he sigut grandeta.

De xocolata desfeta n'hi ha de moltes categories. Fer una xocolatada és habitual, en festes on intervenen infants. Per als apressats hi ha aquestes xocolates instantànies, no són res de l'altre món però calentetes també passen bé. El dia de Reis pel matí encara faig xocolata desfeta, per als familiars que passen per casa durant el matí a cercar  els regals de Ses Majestats. És un dels dies més bonics de l'any, potser perquè en tinc bons records i perquè fins i tot en èpoques de migradesa els celebràvem com podíem tot i que ja copsaves la injustícia del fet que als veïns més benestants, que eren uns gambirots, aquells reis els portessin més coses que a nosaltres, que érem uns sants i trèiem sobresalientes al col·legi.

La meva granja preferida, de Barcelona, és la Viadé, per descomptat tot i que la vaig descobrir amb setze o disset anys, gràcies a una companya de la feina. Abans, amb la colla de la Parròquia, havíem anat algun diumenge a La Pallaresa, que també m'agrada, tot i que trobo a faltar aquells murals esgrogueïts en blanc i negre tan entranyables. Abans de l'abans, amb la família no anàvem mai a menjar a fora allò que es podia menjar a casa, més barat i més casolà. Llàstima que l'allau turístic fa que no sigui fàcil anar a aquestes granges, segons a quines hores del dia, la veritat. I si haig de fer cua, passo, i me'n vaig a casa a fer-me la xocolata jo mateixa.

La nata, acompanyament magnífic de la xocolata per fer el famós suís, no m'agradava tampoc, quan era petita. M'embafava i potser no m'anava bé, cosa que jo explicava amb una estranya expressió infantil: em mareja la panxa. Avui sí que m'agrada, de tant en tant, si és nata bona i estèticament presentable, per sort a molts llocs en tenen, ara, després d'haver superat la trista colonització dels esprais nateros que, tot s'ha de dir, de vegades són prou útils. 

Xocolata és una paraula que, com bunyol, sembla portar implícit el gustet corresponent, això del sabor, paraula que abans no fèiem servir mai com d'altres, per exemple dentifrici o làmpada. Tenim una gran habilitat per complicar-nos la vida en tots els camps. Sobre els xurros, vaig poder llegir també a l'article una mena de filosofia sobre la seva elaboració, l'oli adient i la resta. Mentre els entrepans dels pobres han tingut a dins, gairebé sempre, alguna coseta, del meu record, l'oli sí que ha estat un bé car i se'n racionava l'ús amb cura. L'oli era oli, el vi era vi, el pa era pa i la xocolata, xocolata. Ara de tot n'hi ha cinquanta mil variables per triar i tot és sofisticat i palesa la nostra misèria de nou rics amb les butxaques escurades. Me'n vaig a esmorzar.


Olors

Aquell cafè calent de bon matí
amb la dolça alenada que rellisca
vora la gent, que calla i s'endormisca
sense afanys de llevar-se i existir.
Entre llençols, carícies de coixí,
porta somnis encesos d'odalisca.
Aquell cafè calent de bon matí.

La sentor d'enyorada xocolata
que es desfà poc a poc al gran perol.
La casa, en un diumenge sense sol,
melindros d'or calents a la safata,
i aquella neu de suculenta nata,
que sobreïx del recer d'un senzill bol.
La sentor d'enyorada xocolata.


Aquell humil i històric got de vi
que ha viscut a la casa dels més pobres,
ajudant a empassar-se tantes sobres,
que fou goig, pena, enyorament, verí.
Got servit a l'hostal ran de camí,
i amagat a la cuina dels més nobles.
Aquell humil i històric got de vi.


(Júlia Costa)


18 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc Puigcarbó ha dit...

n servidor, el seu berenar diari es pa amb xocolata (lindt, of course) i els xurros són més cosa del diumenge, que a la xurreria la Floresta en tenen, de xocolata i xurros (que no porras) que no deixen de ser una vulgarització hispànica del xurro estriat de tota la vida.
Si és que fins i tot en alguna cosa tan simple com un xurro, els hi falta estil.

Júlia ha dit...

Bé, Francesc, això de les porres tampoc és hispànicament universal i per allàs les espanyes fan bons xurrets, també. Una cosa que odio són els xuxos, per cert, que me'ls he oblidat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

potser els odies perque estàn farcits de crema i embolcallats de sucre que pringa de nassos, mentre se't desfàn a la boca. ELS XUXOS...

Anònim ha dit...

La xocolata desfeta no la menjàvem amb xurros mai. Com tu, amb pa torrat acabat de fer i una mica de mantega. La nata, en un platet a part. Els melindros eren per a diumenges més assenyalats.

Les olors... La de la xocolata, el cafè, s'han convertit en un imaginari tan potent com algunes imatges. Potser més perquè són més evocadores.

Sícoris ha dit...

