EL CINEMA FRANCÈS I LA SEVA AGRADABLE XERRAMECA

El cinema francès sempre ha estat molt lloat a casa nostra però té de tot, la veritat. Una de les característiques d'un gran nombre de pel·lícules franceses és que se centren en xerrades llargues entre dos personatges. Pel mig hi ha algun tipus d'història, és clar, però la base del guió és això de parlar i parlar i parlar. Una amiga recordo que m'ho comentava en broma fa alguns anys, després d'haver anat a veure la relació particular aquella del Sergi López amb la Nathalie Baye, relació que en la seva versió original era pornogràfica. Aquí devien pensar que amollar-nos al títol la parauleta podia semblar excessiu. No entenc els canvis en els títols originals, gairebé sempre absurds i difícils d'entendre. Més enllà de la pornografia o la particularitat de la relació, cosa que a la pel·lícula no s'explica mai i als protagonistes de la qual contemples sempre fent l'amor de la forma més  convencional possible, la parelleta es passa llargues estones garlant i garlant. Cosa que em recorda un fragment de la cançó de Krahe Si lo llego a saber, per cert:

Los cuerpos más calenturientos
tendrán, digo yo, que parar
al menos en ciertos momentos,
tomar alimentos,
en fin, reposar.

Son ratos en que uno conversa,
e, igual que me hacías a mí,
seguro que le hablas, perversa,
del Imperio Persa
y cosas así.

Si lo llego a saber,
las Memorias de Adriano te las compra Rita,
si lo llego a saber,
me enamoro de otra. De ti... ¡quita , quita!
¡Quita, quita, si lo llego a saber... !

Torno al cinema. Fa un parell de dies vaig poder veure per BTV Dialogue avec mon jardinier, una molt respectacle pel·lícula francesa que centra la seva història en la relació entre un pintor d'èxit i un home senzill que li fa de jardiner. Els dos senyors es passen la pel·lícula xerra que xerra. Com en l'altre cas i en el proper els personatges secundaris semblen introduïts amb calçador, fins i tot la interessant Hiam Abbass la qual, però, es menja les poques escenes en les quals surt, gràcies a la seva mirada irrepetible. Fins i tot la mort del pobre jardiner filòsof sembla forçada, per tal d'acabar la narració d'alguna manera una mica colpidora. En aquest cas el títol el van canviar poc, segons com es miri, i el diàleg va quedar en conversaciones. Podríem entrar més a fons en aquest tema, en una època en la qual es parla tant de diàleg i poca gent sap ben bé què és a l'hora de voler practicar-lo.

Ahir vaig anar a veure Molière en bicicleta, i fa pocs dies en Miquel, de Provisionals, la comentava i mencionava el canvi en el títol original, que no fa referència a Molière sinó a un dels seus personatges, Alceste, el del Misantrop. És aquesta una obra de teatre que s'ha representat a Catalunya més d'una vegada, la versió més famosa va ser la de Flotats, un actor que a mi no m'ha agradat mai, sobretot de gran, perquè fa un abús de la canterella a l'estil francès per raons òbvies i perquè els actors quan ja són de culte cauen amb faciliat en l'histrionisme. La pel·lícula està prou bé però em temo que durarà poc, al cinema érem quatre gats i ja no la pots veure a les sis de la tarda, hi has d'anar a les quatre o a les vuit, al Renoir. Suposo que els responsables del canvi en el títol devien pensar que Molière ens sonaria més que no pas el seu personatge, no ho sé, misteris que mai no s'expliquen a fons. 

És aquesta una pel·lícula agradable, ben interpretada, se centra en la complexa relació entre dos actors i a més a més de les converses hi ha moltes escenes en les quals assagen El misantrop. Els personatges secundaris són poc rellevants fins i tot la noia florero, tot i que serveix de deus ex machina i  per acabar d'alguna manera el tema, com la mort del pobre jardiner que comento a l'altre paràgraf. Fins i tot em sembla poc creïble que la noia, molt més jove que els actors, no podia ser altrament, italiana de bon veure, acabada de divorciar de mala manera i potser cansada de passejar-se per l'illa de Re damunt d'uns talons de mudar, caigui tan fàcilment en els braços de l'actor televisiu, mentre que amb l'altre actor encara no han bufat cullera. Jo fins i tot em pensava que sorgiria algun menage à trois imprevist, estil Jules et Jim, després d'endrapar les ostres i el vi blanc, però res de res. I això que la gent de la faràndula té -o tenia- fama d'alliberada i escandalosa...

Per cert, suposo que potser la pel·lícula servirà per promocionar la bonica Illa de Re, avui es fa molt turisme cinèfil, diuen que molta gent va a veure el poble basc del darrer èxit hispànic amb gran afició i que fins i tot les sèries de televisió han generat aquest tipus d'itineraris culturals. Entre d'altres detalls m'hi sobra el tema de la vasectomia i els comentaris que es fan sobre la intervenció, poden fer que molts senyors defugin aquest sistema pràctic de control de natalitat, la veritat. Bé, els acudits a la francesa de vegades també són lamentables. 

En el cinema francès modern o relativament modern el gènere de la xerradeta entre dos personatges és tota una especialitat, el trobem sovint, per exemple, en Rommer. Dins d'aquest gènere hi ha de tot, bo, fluixet, sempre conserva però un  cert encant potser lligat al glamour del país veí. Hi ha cinema americà i d'altres països basat en això de la conversa, Woody Allen  ho fa sovint, però amb més gent i amb un altre estil.

Les pel·lícules franceses tenen el valor afegit, si les veus en versió original, de fer-nos gaudir de l'idioma emblemàtic i acadèmic de la nostra joventut i m'evoquen aquells bonics vocabularis extensos del mètode Perrier i els seus dibuixets. Ah, França sempre serà un mite, encara que les fronteres ja no siguin allò que havien estat i no contemplem el país veí amb la badoqueria d'un temps en el qual era fins i tot, com deien algunes persones conegudes més grans que jo i que hi havien viscut durant un temps, l'esca del pecat. En unes pàgines magnífiques de Marsé a la història de la pobra cosina Montse, sobre uns exercicis espirituals als quals vénen pecadors a confessar les seves faltes, sexuals, és clar, el més aplaudit és un penedit de categoria que ha anat a pecar a París mentre que fins aquell moment els pecats més gruixuts confessats de forma pública no havien passat de barcelonades.

Per cert, en anglès també han prioritzar l'autor per sobre del personatge: