AJUNTAMENTS D'AHIR, D'AVUI I DE SEMPRE (1979-2014)

Ahir, al sopar de després de la Tertúlia d'Història, l'amic Toni Serra ens va recordar que es complien trenta-cinc anys de les eleccions per als ajuntaments democràtics. Jo no en vaig formar part més que com a electora i espectadora d'aquells fets, però ell hi va participar en directe. Els records de l'època no són els mateixos, com és natural, per part dels qui ja tenim uns quants anys i érem joves i entusiastes en aquell moment, en comparació amb aquells que encara eren unes criatures. 

Les expectatives que es van posar en els canvis polítics ens van desvetllar un excés d'entusiasme però el pacte de progrés de l'ajuntament barceloní, set o vuit mesos després ja es trobava en crisi. L'excés d'entusiasme sempre provoca decepcions i hem viscut transformacions inesperades, enriquiments sospitosos, canvis de jaqueta, oportunisme i també com gent de bona fe era arraconada o feia moixoni per pròpia iniciativa. 

Quan en un país hi ha un canvi vers la democràcia i la llibertat en els primers equips de govern s'incorporen persones de prestigi i un bon nombre d'aquestes que van amb el lliri a la mà. El temps torna a col·locar en els llocs de decisió els buròcrates i alguns aprofitats. Si es té sort i es compta amb algú una mica eficient les coses funcionen, més o menys, però no sempre és així. Sartre encapçala un dels seus llibres amb un proverbi, no culpis el mirall, la ganyota la fas tu, el qual he vist etiquetat com a xinès o rus, segons qui el cita, un dels quals va ser també Gogol. De fet l'essència humana es compon de molts defectes i mancances i una cosa és fer discursos i l'altre aconseguir que tot rutlli amb dignitat i sense corrupteles. Els polítics són el mirall, augmentat i de vegades estrafet, dels qui els triem.

Recordo que en un poblet on anàvem de càmping alguns estius aquell mateix any hi vam veure, a l'entrada, un rètol que avisava sobre les limitacions que es posarien a la construcció d'habitatges o a l'enderrocament dels antics. Avui ja no hi ha aquell cartell i s'hi ha construït, com a tot arreu. És fàcil donar la culpa als polítics de tots els nostres mals però nosaltres fem les ganyotes, Francesc Candel explicava sucoses anècdotes sobre coses que li havien passat durant el seu breu pas per l'ajuntament de L'Hospitalet i molts problemes havien estat amb això que en diem el poble, que ja és gros.

Des de fa any els entusiasmes col·lectius no em fan ni fred ni calor, cosa que en la situació actual i davant de mogudes multitudinàries sobre les quals em declaro molt escèptica fa que fins i tot alguns amics em mirin de cua d'ull. Ara ve Setmana Santa i a casa m'explicaven que la mateixa gent que aclamava Jesús que entrava a Jerusalem muntat en el seu burret després anava a veure com el crucificaven. El tema religiós ha anat de baixa però la literatura en va plena, d'herois individuals enfrontats a la massa convençuda per demagogs amb grapa, l'enemic del poble, el Crist de nou crucificat... 

Pel que fa a l'ajuntament barceloní molta gent de les aleshores molt vives i actives associacions de veïns t'havia d'admetre temps després, gairebé sempre en privat, que havia trobat més bona acollida i comprensió en l'ajuntament transicional de Socias  que no pas en el de Serra. Això es podria fer extensiu a molts temes i situacions. No negaré les millores diverses que s'han fet en pobles, poblets, barris i ciutats. S'han perdut molts llençols a les bugades i em sorprèn que gent que encara critica el porciolisme, i amb raó, no vulgui admetre que en anys democràtics s'han executat moltes destralades propiciades pels equips municipals al poder. Encara menys, és clar, si els culpables eren més o menys d'esquerres i dels seus. Per no parlar del tema de la malversació de dinerons, ja sigui en profit propi o per executar obres fatxendes i desproporcionades que no feien cap falta però que donaven vots i prestigi.

Aquí caic, aquí m'aixeco i fins aquí hem arribat. Avui tot és diferent, ni millor ni pitjor, tot i que escolto un excés de veus apocalíptiques que em pinten un futur en gris fosc, pobre i terrible. És clar que me'l pinten davant d'una taula de restaurant ben parada, gran contradicció. Molta gent més jove em comenta que jo ja tinc la meva pagueta de jubilada, el meu estatus, i que el problema el tindran ells. També conec gent jove que va fent el que pot i no es queixa, formiguetes constants i treballadores que no fan grans proclames però que s'adapten als temps que corren amb honradesa i esforç. S'han passat èpoques molt pitjors i les visions de futur van més aviat lligades a les percepcions personals que no pas a la realitat. Les poques festes que ha provocat aquest trenta-cinc aniversari quan jo diria que el vint-i-cinc i el trenta van ser més lluïts són tot un símptoma. 

Recordo que en aquella època m'escoltava els discursos dels polítics electes amb una certa reverència i avui quan els sento sempre em ve al cap un monòleg d'en Capri en el qual algú presenta una commemoració dient: aquí teniu l'alcalde que us dirà quatre tonteries...