No resulta senzill intentar ressenyar les novel·les d’escriptors consagrats i reconeguts per la seva solvència narrativa, en general s’acostuma a llegir sobre ells molts comentaris devots i poc matisats. En una sola persona (el títol en català respecta més l’original que no pas el castellà, Personas como yo) és la darrera publicació de John Irving, un autor americà molt reconegut i valorat i, com en les anteriors, el seu estil és minuciós, detallista i profund. En aquest cas l’autor ens explica l’assoliment de la maduresa d’un personatge, un home nascut el mateix any que Irving, a principis dels quaranta, el qual intenta viure de forma lliure la seva complexa sexualitat adolescent en una ciutat provinciana de l’Amèrica més tradicional. Els prejudicis i la moral de l’època incidiran en el seu creixement i més endavant, quan ja serà un escriptor reconegut, viatjarà i viurà els anys de la sida i la mort de molts amics i coneguts. L’estil d’Irving és molt personal, la narració fa salts endarrere i endavant de forma constant, tot i que l’autor té l’habilitat de no fer-nos perdre en cap moment. Les descripcions de la sexualitat són directes i sense embuts però l’escriptor té la grapa de fer-nos-les entendre com a absolutament naturals per més detalls íntims que ens posi a l’abast.
La narració avança sense sorpreses, moltes de les coses que passen les veiem venir, potser perquè ja som en una època en la qual admetem més o menys en la nostra societat que la diversitat sexual existeix, que té moltes variants i que el respecte als altres ha d’assolir l’acceptació de les opcions que cadascú triï en aquest camp. Per la història desfila tot un mosaic de personatges, alguns dels quals força pintorescos. Les situacions dramàtiques vénen acomboiades per un to irònic, de vegades gairebé humorístic, que les matisa o ens les amara d’un bon doll de tendresa.
A la novel·la hi té un gran pes la literatura en general i el teatre en particular. La relació de les obres citades a fons, inserides de forma intencionada en la narració i que tenen un paper important en la vida del protagonista i de la gent que l’envolta és remarcable, amb una especial incidència en el teatre de Shakespeare, tot i que ens ensopegarem amb autors com Dickens, Ibsen, Tenesse Williams, Flaubert, fins i tot Agatha Christie i molts altres entre els quals un dels narradors estrella de la literatura gay, l’afroamericà James Baldwin. Conèixer les obres que, com els personatges, tenen el seu paper en el conjunt narratiu -o al menys tenir-ne referències- ens dóna moltes claus, necessàries per entrar a fons en qüestions com ara la pròpia identitat o el tarannà del protagonista i la gent que l’envolta. El mateix títol és un manlleu shakesperià i el protagonista es diu William. En el món del teatre es pot ser moltes persones en una de sola però en el món real això no resulta tan senzill.
La novel·la és gairebé un llibre de tesi, cosa que fa que en ocasions sembli un assaig, aspecte que el mateix autor ha reconegut. El fet d’estar escrita en primera persona de forma absolutament convincent fa que puguem creure que és autobiogràfica i l’autor flirteja una mica amb nosaltres en aspectes com ara la generació del protagonista, el seu ofici d’escriptor i alguns detalls més, però al capdavall és literatura i sabem que tot i que s’hagi basat en realitats conegudes o properes estem davant d’un llibre de ficció.
Admeto que en algunes ocasions Irving se’m fa feixuc amb les seves reiteracions i voltes donades al mateix tema o amb les suposades sorpreses que no ho són tant, no en sóc una lectora incondicional, però resulta impossible no admetre la volada de la seva literatura i no treure’ns el barret en llegir-lo. Aquest és un llibre que demana temps, tranquil·litat, paciència i constància, per tal d’entrar-hi com cal i poder gaudir sense pressa d’una narrativa amb molts punts de contacte amb les grans novel·les del XIX però que s’insereix a fons en el món del present i en els sentiments dels homes i les dones d’avui, que si bé hauríem d’haver perdut la por a la llibertat tenim moltes reticències a l’hora d’esbrinar dins nostre per saber ben bé qui som i què volem. El món del sexe encara és espinós i en aquest tema i en tants d’altres les persones molt segures del que són i del que volen ens fan malfiar de la seva sinceritat, com li passa al protagonista de la novel·la. La trencadissa que han experimentat els dogmes i les veritats absolutes en el nostre temps ha afavorit la nostra llibertat de consciència però no ens ha fet pas més feliços perquè potser la felicitat no és res més que un miratge amb arrels, també, literàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada