23.1.14

DONES CRIDANERES D'ESPERIT TURMENTAT






Ho sento, però no comparteixo els entusiasmes que ha encès l'obra Agost, al teatre i al cinema. Entenc que és un bon text per a lluïment d'actrius de caràcter, dones la majoria, ja que els homes tenen una mena de paper secundari i galdós i si fos a l'inrevés diríem que gairebé fan de floreros. Ni em sembla un text original ni em sembla que reflecteixi les grans dèries del segle XXI, el tema familiar és molt viu i molt ric en matisos i tenim ja molt bon teatre amb pares, fills i germans tancats en un espai, al volt d'una taula, del segle passat,en obres que em semblen fins i tot molt més modernes que no pas aquesta. En podríem fer una llarga llista i, pel meu gust, molts textos familiars clàssics superen amb escreix el contingut d'aquest agost claustrofòbic i sudorífer.

Alguns fragments fins i tot m'evoquen alguna situació d'aquelles que surtien a unes escenes matrimonials que ens oferien per la televisió, en clau suposadament humorística, però d'un humor agre i de mal gust, mal gust que a Agost es dóna amb escreix. És clar que tot depèn d'on es veu i on s'explica i amb quines expectatives ens hi acostem. El context és molt important i també l'ambició de l'escriptor. Em pregunto perquè els homes de l'obra semblen uns màrtirs i les dones unes histèriques i unes bruixes, en general, en aquesta història d'amors i desamors i plats trencats.

No entenc tampoc que hores d'ara un incest entre germans -que no saben que ho són- sigui un tema suposadament punyent i escandalós. Ja em va estranyar quan el tema va sortir a Poble Nou, la veritat. Serà que no hem trencat tabús més grossos perquè ara ens espantem amb aquestes trapelleries genètiques... Jo, la veritat, si algú em digués que el meu marit és el meu germà de pare, per una d'aquelles casualitats de la vida, no m'hi posaria pas pedres al fetge. 

Diuen que el teatre es mou entre el crit i la parrafada, aquí domina el crit però també hi ha una mica de parrafada. No m'estranya gens que les actrius una mica granadetes hagin vist en aquesta obra una possibilitat de lluïment, el teatre més aviat està mancat de grans papers per a dones d'una certa edat, al menys fins fa quatre dies. De tota manera, que no em convenci el contingut no vol dir que tregui mèrit a les interpretacions. La Streep sempre està bé, faci el que faci (i fent un acudit fàcil diria que aquí està més streepada que mai). La resta d'actors també estan molt bé, com ho estaven els de l'obra en català i com ho deuen estar els de l'obra en castellà, m'imagino. La pel·lícula, al menys, ha reduït l'excessiva durada de l'obra de teatre però és també teatre filmat, potser no es podia fer d'una altra manera. S'ha dit, en el teatre i en el cinema, que hi ha sobreactuació però és que aquesta obra sense sobreactuar seria un avorriment. En Manelic també sobreactua quan cal, per exemple (ho poso en cursiva perquè m'han dit que això de sobreactuar encara no és correcte).

Malgrat la meva valoració poc entusiasta del contingut, si jo fos actriu, professional o aficionada, m'encantaria fer aquest paper de matriarca perversa i amargada o fins i tot el d'alguna de les filles, o el de la tieta. En català la tieta era Maife Gil que a mi sempre m'ha semblat una actriu d'alt voltatge, superior a la Lizaran i a moltes altres i poc valorada fins fa quatre dies, quan ja de joveneta era extraordinària, el mateix que els seus progenitors, la gran Paquita Ferrándiz, sobretot. L'altre dia la vaig escoltar per televisió, parlava del doblatge de la pel·lícula (és la veu catalana de la protagonista) i va comentar que en una ocasió Anna Lizaran, amb qui va compartir cartellera a Maria Estuard, li va dir: tu, com és que no ets més coneguda? Jo també m'ho he preguntat sempre però ja sabem que l'èxit i el reconeixement en qualsevol camp no sempre són justos.

Un altre tema per a l'estudi és que quan un text té èxit i es posa de moda ens l'ofereixen al teatre en català, al teatre en castellà, al cinema i a la sala parroquial. Exemples? Recordo l'època del Lorenzaccio, la de les Amistats Perilloses, la de...

