EL LLARG, ESTRANY I SOVINT CÀLID ESTIU, MALGRAT ELS REMALEÏTS AIRES CONDICIONATS

Si això dels blogs ja fa temps que va de baixa no cal ni comentar com està el panorama a l'estiu. En els temps gloriosos de la blogueria multitudinària la gent cercava amb delit un indret al lloc d'estiueig des d'on poder connectar i dir la seva. Ara ja som això que en diuen vintage o abans en deien carrosses  i per aquí quedem quatre gats. Al meu barri sovint en tornar de vacances m'he trobat amb botigues que han tancat de forma definitiva, sense avisar, i em temo que això no s'esdevingui amb alguns blogs que visito i que se n'han anat a prendre vent a la farola.

Les teles i les ràdios, amb poques excepcions, també tanquen els espais de rellevància i el titolar de prestigi se'n va de viatge. Encara bo si deixa algun escolanet a càrrec de l'invent. Els tertulians en nòmina, que et pots trobar a tot arreu i a totes hores donant voltes al mateix, també desapareixen. Ara n'han anat a buscar algun perquè opinés sobre l'afer de la confessió. El fet és que sovint a l'estiu en passen de grosses, potser els qui les protagonitzen pensen que passaran més dissimulades, enmig de les calors i les vacances. Calors matisades per aquests instruments de tortura actuals que són els aparells d'aire condicionat posats a tota màquina a qualsevol indret que rumbegi aspiracions de postmodernitat. Des que els autobusos i els metros n'abusen tant em veig obligada a transitar a peu per Barcelona, per no parlar dels cinemes on cal anar sempre amb un jersei i uns mitjonets de quita y pon.

Passi el que passi i peti qui peti a l'estiu ha de funcionar tot sota mínims llevat del sector turístic, és clar. Han anat una mica de baixa els grans viatges estiuencs que en temps de vaques grasses feia tanta gent per tal de poder-te ensenyar després les fotografies, les diapositives, les filmacions, i fer-te dentetes. Els jubilats amb pagueta encara viatgen amb moderació però ho poden fer fora de temporada tot i que avui sembla que la temporada turística no té fronteres.

Trobo a faltar aquests dies al senyor Cuní pontificant a al vesprada sobre el bé i el mal. O aquells espais matiners de tertúlia desacomplexada, amb els totòlegs i les totòlogues dient el que ja saps que diran, el mateix que pots comentar tu amb les amigues esmorzant un financer a Can Bonastre. De temes n'hi ha sempre, la vida sorprèn un dia sí i un altre també. Per acabar d'adobar la situació el senyor Rajuà sembla que ha transformat la famosa dita lampedusiana en quelcom així com ara que res no canviï per tal que tot segueixi igual que en gloriosos temps pretèrits. I l'aprenent guapet que ha sorgit amb força al socialisme renovat deu pensar el mateix, en clau d'esquerra. Potser sóc ingènua però em refio més del senyor Iceta que és un gat vell amb molt rodatge i que ha integrat fins i tot la xacona, que ja és gros. 

Avui també llegeixo que Felip VI farà neteja. Bona cosa i el temps dirà si funciona. Estaria bé que fessin engreixar una mica la primera dama, ja que  cada dia té més aspecte de cigrons endarrerits i serveix de demostració de les teories d'un personatge literari de El camino, el manxol ben plantat, que s'adona que els rics les trien primes i per alguna cosa serà. Quan més vella em faig més m'empipen els canvis, domèstics i socials, la veritat, ja que res ens garanteix que el demà serà millor, com repetíem en una tonada xiruquera de la meva joventut. Tampoc res no serà mai com era, medito davant de la Noguera Pallaresa en moviment, que jo  també faig vacances de iaia cangur i que ja un filòsof antic va dir allò de l'aigua del riu i el canvi constant. Impossible en evocar confessions i penitències recents  no recordar aquella primera seqüència de la pel·lícula Becket o l'honor de Déu en la qual el rei es deixa fuetejar davant del sepulcre de Sant Tomàs, per tal que li siguin perdonats els seus pecats i en el fons del fons, tot i haver de passar un mal tràngol, sap ben bé que tot és teatre. La vida ja és teatre, el gran teatre del món calderonià o el del bolero famós, vaja. Crec que potser no tenim perspectiva per comprovar-ho però ens movem en uns temps plenament barrocs i una constatació frívola de l'estat de la qüestió és la gran afició a les fires medievals, els sopars prehistòrics i els itineraris teatralitzats.