Ahir vaig tornar al Jardí Botànic on, com molta gent sap, s'hi pot trobar una exposició temporal molt interessant sobre la família Salvador. Em vaig assabentar del gruix d'aquesta nissaga fa anys, tinc una certa curiositat sobre els noms dels carrers i el dels Salvador és un carreró del Raval, no gaire lluny del barri de Sant Antoni. Una altra dèria és identificar els personatges recordats en estàtues i monuments diversos i el Salvador primigeni senyoreja l'entrada d'un dels palaus del Parc de la Ciutadella.
En algun lloc he vist escrit 'del Salvador', sense el plural, cosa que feia que de vegades la gent pensés que el carrer es referia a Jesucrist. També al meu barri hi ha un carrer científic, el carrer de Salvà, se suposa que el més antic del Poble-sec. En aquest cas, com en d'altres, és possible que al principi fes referència a algun propietari de terrenys i que després es reconvertís i es dediqués a Salvà i Campillo. Reconvertir les realitats vulgars i poc reeixides en quelcom políticament correcte, àdhuc heroic, és una manera de fer molt habitual.
Un jovenet patriota, per la tele, promocionava la Salvadoriana fent país i explicava que el tema palesa com la ciència catalana no necessitava per a res dels espanyols. Per sort l'exposició no es fica en gaire embolics polítics i del tema del 1714 tan sols n'arribem a saber, per la carta d'un científic estranger, que aquest s'alegra del fet que el senyor Salvador hagi sobreviscut al setge de Barcelona, ja que li havien dit que havia rebut de valent.
Un espanyolista ens podria objectar que la família va continuar fent ciència uns quants anys més després de la gran borbonada però en les propagandes sobre l'exposició es remarca que hi va haver un abans i un després d'aquells fets tot i que jo crec que la qüestió seria molt matisable i, en tot cas, com que als protagonistes no els podem entrevistar... El passat serveix per a tot i podem trobar arguments a favor, en contra i tot el contrari, de qualsevol tema polèmic, si toca. Un de la família, per cert, fins i tot va tenir un bon càrrec a Madrid.
Salvadoriana és, amb algunes limitacions, una molt bona exposició divulgativa i potser m'hi sobra una certa promoció interessada que en destaca el tema de les curiositats científiques. Sembla que s'ha posat de moda aquest tema, l'excitació de la curiositat científica en detriment de la ciència pura i dura i de la seva història. En el meu temps infantil l'adjectiu curiós s'aplicava més aviat a la gent que anava neta i endreçada.
Anar als jardins botànics, a l'antic i al nou, és sempre un goig. Fins ara no hi he trobat mai gaire gent, t'hi pots passejar amb tranquil·litat i aquests jardins són com els grans museus, un dia et fixes en un quadre, un altre dia en un altre, i sempre hi ha grans obres d'art que et passen per alt, per això s'hi ha d'anar amb una certa regularitat.
El nou a l'estiu no és tan agradable pel fet que la calor barcelonina et fa perdre l'interès pels vegetals i per les vistes de la ciutat des d'aquell indret. En un d'aquests cartellets informatius que esquitxen el recorregut botànic s'expliquen coses sobre els núvols i fins i tot et diuen, amb ironia expressada amb lletra cursiva, que si tens la sort d'ensopegar-te amb un dia ennuvolat ho aprofitis per mirar el cel. Vaig tenir aquesta sort i el matí era fresc i ennuvolat.
D'aquella gent d'abans, científics, pintors, músics o fusters, sempre em sobta i em meravella la capacitat de treball, amb els mitjans a l'abast que hi havia en aquells anys. La lletra acurada, la minuciositat en el dibuix, els interessos diversos dels qui tenien la sort d'accedir a la cultura, em resulten admirables de totes totes. Les dones, com remarca l'exposició, no tenien cap mena de paper rellevant en aparença però ben segur que col·laboraven, a més d'anar parint criatures sense treva, i aneu a saber quines troballes de tota mena no van ser seves abans no les firmessin els senyors.
S'ha fet també una mena de promoció una mica enganyosa del tema, com si els estris i documents del gabinet dels apotecaris Salvador s'hagués descobert gairebé per casualitat quan sembla que estava ben localitzat i que tan sols la descurança, la manca d'inversions i d'interès i d'altres motius no gaire ben explicats han contribuït a què triguéssim tant en poder-lo contemplar i ara sembla que s'esperaven ben bé a això del Tricentenari per a mostrar-ne l'esplendor. Els segles XVII i XVIII són molt interessants malgrat que molts dels fets i personatges que hi destaquen no responen a determinada història oficial (de qualsevol signe). Però, vaja, benvinguda sigui l'exposició i que cadascú es documenti més a fons com pugui i en tregui les seves conclusions, sempre temporals i subjectives, és clar.
