BARCELONA MÍTICA I FUTURISTA

Quina por em fan tots plegats!!!!!! Em fan més por que l'esperit de l'Enriqueta Martí...

La propera remodelació del Paral·lel espero que sigui per millorar l'espai. El col·lector evidentment era imprescindible i ja feia anys que s'hauria d'haver arranjat el tema.

Pel que fa a la resta hi ha opinions diverses i per a tots els gustos.  Ja veurem com queda tot un cop acabades les obres. Em fa una mica de basarda tota la parafernàlia prevista però com que sovint els projectes duren el que duren... 

En tot cas, ens agradi o no, els espais canvien i el record sempre idealitza el passat d'alguna manera.

Encara més, hi deu haver algun indret eteri, a més a més de les hemeroteques, que avui són ja un perill per a l'enganyosa memòria col·lectiva, històrica o no, on dormen el somni de la pau els molts projectes perduts. Es podria fer tota una enciclopèdia amb tot el que s'ha volgut fer i no s'ha fet o s'ha fet d'una manera molt diferent, per exemple, a Montjuïc.

El Paral·lel va ser el Paralelo per a tothom, castellans i catalans, fins a la normalització. O sigui, que ni tan sols el nom actual és real sinó una reconstrucció de tantes com ens n'ofereix el pas del temps. Per no parlar de la no recuperació del nom del seu teatre més antic, l'Espanyol o Español. Qui vol recuperar un nom així en els temps que corren? Prou mèrit té que el cafè resistent conservi la nomenclatura unitària.

Avui ens hem oblidat del pobre Marqués del Duero, un nom proposat pel mateix Víctor Balaguer, per cert, qui també va donar el nom a molts carrers de l'Eixample. Encara em sap més greu que Francesc Layret, a quí van dedicar  de forma efímera i republicana l'avinguda, no compti amb algun record més substanciós que el poc conegut monument de la Ronda. Tot i que jo ja he manifestat en més d'una ocasió que no posaria noms de personatges enlloc. 

I per cert, posats a batejar amb noms artístics les futures placetes del Paral·lel, no sé que hi ve a compondre el senyor Rubianes, que si va treballar per aquests verals ho va fer quan anava amb els Dagoll-Dagom i para de comptar. No va ser mai sant de la meva devoció i no vaig acabar mai d'entendre els fervors que desvetllava, amb tants bons actors i bones actrius oblidats com tenim, la veritat.

Però vaja, així és el món, així són les coses i així s'endeguen els grans projectes urbanístics, molts dels quals resten al llimb aquell dels no batejats, del qual van dir-nos després que no havia existit mai.

És un fet evident que el Paral·lel-Paralelo és objecte d'una mena de campanya entre popular i acadèmica que el vol reinventar i reivindicar. M'empipa que es facin reflexions sobre això de què no se'n sabia res quan molta gent en sabíem moltes coses des de tota la nostra vida. Avui es fan rutes a dojo pels seus verals i com sol passar en aquesta mena d'itineraris s'hi posa sovint més pa que formatge. 

Per cert, ara s'ha redescobert allò que ja se sabia, que la vampira del Raval no era vampira ni res d'això, sinó poca cosa més que una alcavota de tres al cuarto i que el tema s'ha inflat gràcies a la literatura i al musical i fins i tot a programes aparentment seriosos de la televisió i la ràdio... El fet és que qualsevol que s'hagués acostat al tema de forma una mica crítica ja intuïa amb fonament documental, des de sempre, que tot era un cuento xino d'aquests amb conspiracions i gent important al darrera, que tant agraden al morbo popular, com va passar amb el cas Raval i les seves seqüeles. 

Així s'escriu la petita història dels indrets i es munten les rutes turístiques. I mireu que hi ha misteris reals per esbrinar, com ara l'assassinat de Pepe, el de la Criolla, per exemple, farcit amb tota probabilitat d'implicacions polítiques de molts colors. Però és més fàcil i còmode i menys compromès inventar que no pas investigar.

Pel que fa a les rutes i itineraris temàtics que proliferen com bolets, n'hi ha de serioses i documentades, no diré que no, però sobre les explicacions que s'amollen n'he escoltat de l'alçada d'un campanar, la veritat.  El pitjor és que molta gent se les pren sovint com les novel·les històriques, de forma seriosa i dogmàtica i si els dius el contrari et rectifiquen, què hi farem.