REFLEXIONS SOBRE ELS FANTASMES DE LES VACANCES PASSADES

 

No m'ha fet mai el pes el mes d'agost. Les vacances semblen avui una cosa desitjable i necessària, però tot és relatiu. El desig de vacances prové, en part, de que sovint no s'està prou a gust amb la feina obligatòria, aquella amb la qual ens guanyem les garrofes, vaja. Però he conegut gent per a la qual el treball era valorat i apreciat i el tema de les vacances tenia poc valor.

Una cosa suposadament associada a les vacances és el descans. Segurament hi ha qui 'descansa' però també qui el que vol és no descansar, fer viatges llargs i cars, esport, coses poc 'descansades' pero que avui semblen gairebé obligatòries.

No puc parlar des d'un present complicat, amb obligacions mèdiques pel mig, que no pug defugir, parlo des d'una reflexió que ja té anys. Jo era mestra, hi ha qui pensa que aquesta és una feina molt vocacional, quan jo era jove, era un dels pocs estudis assequibles i barats i encara gràcies. Jo, de fet, vaig estudiar el batxillerat i magisteri als vespres. Eren temps de necessitats i poques expectatives. He vist gent que semblava molt vocacional i era un desastre professional i persones que més que fer teoria pedagogica eren seriosos treballant i complint, eficaços, vaja. 

Hi ha qui fa volar molts coloms a l'entorn de feines com la meva. He de dir que he viscut cursos molt agradables, amb bons alumnes, un equip de treball interessant i famílies simpàtiques. Però també he viscut cursos complicats. En aquest cas estava desitjant que acabés el curs, la veritat. En canvi, quan havia passat un bon curs, em sabia greu acabar-lo i tenia ganes de tornar a treballar, l'estiu se'm feia molt llarg.

Quan jo era petita el meu pare tenia poques vacances, sortíem poc, a veure algun parent, no teníem un element que jo envejava a molta gent, la casa del poble, tenir un poble, generalment en festes a l'estiu, on anar a veure avis o oncles i on podies tenir la teva colleta. 

Això del recurs del poble encara dura, en molts casos, però crec que menys. Una vegada, fa molts anys, un nen em va preguntar de quin poble era jo, li vaig dir que d'un barri de Barcelona. I el teu marit? em va preguntar. Li vaig dir que de prop de Barcelona. Així, doncs, on vas de vacances? em va preguntar, sorprès.

Avui hi ha qui no pot fer vacances però, en general, la gran majoria de gent que conec en fa, poques o moltes. Quan la gent va començar a voltar i a viatjar, en el retorn t'amollaven llargs passis de fotografies o diapositives. Encara tinc la impressió de què molta gent va a retratar més que no pas a 'contemplar'. Puc estar equivocada. Hi ha de tot i tot ha canviat molt.

Les vacances, escola inclosa, haurien de poder-se fer esgraonades, les teles, ràdios i la resta no haurien de 'plegar' com fan ara. Passi el que passi, per gros que sigui, la majoria de gent de diaris i teles se'n va de vacances. Hi ha menys informació, menys metges, menys de tot. Molts viatges i visites son, de fet, consum cultural del nostre temps. Ja costa sorprendre algú amb fotografies dels nostres viatges. 

Els meus pares, quan van poder, van començar a fer algun viatge organitzat, els encantava, no tenien cotxe, anaven en autocar. Una vegada la meva mare, de retorn del viatge, es va trobar la mare d'una amiga, la mare, contenta, li va comentar: 'hem estat a Palència'. I la coneguda li va dir 'oh, nosaltres hem estat a Tailàndia!!!'

Tot ha canviat molt, el jovent avui pot fer 'erasmus', estades a l'estranger', sortir amb pocs diners i voltar ves a saber per on. Costa parlar de les generacions a les quals no pertanyem. Amb tot, em sorprèn que encara sigui l'agost el mes estrella de les fugides llargues, cap a llocs on, en molts casos, trobarem gent a dojo. Molta gent privilegiada te segona residència però també fa viatges i no tan sols a l'estiu. 

Admeto que he voltat, quan he pogut, de càmping, amb una caravana, amb la família... Sense excessos ni llarguíssimes distàncies, ep. En això tot son gustos i moments vitals, ho admeto.

