JA FALTA POC PER A LA GRAN FIRA DEL LLIBRE MEDIÀTIC!!!

Cercava informació a internet sobre la repetida frase: contra gustos no hi ha res escrit. M'he trobat amb fòrums on es discutia a bastament el sentit de la dita però res en concret sobre el seu origen tot i que hi ha qui afirma que la van inventar els creadors del capitalisme amb intenció de justificar una oferta consumista prou variada. Aneu a saber. De fet, si ens  la prenem literalment de fet sí que s'escriu molt sobre gustos, sobre els gustos que hem de tenir, i es fan recomanacions a l'entorn de productes de tota mena. La frase, però, vol dir tot el contrari, que no hi ha res escrit de forma definitiva. Una variant castellana que jo vaig escoltar molt quan era petita era: contra gustos no hay disputas. Això de disputes em sonava molt malament, a paraula pecaminosa. En tot cas a favor dels gustos hi ha hagut fins i tot baralles, com ara aquelles dels liceístas y cruzados. Però eren altres temps, aquells.

S'acosta Sant Jordi i s'escriurà molt sobre els gustos que la gent ha de tenir a l'hora de comprar l'inevitable llibre del dia, que ha de ser una novetat, segons les persones que es mouen pels mandarinatges culturals moderant tertulietes. En el meu blog literari vaig endegar ahir una entrada sobre el tema de la producció literària amb motiu del dia del consum llibresc. No voldria repetir-me, aquí la teniu. Fa uns anys ser un autor mediàtic era una mena de greuge però ara s'anuncia com una mena d'honor i de senyal d'identitat, es recomanen autors mediàtics en català. Aquests autors mediàtics són molt diversos, així com tot el que escriuen però comparteixen un denominador comú: ja compten amb un lloc professional quotidià a premsa, ràdio i televisions i, per tant, tenen assegurada una certa promoció, no els cal suplicar que els escriguin una ressenya en aquests suplements culturals que cada dia són més rancis.

El llibre ha perdut pistonada amb l'excés, com tantes altres coses, la roba, els electrodomèstics, els mobles, el menjar. Béns que en d'altre temps eren cars i resultaven per aquest motiu molt apreciats avui es llencen, sovint de forma dissimulada ja que produeix mala consciència llençar coses que en d'altres indrets o en d'altres temps eren de primera necessitat o gairebé. Per apaivagar les males consciències abans es donaven als pobres i ara es reciclen. Encara el llibre és avui un objecte sacralitzat, al menys en teoria. Però de llibres n'hi ha de moltes menes, com de tot, i no entenc que perdurin els dogmes sobre el valor de llegir i tota la resta, en un món i una època tan plena de tot. Encara sento estranyes comparacions entre llibre i televisió, o novel·la i pel·lícula, així, en general, quan hi ha de tot a tot arreu.

Una frase recurrent del nostre temps és allò de a mi m'agrada llegir-lo en paper i tocar-lo i tenir-lo. És aquesta una afirmació que no sempre respon a allò que la gent fa en realitat. Els llibres pesen molt, ocupen molt de lloc i tenen poc valor, em va dir un senyor d'aquests que buiden pisos quan va morir la mare i va venir a veure que hi havia que tingués una mica de preu entre els molts estris que deixem quan fugim cap al més enllà i que ningú no vol ni pot acollir a una nova llar. Per acabar-ho d'adobar les biblioteques, molt bones en l'actualitat, també han contribuït a la minva en el consum. En molts grups de lectura ja et diuen què has de llegir i t'amollen el volum corresponent, sense pagar ni un cèntim. Donar un tomb pels encants de Sant Antoni els diumenges i comprovar què es pot trobar i a quin preu evidencia una realitat d'excés i abaratiment que no sempre es vol reconèixer.

Els llibres produïts avui, amb alguna excepció, són d'usar i llençar. No fomenten una devoció constant a l'autor, un autor moltes vegades oportunista. Els grans autors, els lloats i que guanyen calerons, anglosaxons, nòrdics o orientals traduïts a l'anglès, són quatre gats però mouen les masses, com els grans actors. A Catalunya, fins i tot a tot l'estat espanyol, els escriptors i escriptores que venen una mica i viuen bé o molt bé del que escriuen són pocs i la majoria han de recórrer al periodisme ocasional i tenen sort si un diari dels que paga bé els fitxa, a més a més del fet que així tenen la tribuna mediàtica assegurada. Tot això de la qualitat és una gran abstracció. Fins i tot s'ha perdut el valor del text en la llengua original, molts llibres surten en català i castellà a la vegada, a casa nostra. En un país on el doblatge de pel·lícules costa tant d'erradicar no és gens estrany que es tingui poc en compte el valor de la llengua original d'un text. Pel que fa als premis, fins i tot un de gros com el Nobel està subjecte a moltes pressions i conveniències polítiques. Tot i que això és ben igual, seguim la cerimònia dels Óscars amb curiositat tot i que sabem que els premis sovint són una mica aleatoris. Una cosa és l'espectacle i l'altre el fons de la qüestió o la suposada qualitat dels productes culturals.

Hi ha autors del passat que van tenir sort de ser al lloc adient en el moment oportú, quan hi havia escassedat de determinats temes. També compta la sort, en tot això. Els quatre cantants de la Nova Cançó que avui són gran figures i tenen sucosos negociets poc relacionats amb la literatura van emergir en el moment adient, ara costa molt arribar a fer-se un nom, als joves músics.  En tot plegat funciona sempre allò tan vell d'agafa fama i fote't a jeure, si un autor va sorgir amb un llibre remarcable i va tenir un gran èxit és difícil que després es reconegui que un llibre seu és un bunyol, i el mateix passa amb els cantants. La situació actual també ve d'un fet positiu irreversible, l'augment del nivell cultural. Hi ha molta més gent que canta, que escriu, que fa música, que pinta i dibuixa i que ho pot fer d'una forma digna i remarcable. La democratització de la cultura ha acabat força amb la singularització i la sacralització de les grans figures però com que sembla que fan falta encara han d'existir perquè hi ha uns mercats que demanen vendre com sigui. Mig món ven per tal que l'altre mig compri. I.com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu, no es ven.

En tot plegat hi té un gran pes la sort, ser al lloc convenient en el moment oportú, trobar una ajuda interessant quan cal, una bona promoció, coses així.  En aquest context la festa de Sant Jordi ja no pot ser allò que havia estat fa anys, tot i que també fa anys el món de la cultureta, fins i tot de la cultureta catalana, minoritari i feble, tenia les seves servituds, enveges i cops de colze com es pot comprovar en llegir les biografies de personatges del passat recent. A més a més, en aquell moment era molt elitista, com ho era la universitat. Rellegir títols que van sorgir amb una gran traca sobre qualitats i descobriments sovint decep, tot i que afortunadament sempre es retroba alguna perla oblidada. En tot cas nosaltres també canviem i allò que ens agradava ahir pot no agradar-nos avui i a l'inrevés. Sobre el món editorial, el gran, el petit i el mitjà, es podrien escriure moltes coses però ja fan prou de tirar endavant aquestes empreses, sigui com sigui, amb mediàtics o sense. El pitjor és que tot sigui tan efímer, fins i tot els llibres mediàtics de fa, per exemple, quinze, deu, cinc o sis anys, són ja molt difícils de trobar i això que diuen molt sobre tots nosaltres i sobre com érem i què volíem en aquells anys oblidats, propers i llunyans a la vegada. Ja veieu que per trobar una portada d'un llibre corbellià he hagut d'anar a todo colección...