SOMRIURES DIVINS I MESTRES VOCACIONALS D'ALTRES TEMPS I DELS NOSTRES

En un grup de facebook sobre el Barri Xino de Barcelona em vaig ensopegar amb una referència a la pel·lícula Sin la sonrisa de Dios i un enllaç a you tube on, per sort, es pot veure sencera. Potser l'havia vist de petita però no la recordava, fa un parell d'anys la van passar a la filmoteca i no hi vaig poder anar. En aquella ocasió la referenciaven com una pel·lícula de tesis conservadora i del règim. Em temo que en aquells anys cinquanta poques coses podien no ser conservadores, la veritat. El fet és que si a la pel·lícula li retallem algunes parrafades inevitables sobre virtuts religioses i polítiques, el final nadalenc i la incidència del frente de juventudes en la possibilitat dels infants desafavorits de jugar a futbol i anar a prendre la fresca a la muntanya, la resta podria passar d'allò ben bé per una història neorrealista italiana o francesa. 

L'ambient escolar no està gens allunyat de les històries gavatxes del petit Nicolàs, fa poc encara en passaven uns dibuixos actuals per la televisió, dirigits als infants i sobtava comprovar el conservadurisme escolar que rumbejaven, també a França, fins fa quatre dies, com qui diu. En el cas francès i a la pel·lícula espanyola també obviarem la imatge de la figura femenina, nenes tontes i presumides, no gaire allunyades de la pobra que els cosia els mitjons a la versió original d'un títol tan emblemàtic i sobrevalorat com La guerra dels botons.

Sin la sonrisa de Dios compta amb un guió de José Antonio de la Loma, recordat sobretot per les seves pel·lícules d'ambient quinqui, avui interessants així mateix com a documentals d'una època sovint mitificada per altres aspectes. De la Loma sabia sobre què escrivia ja que havia treballat un temps al Barri Xino com a mestre, és possible que en el protagonista hi hagi una certa idealització biogràfica de la seva experiència. Aquestes pel·lícules tenen a més a més un valor afegit, recuperen espais urbans oblidats o transformats. En aquest cas es poden reconèixer a la perfecció l'escola Collaso i Gil, Sant Pau del Camp, els carrrers que envolten aquests edificis. Els interiors, el mateix que a d'altres cintes de l'època com Hay un camino a la derecha, ens mostren com era la trista vida quotidiana de la gent senzilla, pobra i fins i tot normaleta.

El protagonista és un Conrado San Martín guapíssim, sobre tot, com a l'Apartado de Correos 1001, quan va vestit amb aquelles gavardines d'aleshores. Substitueix a l'escola a un mestre que es jubila i assaja nous mètodes pedagògics, més o menys, i s'adona de la trista situació de molts d'aquells infants que s'apleguen a l'aula, sobretot d'un d'ells, interpretat per José Moratalla, un actor infantil en estat de gràcia. Avui més enllà de Joselito i Marisol pocs actors infantils recordem però tant Moratalla com Manuel García, que també surt a la pel·lícula i que va ser el fill de la família de la pel·lícula de Rovira Beleta eren uns nens actors molt bons que de grans no van tenir la mateixa xamba al cinema o no es van saber aprofitar com calia. Tots dos, però, es van dedicar amb èxit al doblatge, Moratalla va morir força jove i Manolito García es troba feliçment en actiu, té un fill que també es dedica a la mateixa professió i ha estat i és la veu inoblidable de gent com Robert Redford.

Moratalla fa a la pel·lícula el paper d'un d'aquells nens d'abans, envellits de forma prematura i amb una família desastrosa. Tot i que la situació sembli del passat em temo que encara trobaríem a la ciutat molts casos semblants en determinats barris. La societat que reflecteix es violenta, els nois s'estomaquen, a casa els pares peguen sense motiu i tan sols l'escola és una mena d'oasis vital, idealització que com molt bé sabem no respon a la trista realitat tot i que tampoc no tots els mestres d'aquells anys eren uns sàdics torturadors o pederastes com mostren d'altres pel·lícules i si tenies sort et podies ensopegar amb alguna perla vocacional, la veritat.

