LA INESPERADA I ATZAROSA VIDA DE LES PEL·LÍCULES ESPANYOLES

Quan jo era jove la gent que es creia culta, desvetllada i intel·lectualment feliç criticava l'afició del poble a mirar pel·lícules suposadament intranscendents, xarones o sense substància. En temps difícils la majoria de la gent es vol distreure i fins i tot contemplar luxes, bestieses i amors que acaben bé. Durant la guerra civil expliquen que la pel·lícula més contemplada, a les dues espanyes, va ser Morena Clara. Determinat cinema americà, ben fet i amb guions elaborats amb cura, mostrava luxes i fineses que es trobaven molt lluny de la realitat propera. Les pel·lícules que palesaven la realitat trista no eren gaire del gust de la gent humil. Fins que no vaig ser una mica grandeta no suportava les pel·lícules que acabaven malament. Pel que fa a Catalunya, no tan sols les curses de braus tenien molt d'èxit entre els autòctons sinó també el folklorisme andalús tradicional reflectit en les pantalles o cantat per la ràdio.

Tot això ho comento perquè sembla que molta gent s'estripa les vestidures en copsar l'èxit dels vuit cognoms bascs aquests, una historieta que ha esdevingut molt més que cinema, un fenomen sociològic, vaja. Tòpics recurrents, inspirats en els èxits francesos amb seqüela italiana, els quals també sembla que han fet riure molt la gent d'allà i d'aquí. Els tòpics de vegades tenen una minsa base real i tots en fem servir, sigui com sigui. Si a això hi afegim amors que acaben bé, frases que fan riure encara que no vulguis i uns actors convincents, la cosa sembla que funciona de forma reeixida.

Si la història hagués estat, per exemple, la d'un pobre treballador andalús immigrant captat per l'ETA a causa del seu amor per una terrorista  basca i la cosa acabés molt malament, ben segur que no hauria tingut el mateix èxit de públic, tot i que aneu a saber, hi ha un munt de pel·lícules serioses sobre el tema del País Basc, diverses i que han tingut un ressò variable i limitat. 

Pel que fa a les aficions populars sobre cine o teatre, dos llibres em vénen al cap així, d'entrada, Un calor tan cercano, on Maruja Torres evoca la dèria de la seva mare pel cinema d'evasió i La Rambla fa baixada on l'autor, Néstor Lujan, ironitza sobre els gustos burgesos, però també populars, en matèria d'espectacle i cinema, davant de les proclames catalanistes i arrauxades d'un dels personatges. I per fer-ho parteix de la realitat de les cartelleres d'espectacles de l'època, per cert. No s'inventa res.

He anat a veure aquests dies La vida inesperada, una altra pel·lícula espanyola, que sense ser res de l'altre món manté una certa dignitat i es pot veure, tot i que no crec que faci història en el meu imaginari. No diré que Javier Cámara no sigui un bon actor però ara sembla inevitable a tot arreu. El seu personatge és el d'un actor que se n'ha anat a fer les amèriques i no ha triomfat com esperava, però que sobreviu com pot i al pis del qual es presenta un seu cosí. De forma força convincent i gràcies als subtítols gairebé es pot dir que a la història s'alternen l'anglès i el castellà de forma prou natural. Una amiga a qui no agrada veure cinema amb subtítols es preguntava si no la doblarien cosa que en aquest cas és impossible, és clar. Pel mig, paelles, pernil, vins hispànics i algun tòpic sobre americans típics i sobre el pas del temps i de la joventut.

Més que la vida inesperada aquí la vida dels protagonistes és esperable, el retorn a la realitat tangible i al convencionalisme que toca. Pel mig, les inevitables històries d'amor, una mica introduïdes amb calçador i aquesta mania de fer sortir la paraula follar de tant en tant per tal que la cosa sembli desacomplexada i algú que va al lavabo i fa pipí de forma visible (vist pel darrere, si és un home, ep) mentre escoltem el sorollet pertinent i tot. Fins i tot vaig arribar a pensar que en una mena de gir surrealista els dos cosins, a còpia de dormir plegats, acabarien per embolicar-se, ni que fos de forma puntual, tot recordant algun episodi inconfessable de la seva infantesa, però res de res. Hauria estat bé. Sobre això del pipí sembla que està d'actualitat, fa anys es va posar de moda cinèfila fer sortir al cinema gent que vomitava i recordo que en algun article molt divertit en van fer un llistat força complet.

També hi ha més tòpics, com ara el de la mare que parla amb el fill per la pantalleta i li explica bestieses diverses, per exemple, que té descomposició. Un anunci de cafè recent, inspirat en allò dels torrons i del noi que retornava a casa per Nadal, inclou una frase que fa, més o menys, en referència a una mare que té el fill treballant a l'estranger: fins i tot la mare ha après a navegar per internet. O una cosa així. El tòpic de la mare tonta (en aparença) sembla que encara funciona i fa gràcia. Per cert, és estrany que la mare de la pantalleta no sigui Carmen Machi, devia tenir feina. Tot i que s'ha de dir que Gloria Muñoz és una molt bona actriu, les coses com siguin, i fins i tot en algunes crítiques l'han destacat com la millor dama de la pel·lícula. Per cert, amb això dels bascos i les mares em ve al cap una matriarca terrible i poc convencional, l'excel·lent Montserrat Salvador de La muerte de Mikel, ja fa trenta anys d'aquella pel·lícula, com passa el temps.