Diuen que després d'aquí la mostra anirà al Museu Blau en el qual han destralejat col·leccions com ara les dels paisatges amb animals dissecats, elaborats a la Plaça Reial. Jo era una enamorada de l'escenografia naturalista del Castell dit dels Tres Dragons, tan rància i evocadora. Allò que és bo, ja ho sabem, és enemic de l'excel·lència. I aquí som un país de modes i rampells i ara me'n vaig a meditar una mica sobre el tema estrella d'aquest diumenge que no vull mencionar i que també és una curiositat gairebé científica. O esotèrica.
En algun lloc he vist escrit 'del Salvador', sense el plural, cosa que feia que de vegades la gent pensés que el carrer es referia a Jesucrist. També al meu barri hi ha un carrer científic, el carrer de Salvà, se suposa que el més antic del Poble-sec. En aquest cas, com en d'altres, és possible que al principi fes referència a algun propietari de terrenys i que després es reconvertís i es dediqués a Salvà i Campillo. Reconvertir les realitats vulgars i poc reeixides en quelcom políticament correcte, àdhuc heroic, és una manera de fer molt habitual.
Un jovenet patriota, per la tele, promocionava la Salvadoriana fent país i explicava que el tema palesa com la ciència catalana no necessitava per a res dels espanyols. Per sort l'exposició no es fica en gaire embolics polítics i del tema del 1714 tan sols n'arribem a saber, per la carta d'un científic estranger, que aquest s'alegra del fet que el senyor Salvador hagi sobreviscut al setge de Barcelona, ja que li havien dit que havia rebut de valent.
Un espanyolista ens podria objectar que la família va continuar fent ciència uns quants anys més després de la gran borbonada però en les propagandes sobre l'exposició es remarca que hi va haver un abans i un després d'aquells fets tot i que jo crec que la qüestió seria molt matisable i, en tot cas, com que als protagonistes no els podem entrevistar... El passat serveix per a tot i podem trobar arguments a favor, en contra i tot el contrari, de qualsevol tema polèmic, si toca. Un de la família, per cert, fins i tot va tenir un bon càrrec a Madrid.
Salvadoriana és, amb algunes limitacions, una molt bona exposició divulgativa i potser m'hi sobra una certa promoció interessada que en destaca el tema de les curiositats científiques. Sembla que s'ha posat de moda aquest tema, l'excitació de la curiositat científica en detriment de la ciència pura i dura i de la seva història. En el meu temps infantil l'adjectiu curiós s'aplicava més aviat a la gent que anava neta i endreçada.
Anar als jardins botànics, a l'antic i al nou, és sempre un goig. Fins ara no hi he trobat mai gaire gent, t'hi pots passejar amb tranquil·litat i aquests jardins són com els grans museus, un dia et fixes en un quadre, un altre dia en un altre, i sempre hi ha grans obres d'art que et passen per alt, per això s'hi ha d'anar amb una certa regularitat.
El nou a l'estiu no és tan agradable pel fet que la calor barcelonina et fa perdre l'interès pels vegetals i per les vistes de la ciutat des d'aquell indret. En un d'aquests cartellets informatius que esquitxen el recorregut botànic s'expliquen coses sobre els núvols i fins i tot et diuen, amb ironia expressada amb lletra cursiva, que si tens la sort d'ensopegar-te amb un dia ennuvolat ho aprofitis per mirar el cel. Vaig tenir aquesta sort i el matí era fresc i ennuvolat.
D'aquella gent d'abans, científics, pintors, músics o fusters, sempre em sobta i em meravella la capacitat de treball, amb els mitjans a l'abast que hi havia en aquells anys. La lletra acurada, la minuciositat en el dibuix, els interessos diversos dels qui tenien la sort d'accedir a la cultura, em resulten admirables de totes totes. Les dones, com remarca l'exposició, no tenien cap mena de paper rellevant en aparença però ben segur que col·laboraven, a més d'anar parint criatures sense treva, i aneu a saber quines troballes de tota mena no van ser seves abans no les firmessin els senyors.
S'ha fet també una mena de promoció una mica enganyosa del tema, com si els estris i documents del gabinet dels apotecaris Salvador s'hagués descobert gairebé per casualitat quan sembla que estava ben localitzat i que tan sols la descurança, la manca d'inversions i d'interès i d'altres motius no gaire ben explicats han contribuït a què triguéssim tant en poder-lo contemplar i ara sembla que s'esperaven ben bé a això del Tricentenari per a mostrar-ne l'esplendor. Els segles XVII i XVIII són molt interessants malgrat que molts dels fets i personatges que hi destaquen no responen a determinada història oficial (de qualsevol signe). Però, vaja, benvinguda sigui l'exposició i que cadascú es documenti més a fons com pugui i en tregui les seves conclusions, sempre temporals i subjectives, és clar.
Diuen que després d'aquí la mostra anirà al Museu Blau en el qual han destralejat col·leccions com ara les dels paisatges amb animals dissecats, elaborats a la Plaça Reial. Jo era una enamorada de l'escenografia naturalista del Castell dit dels Tres Dragons, tan rància i evocadora. Allò que és bo, ja ho sabem, és enemic de l'excel·lència. I aquí som un país de modes i rampells i ara me'n vaig a meditar una mica sobre el tema estrella d'aquest diumenge que no vull mencionar i que també és una curiositat gairebé científica. O esotèrica.
8 comentaris:
Exposición que tengo pendiente y me has abierto el apetito ¡¡.
Gracias.
Júlia, la promoció no és enganyosa. Des que als anys 30 se'n fes càrrec la Generalitat i durant la postguerra l'Ajuntament, ha estat ben localitzada i estudiada, i en ús, sobretot pels botànics pel que fa a la biblioteca i l'herbari. Es parla de descobriment perquè s'ha posat a l'abast de tots i s'ha restaurat. Tot i així, l'any passat, quan s'estava preparant l'exposició, es va localitzar una part important de la col·lecció que havia estat amagada a la mateixa masia del Penedès on va estar durant prop d'un segle perquè no fos incautada per l'Administració. Aquesta no va troballa no s'ha pogut exposar perquè no s'estava a temps de restaurar-la.
Sobre les curiositats científiques i la seva promoció val a dir que està sorgint a banda de la malmesa ciència pura i dura. Al marge de l'Administració hi ha un grup de gent (en el qual tinc el gust i l'honor de trobar-m'hi) que està treballant per posar a disposició de la ciutat un patrimoni desconegut, en el sentit que no es pot visitar perquè no hi ha mitjans per a fer-ho. Parlo del Museu d'Història de la Medicina, de la Farmàcia, gestions per portar el Museu Roca a Barcelona i moltes coses més.
Miquel, no ho tens gaire lluny!
Enric, no et dic que no, per a la gent que sap una mica 'de què va' però en general hi ha una mica aquesta idea de 'descobriment' i he escoltat alguna cosa 'a la tele' en aquest sentit.
Tampoc sé ben bé si s'ha de posar tot a disposició del públic 'en general', ep, veient el que es veu amb la frivolització del gaudinianisme... (faig broma).
Posar-ho a disposició del públic permet trobar diners per a la causa. Després la gent en general no li treu gaire suc. Les vegades que he anat, per exemple, al museu arqueològic he estat gairebé sol. Però, és clar, Gaudí ven tant com Messi.
Ui, el pobre Arqueològic, mira que hi han esmerçat esforços de tant en tant per a fer-ne promoció... això de la cultura va a modes, a tongades i de vegades em sembla, Enric, que quan més cara és l'entrada més èxit té el lloc o el que sigui.
El tema és complex, avui gairebé es confon el tema de la museïtzació amb el parc temàtic i potser ha de ser així, que no ho sé.
Trobar diners també és un problema però sento certa angúnia pels actes 'solidaris frivols i televisius' tot i que hi ha qui m'ha explicat que no queda altre remei que endegar-ne.
És que la cultura és un terme molt controvertit i amb milers de definicions.
Júlia, Enric: a mi el Museu Arqueològic sempre m'ha agradat molt, i trobo que està molt poc aprofitat, que és massa desconegut...
Teresa, jo hi he anat força, des de petita, ja que el tinc a prop, i ha tingut molts alts i baixos en el tema de la direcció, ara crec que hi ha una gent molt motivada però tot i amb això tens raó en què està poc aprofitat, de tota manera em sembla que de cara a escoles i instituts fan una tasca molt important. No és l'únic museu on passa això.
Publica un comentari a l'entrada