11 comentaris:

Relatus ha dit...

vaig veure a la Maife a "Un aire de família", realment és una gran actriu, m'ha sorprès llegir que no està prou valorada.

Unknown ha dit...

Agost no em va agradar gens. Un text vulgar, una trama molt fluixa i això sí, ocasions perquè els actors i, especialment les actrius, facin recitals admirables que, malauradament, no han estat destinats a fer el que jo entenc per bon teatre.
Un tramvia anomenat desig que vaig veure al Tívoli amb la Viki Peña era una lliçó, bons actors al servei d'un bon text. Quant a la Peña, punt i apart estava literalment gloriosa.
Salut, Júlia.

Júlia ha dit...

Loreto, vull dir en comparació amb d'altres,com la mateixa Lizaran, tampoc no li han donat grans papers en el teatre fins ara i la gent la va començar a conèixer a nivell massiu quan va començar a sortir a les sèries de la tele. Vaja, és la meva percepció.

Júlia ha dit...

Glòria,ja veus que en aquest cas coincidim, no entenc les grans lloances fetes a aquest text.

La Peña i la seva mare van fer fa anys un altre drama familiar, La reina de la bellesa de Lenane o una cosa així, força bona també i estaven genials.

La Peña és una altra de les grans, de vegades la sort en què et donin determinats papers compta molt.

Una altre actriu de la generació de la Gil que també és molt bona, pel meu gust, és Marta Angelat.

El tramvia trobo que també l'han fet massa sovint, després passen anys que no les veus, aquestes obres, va a rampells.

Allau ha dit...

No vaig veure l'obra al teatre, però crec que la pel·lícula no ha tingut tant d'èxit com s'esperava i no ha acabat de convèncer. Que hagin destacat el treball de la Streep és habitual i ha acabat no volent dir res.

Júlia ha dit...

Allau, jo crec que amb l'obra al teatre va passar una mica com amb el vestit de l'emperador, tothom deia que era boníssima fins que algú va gosar dir el contrari... Sobre la pel·lícula, el fet que l'obra de teatre sigui molt recent crec que també l'ha perjudicat una mica. De tota manera hi vaig anar ahir i el cinema era ple.

Unknown ha dit...

Júlia,
Jo també vaig veure La Reina de bellesa de Leenane i em va agradar molt. De totes formes sempre he tingut clar que la Peña supera a la Carulla per allò que el seu pare Felipe Peña era un actor molt gran amb una veu inoblidable.
També m'agraden la Gil i l'Angelat però no ho dic en detriment de la Lizaran que va queda tancada en el reducte elitista del Teatre Lliure on els progres hi gaudiem veient-li fer Ibsen o Stridenberg...o Shakespeare. Després la va escollir en Flotats.
Quan a obres com el tramvia tens raó però cada deu o dotze anys s'han d'anar fent com la Senyoreta Júlia o l'Oncle Vània. Sempre hi ha generacions que les tenen pendents i d'altres que les volem repetir perquè els criteris canvien amb els anys A més són obres que requereixen de grans intèrprets i sempre és un plaer veure com en van sortint i se'n van sortint.
Un petó, senyoreta Júlia!

Júlia ha dit...

Tens raó, Glòria, però en canvi d'altres grans obres queden oblidades o relativament oblidades, va una mica a tongades, d'això m'exclamava.

Bon diumenge!!!

Anònim ha dit...

Em va l'efecte que avui s'esbomba tot amb una facilitat malaltissa. Hi ha tantes veus proclamant les bondats o les deficiències d'obres de teatre, cinema o literatura, que s'ha perdut l'aroma i el gust que els bons estofats aconsegueixen després de ser cuinats.

Si estem acostumats a l'exel·lència, la bondat de les obres ben embolcallades no produeixen prou satisfacció. No n'hi ha prou amb bons actors. Cal que algú hi deixi una nota sublim.

Júlia ha dit...

Enric, cada vegada faig menys cas del que em diuen o llegeixo, de tota manera el moment i les circumstàncies també hi fan molt, en la recepció d'aquests productes culturals.

Júlia ha dit...

Enric, cada vegada faig menys cas del que em diuen o llegeixo, de tota manera el moment i les circumstàncies també hi fan molt, en la recepció d'aquests productes culturals.