Una publicitat recent d'uns grans magatzems, de fet dels més grans magatzems de tots, diu que pots canviar de bikini cada dia, ja que en tenen a un preu gairebé de saldo. Això dels saldos és avui una cosa en desús car tot són outlets. Aquesta publicitat va dirigida a les noies i dones joves i primes o, al menys, primes. La roba per al jovent sembla gairebé de fer servir i llençar i a això hi ajuden els preus, és clar. Poca gent baixa vores ni gira del revés vestits i jaquetes, com abans.
Quan la roba era cara la gent tenia coses per posar-se els dies de cada dia i roba de dies de festa, de mudar. De vegades, en veure fotografies d'abans de dies importants, amb gent mudada hi ha qui m'ha comentat que devien ser rics quan, en realitat, es tracta de persones ben humils. El que passa és que quan s'esdevenia algun fet remarcable, bo o dolent, car també els enterraments demanaven vestir de forma seriosa, la gent es mudava i aquella roba es conservava amb cura durant anys i panys. Un problema eren les criatures, que creixien i eren més cares de vestir que no pas els grans.
Les fotografies fins i tot dels barris de barraques fetes en dies de festa, la Palma, casaments o d'altres, mostren gent ben vestida, néta i polida, cosa que té un gran mèrit si considerem els mitjans dels quals es disposava per a la higiene personal.
Avui, a més a més, la roba mitjaneta dura molt, no es fa malbé. De vegades li comento a algú de la meva edat que porta una peça (ara molta gent en diu una prenda) que està molt bé i em respon que fa deu o vint anys que la té. Fins i tot fa una mica de malícia que la roba duri tant car tots tenim alguna tendència consumista més o menys amagada i de tant en tant ens agrada anar a comprar (ara en diuen anar de tendes o, encara pitjor, fer txòping). En això, em sap greu dir-ho, però les dones som més balafiadores que els senyors i només cal veure l'oferta de botigues i la clientela que les omple, en general.
Fa anys feien un anunci per la ràdio sobre el tema en el qual un amic li deia a un altre:
-¿Abrigo nuevo?
-No, arreglado y vuelto del revés por Poveda sastre...
La sastreria Poveda era molt famosa, es trobava fins no fa pas tants anys a la plaça del Pes de la Palla, des del carrer es veia la gent cosint i maniquins de fusta amb roba embastada. Avui hi ha hagut una revifalla en el tema de cosir i fer labors. i malgrat les coeducacions i la resta observo que entre la gent jove també les noies d'avui són més afeccionades al fil i l'agulla o al ganxet i la llana que no pas els xicots. Durant anys va ser aquesta una tasca menystinguda i mal pagada, com tantes coses que hem fet les dones. Sembla que estava molt bé que les dones fessin coses d'homes però a l'inrevés, no tant. Tot i que quan les coses de dones les han fet els homes les han sabut vendre molt millor: la cuina, la perruqueria, la modisteria... És així ens agradi o no. Fins i tot durant la meva joventut els sastres que feien roba de senyora tenien un gran prestigi i eren més cars que les modistes convencionals.
Quan jo era petita no hi havia tanta roba feta com ara i s'anava sovint a casa de la modista si la mare o la iaia no tenien temps ni ganes de cosir tant. Hi havia moltes modistes, així com perruqueres, instal·lades en pisos particulars. M'agradava anar-hi. Tenien el terra ple de retallets i molt sovint una petita ràdio per on escoltaven les novel·les i els programes d'aleshores. Em semblava el seu un racó màgic i tranquil, allunyat del brogit i les preocupacions però segurament que en tenien moltes, com tothom en aquella època. La roba nova feia una olor especial i em meravellava com d'un tros de teixit n'anava sortint un vestit de debó. Tot el conjunt de fils de colors, agulles de cap, didals i guixos de marcar la roba, botons i la resta, m'encantava. Durant un temps jo també vaig anar a aprendre a cosir a casa d'una modista, hi anaven moltes noies i vaig arribar a fer-me un vestit i alguna coseta més però, evidentment, no estic gaire dotada per a aquestes tasques, tot i que m'hauria agradat molt tenir l'habilitat d'algunes companyes.
Amb l'abaratiment i millora de la confecció es va cosir menys a casa. Les cases riques tenien senyores que hi anaven a repassar la roba, jo tenia una tieta modista que de molt gran anava a un parell de cases de categoria i tinc una amiga de més de vuitanta anys, que és un cascavell, i encara va a casa d'una coneguda família de la burgesia, a cosir, tot i que la seva família voldria que es retirés d'una vegada. Allà xerra amb les dones grans de la família i jo crec que li donen feina, més que res, per gaudir de la seva companyia i la seva conversa. Treballar del que t'agrada, si tens salut, és tot un goig.
La jubilació està molt bé quan estàs tip de fer una feina sense sentit o fins i tot una feina que no està malament però damunt de la qual pesen moltes coses, com ara la burocràcia abusiva o la mala organització generalitzada. Les modistes autònomes tenien l'avantatge de no dependre de ningú i això, com deien a casa, era un gran què. Hi havia fa molts anys un sentiment independentista individualista que feia que molta gent pensés que era millor tenir una paradeta de pipes i tramussos que fos teva que no pas estar a sou de qualsevol , ni que fos del govern o de l'ajuntament, però després aquest sentiment va canviar força. I avui, ves, es fa el que es pot i encara gràcies.
12 comentaris:
Completamente de acuerdo.
Si mi madre no hubiera sido modista no hubieramos podido salir de las barracas.
Siempre tuvo trabajo, demasiado y todo.
Y si, el saber que una persona se puede defender por si sola , mas siendo mujer en aquella época, era toda una garantía de salir adelante.
Sobre lo de cambiarse cada día de bañador es como lo de tres pares de gafas o de cambiarse la correa del reloj...comprar lo que no se necesita con dinero que escasea.
salut
A casa no teníem modista (a casa de l'Eulàlia, sí), però sí sastre i una havia que en sabia molt de cosir (l'avi matern va ser industrial del tèxtil fins que el van arruïnar).
A més de la roba de mudar, recordo que quan anàvem a comprar roba s'hi anava en processó. Era un acte totalment programat. A Can Vilardell hi anàvem sovint. Les sabates bones les compràvem a Can Torrents (recordo el petit tobogan de fusta que unia la planta baixa amb una mena d'entresòl); de més petit anàvem a Can Cadira, que regalaven pilotes de plàstic lligades amb una goma elàstica. Per a roba de més pressupòsit, anàvem a Gales (recordo un maleït "trajo" de xeviot que encara em pica quan hi penso!).
La roba i les sabates de batalla es compraven al barri. La roba, a Can Penja i Despenja; les sabates, a l'As del Calzado, que en dèiem Can Poca-solta.
En tot cas, es mirava la roba i el preu. Ara el preu és gairebé una anècdota, i el que es venen són cossos i estètica.
Se pudiero esto casar con la satisfaccion del trabajo bien hecho, de la labor bien ejecutada, ahora se va se trabaja y en muchos casos da igual el resultado final. Un trabajador, sea autonomo o no, creo que debe sentirse orgulloso cuando de su labor se obtiene un resultado brillante y esto no es moneda comun, incluso hay gente que se rie cuando no hace bien, a sabiendas, su trabajo, Nunca entenderé esta postura pues en la mayoria de las ocasiones se emplea el mismo tiempo y esfuerzo en hacer las cosas bien que mal, sin embargo la recompensa "espiritual" de hacerla bien, no tiene comparacion.
Salut (que dira el inclito Miquel)
Se pudiera , quise decir
Miquel, yo creo que a pesar de todo, si eres buena, todavía es un buen oficio.
Enric, m'has recordat aquella cançó amb lletra de Pere Quart, em vesteixo sempre al Gales perquè gasta molt bon tall i m'he fet per nar al Liceu un esmoking de tergal...
Vilardell, un clàssic, el fill d'una coneguda de la meva mare era dependent i ens feien una mica de descompte en 'gènere de punt'
No te creas, Temujín, en tiempos pasados también había modistas chapuza, albañiles chapuza y de maestros-as chapuza también he conocido, jeje.
m'esgarrifo quan porto uns pantalons de la Nuri a escurçar-los, és més car el remendu que el pantalón.
Francesc, és l'època, i passa amb tot, surt més barat comprar de nou que no pas arranjar o apedaçar, seguim la normativa del món felç de Huxley, em temo.
Això del "usar i llençar" en articles perfectament prescindibles, m'esgarrifa. Com si els recursos fossin infinits.
No n'aprenem.
Sembla que de moment ho siguin, al menys, alguns, Xiruquero, no sé on anirem a parar...
Publica un comentari a l'entrada