A casa meva també era costum fer xocolata desfeta els diumenges al matí, acompanyada sempre amb pa i mantega(els xurros sempre m'han sentat malament i no els puc ni veure).
I per berenar, cada dia un entrepà de xocolata ben sucat d'oli verge de Lleida i una mica de sal. Sempre relaciono aquestes menges amb els primers llibres i tebeos, i amb els jocs al carrer, tota la canalla empastifada d'oli, xocolata i terra.

Júlia ha dit...

Doncs potser sí, Francesc, m'embafen, he, he.

Júlia ha dit...

Enric, on sucàvem melindros i sequillos era a la crema de Sant Josep que encara no tenia la denominació d'origen 'catalana'

Júlia ha dit...

Sícoris, veig que també hi posaves mantega, com l'Enric, jo no.

Pa amb oli i sal i pa amb oli i sucre amb el pa amb vi i sucre també eren berenars de l'època tot i que jo, com el pa amb la mica de xocolata, res.

Això d'embrutar-se a fons ara també està mal vist...

Orio43 ha dit...

Per descomptat, els xuixos no son el millor, si voleu una cosa bona el TORNEMI, típic de Badalona, sembla el mateix però no ho és. Llegiu el bloc que ha fer el Miquel Comes, gran pastiser badaloni, ara ja retirat indicant la diferència.
http://tornemhiada.blog.cat/2012/06/17/tipic-de-badalona/

Encara que sobre gustos...

Jo per esmorçar una presa de xocolata 85%,abans de Lind, ara Mercadona, que la fa l'Antiu Xixona, fem país.

Unknown ha dit...

Doncs els meus records de la xocolata desfeta venen acompanyats dels melindros I les tardes de diumenge quant a l`arribada del Camp Nou la mare feia la taça de xocolata per berenar, els partits començaven a les 5 de la tarda.
Amadeu

Júlia ha dit...

Òndia, Toni, doncs els hauré de provar aquests pastissets...

Júlia ha dit...

Amadeu, encara no entenc com no protestem més per tal que els partits tornin a ser a les cinc de la tarda...

Júlia ha dit...

Sobre l'olor de cafè, gairebé m'agrada més l'olor que no pas el gust, de vegades també m'he posat un raget de cafetó a la xocolata per tal que no fos tan dolça.

Lectora corrent ha dit...

Un record molt agradable que tinc de la meva infantesa i adolescència és quan anava amb la meva mare al centre de Barcelona a comprar i fèiem cap a La Palleresa, que ara sembla que tingui una decoració antiga però ja és la "moderna". Jo acostumava a demanar un suís amb una ensaïmada; unes ensaïmades molt particulars, diferents de les mallorquines, però molt més saboroses que les que feien en altres llocs.

I quan la meva mare feia xocolata desfeta a casa, l'acompanyàvem amb pa, però ni tan sols torrat, sinó del dia abans i tallat a tires.

Quan vaig tenia la meva mainada, va haver-hi una època que per esmorzar els feia xocolata desfeta. Era com un premi si no romancejaven a l'hora de llevar-se. Si es llevaven puntuals, mentre s'anaven vestint jo em ficava a la cuina i els feia la xocolata desfeta. Però era amb trampa, perquè la feia al microones, que era molt més ràpid. Em sembla que eren 2 minuts cap a un costat, remenar, dos minuts cap a l'altre, remenar i dos minuts més. Han passat molts anys, però recorden molt bé aquelles xocolates desfetes de l'esmorzar.

Júlia ha dit...

Lectora, els gustos i les olors, sobretot les olors, sempre ens porten molts records i evocacions.

Per cert, recordo que al carrer Petrixol, ara molt canviat, per desgràcia, hi havia encara una altra granja, molt gran, crec que es deia La Mallorquina.

Lectora corrent ha dit...

Quants records que evoca un mot: xocolata. Ara m'ha vingut al cap un carrer de Gràcia que feria olor de xocolata. Era el carrer Martí, a tocar del Torrent de l'Olla, que aleshores es deia de Menéndez y Pelayo. Hi havia una fàbrica de xocolata --així li dèiem, però suposo que allò que fabricaven eren productes elaborats amb xocolata. El terra del carrer tenia un color fosc, marronós i hi havia sempre aquella flaire de xocolata que era un plaer passar-hi. Fa alguns anys ho vaig passar de nou però de la flaire de xocolata, no en queda res. Em sembla que l'antiga fàbrica ara és una escola de disseny italiana.

Júlia ha dit...

Lectora, una olor que gairebé s'ha perdut és l'aroma intens a garrofes emmagatzemades que feien molts pobles, jo l'associava amb anar d'excursió.

Amb els anys tot ens evoca coses, tot i que crec que he perdut l'olfacte de la meva joventut.

Fins i tot les pudors et recorden coses, com la de claveguera que fa Barcelona quan ha de ploure, abans era molt intensa i ara molt més lleugera, afortunadament però també m'evoca el passat.