Tantas idas y venidas; tantas vueltas y revueltas, quiero, amiga, que me diga: ¿son de alguna utilidad?... (Samaniego)

EL LLARG, ESTRANY I SOVINT CÀLID ESTIU, MALGRAT ELS REMALEÏTS AIRES CONDICIONATS

Si això dels blogs ja fa temps que va de baixa no cal ni comentar com està el panorama a l'estiu. En els temps gloriosos de la blogueria multitudinària la gent cercava amb delit un indret al lloc d'estiueig des d'on poder connectar i dir la seva. Ara ja som això que en diuen vintage o abans en deien carrosses  i per aquí quedem quatre gats. Al meu barri sovint en tornar de vacances m'he trobat amb botigues que han tancat de forma definitiva, sense avisar, i em temo que això no s'esdevingui amb alguns blogs que visito i que se n'han anat a prendre vent a la farola.

Les teles i les ràdios, amb poques excepcions, també tanquen els espais de rellevància i el titolar de prestigi se'n va de viatge. Encara bo si deixa algun escolanet a càrrec de l'invent. Els tertulians en nòmina, que et pots trobar a tot arreu i a totes hores donant voltes al mateix, també desapareixen. Ara n'han anat a buscar algun perquè opinés sobre l'afer de la confessió. El fet és que sovint a l'estiu en passen de grosses, potser els qui les protagonitzen pensen que passaran més dissimulades, enmig de les calors i les vacances. Calors matisades per aquests instruments de tortura actuals que són els aparells d'aire condicionat posats a tota màquina a qualsevol indret que rumbegi aspiracions de postmodernitat. Des que els autobusos i els metros n'abusen tant em veig obligada a transitar a peu per Barcelona, per no parlar dels cinemes on cal anar sempre amb un jersei i uns mitjonets de quita y pon.

Passi el que passi i peti qui peti a l'estiu ha de funcionar tot sota mínims llevat del sector turístic, és clar. Han anat una mica de baixa els grans viatges estiuencs que en temps de vaques grasses feia tanta gent per tal de poder-te ensenyar després les fotografies, les diapositives, les filmacions, i fer-te dentetes. Els jubilats amb pagueta encara viatgen amb moderació però ho poden fer fora de temporada tot i que avui sembla que la temporada turística no té fronteres.

Trobo a faltar aquests dies al senyor Cuní pontificant a al vesprada sobre el bé i el mal. O aquells espais matiners de tertúlia desacomplexada, amb els totòlegs i les totòlogues dient el que ja saps que diran, el mateix que pots comentar tu amb les amigues esmorzant un financer a Can Bonastre. De temes n'hi ha sempre, la vida sorprèn un dia sí i un altre també. Per acabar d'adobar la situació el senyor Rajuà sembla que ha transformat la famosa dita lampedusiana en quelcom així com ara que res no canviï per tal que tot segueixi igual que en gloriosos temps pretèrits. I l'aprenent guapet que ha sorgit amb força al socialisme renovat deu pensar el mateix, en clau d'esquerra. Potser sóc ingènua però em refio més del senyor Iceta que és un gat vell amb molt rodatge i que ha integrat fins i tot la xacona, que ja és gros. 

Avui també llegeixo que Felip VI farà neteja. Bona cosa i el temps dirà si funciona. Estaria bé que fessin engreixar una mica la primera dama, ja que  cada dia té més aspecte de cigrons endarrerits i serveix de demostració de les teories d'un personatge literari de El camino, el manxol ben plantat, que s'adona que els rics les trien primes i per alguna cosa serà. Quan més vella em faig més m'empipen els canvis, domèstics i socials, la veritat, ja que res ens garanteix que el demà serà millor, com repetíem en una tonada xiruquera de la meva joventut. Tampoc res no serà mai com era, medito davant de la Noguera Pallaresa en moviment, que jo  també faig vacances de iaia cangur i que ja un filòsof antic va dir allò de l'aigua del riu i el canvi constant. Impossible en evocar confessions i penitències recents  no recordar aquella primera seqüència de la pel·lícula Becket o l'honor de Déu en la qual el rei es deixa fuetejar davant del sepulcre de Sant Tomàs, per tal que li siguin perdonats els seus pecats i en el fons del fons, tot i haver de passar un mal tràngol, sap ben bé que tot és teatre. La vida ja és teatre, el gran teatre del món calderonià o el del bolero famós, vaja. Crec que potser no tenim perspectiva per comprovar-ho però ens movem en uns temps plenament barrocs i una constatació frívola de l'estat de la qüestió és la gran afició a les fires medievals, els sopars prehistòrics i els itineraris teatralitzats.