L'ESPERIT I LA MATÈRIA, DECISIONS JUVENILS I PASSATS OCULTS

No sé pas si aquí hem arribat a veure alguna de les altres pel·lícules del director Pawel Pawlikowski, polonès resident al Regne Unit on ha desenvolupat la seva tasca professional. Jo diria que no. IDA no deixa indiferent, bellesa formal, actrius excel·lents, un blanc i negre magnífic, paisatges evocadors, molt adients a la solitud i el silenci que embolcalla els personatges i l'acció. Però no sé què em passa darrerament amb el cinema i la literatura que sempre n'espero més, potser són els anys i el fet que ja has vist i llegit moltes coses. La història i el seu tractament evoquen molts autors d'abans i d'ara, he llegit comparacions amb Bergman, per exemple. Les comparacions sempre són recurrents i limitades i en tot cas ningú no pot defugir la seva tradició cultural. Que en el nostre present algú tingui empenta per explicar el viatge al fred exterior d'una novícia a punt de professar ja té mèrit. El blanc i negre ja no és una novetat ni un descobriment, avui és una opció més a l'abast dels directors.

A Polònia, prou que ho sabem, la religió ha tingut un pes feixuc, com l'ha tingut el comunisme. Els desastres de la guerra, l'oportunisme d'uns veïns que s'aprofiten de la situació ni que sigui amb un crim execrable, tot això és ben conegut i es va repetint en un indret o un altre. Per això aquesta Polònia és molt més que un escenari concret, és un indret gairebé universal, i per això tampoc té molt de pes en el conjunt el tema de la consciència o de la identitat d'aquesta noia que vol ser monja catòlica i esbrina que la seva família era jueva, aspecte de la història que s'ha remarcat molt en les promocions.

El pitjor és que tampoc aquesta tieta amargada que ha viscut la revolució comunista de forma entregada i ha estat capaç de dictar sentències de mort que ara li requen no ha trobat la pau. Per això no sorprèn el final, que no explico però que es veu venir. El xicot que sorgeix per atzar del no res i que mostra una certa modernitat de costums té molt poc pes i el futur previsible que pot oferir a la noia, poc gruix espiritual. El seu personatge és una mica eteri i està posat una mica amb calçador, és un noi una mica florero, tot i que així ens ofereixen l'oportunitat de copsar els canvis en els costums i les modes que en aquells països arribaven durant els primers anys seixanta, com ens arribaven a nosaltres aquí, malgrat la grisor ambiental. Fins i tot les músiques pertanyen a aquest imaginari sentimental compartit, en un temps en el qual sentíem cantar en francès o en italià i vèiem moltes més pel·lícules de tot arreu. M'ha vingut al cap aquella història de L'home de marbre, molt diferent, que volia palesar l'evolució del comunisme vers allò altre amb rostre humà que va acabar per no ser res.

Encara que la història concreta no m'hagi acabat de convèncer del tot és impossible no commoure's davant d'aquestes imatges, aparentment fredes però molt humanitzades, amb uns enquadraments estranys i agosarats que acaben per esdevenir una mica forçats i tot, o amb les mirades de les protagonistes, que sovint no miren enlloc, més enllà del seu propi interior. En el fons la història d'aquesta IDA és la de les misèries europees i l'evidència que sovint som joguines enmig de la història, ens agradi o no, com ho ha estat també aquesta tieta de qui n'endevinem la rauxa dogmàtica abans del desengany moral que la portarà a l'autodestrucció amb homenatge del règim inclòs. Una pel·lícula molt bella, no se'n pot dir altra cosa, tot i que de vegades no n'hi ha prou amb la bellesa. O potser sí, no ho sé.