Una escena molt interessant i gairebé actual és quan al mestre modern i entusiasta li ofereixen una molt bona feina en una institució escolar que pretèn ser elitista i avançada. L'autor de l'invent li remarca el seu bon expedient professional però sobretot la seva bona presència, que faria d'ell un director molt interessant, ja que les mares són molt impressionables davant d'un senyor de bon veure que s'explica d'allò més bé. L'home no sap què fer i se'n va a visitar un antic mestre, un entranyable vellet que té un galliner d'aquells autàrquics en un terradet ruïnós,aquest li fa un bon sermó i li diu que si vol fer diners es dediqui a una altra cosa. A la pel·lícula no es menciona el nom de la ciutat tot i que els barcelonins la identifiquem sense problemes, és clar. En algunes referències he vist fins i tot que la situaven en un barrio madrileño.

A la pel·lícula, en un paper secundari de lluïment hi surt Enric Borràs, el nostre tradicional i emblemàtic Manelic. Borràs va treballar en unes quantes pel·lícules espanyoles de la postguerra fins a la seva mort, l'any 1957. Va intentar flirtejar com tanta altra gent de tota mena, per tal de sobreviure i poder treballar, amb el franquisme, cosa que molta gent no vol entendre ni situar en el seu context. Potser per això les seves biografies, com ara les que es poden trobar a les viquipèdies, obliden sense manies la referència als seus papers en el cinema d'aquells anys, cosa que palesa com ens arreglem la història a la nostra manera. La seva mort, l'any 1957, va merèixer una gran portada a La Vanguardia. Els qui van sobreviure a la postguerra i van arribar a la transició van tenir temps de tornar a reconventir-se segons convenia al moment, així és la vida.

El pare brutal, però bo en el fons, tot i que malmès per la vida i les circumstàncies, és Pedro Porcel, el pare de Marisa Porcel, un bon actor una mica encasellat a causa del seu físic. Els trapicheos entre la gent de l'àmbit portuari em temo que continuen sent un clàssic, per cert tot i que ara el mangoneo, (que sembla que en català ortodox hauria de ser manifasseria, que ja és gros), no es limiti a unes quantes ampolletes de Ballantines, ep.

El director de la pel·lícula va ser Julio Salvador, qui també va col·laborar en el guió, un director innovador i molt interessant, condicionat per l'època i que cal revindicar un dia sí i un altre també ja que fer pel·lícules dignes amb una sabata i una espardenya i amb tots els condicionants moralistes i polítics d'aquells anys té molt de mèrit. Aquestes històries, esporgades del missatge polític i religiós inevitable, són molt crítiques amb aquella societat, tan sols en reflectir uns carrers i uns personatges ja ens donen una lliçó inoblidable d'història real i el més curiós és que els censors ni s'adonaven de tota la càrrega de mala llet que s'aplegava enmig de l'exemplaritat manifesta dels personatges sacrificats o santificats.

Els professors i els mestres han sortit sovint a novel·les i pel·lícules però és difícil, com en el camp de la medicina de ficció, allunyar-se dels tòpics que els reflecteixen o bé com a meravelles sacrificades i vocacionals o com a malvats sàdics, mediocres i ximplets. En francés recordo alguns títols interessants, dels darrers anys, més realistes i agosarats, com ara Hoy empieza todo, malgrat que tampoc se salven d'un cert bonisme eteri en algunes ocasions. Però al menys superen el tòpic recurrent de professor o professora excel·lent que arriba a un mitjà hostil i canvia l'alumnat en un tres i no res. Aquest tema estava molt bé en temps de Makarenko però avui ja hem comprovat que les coses són molt diferents en la realitat.

En aquest camp professional, com en qualsevol altre, hi ha de tot i fins i tot les persones no som sempre iguals ni actuem sempre de la mateixa manera. Pel que fa a la pel·lícula fins i tot el títol sobta una mica ja que aquest suposat somriure diví resulta absent del context, ja és estrany que no fessin canviar aquest títol per quelcom com ara Dios siempre sonríe a los buenos o una cosa així. Es una pel·lícula de nens i la nena que hi surt és una mica tonteta, però això sí que és un clàssic que de vegades encara cueja aquí i a les antípodes, què hi farem.

De tota manera em pregunto si aquí serà algú capaç de sorprendre'ns qualsevol dia amb una pel·lícula-documental a l'estil d'Entre les murs (en aquest cas sobre l'ensenyament mitjà, més difícil i espinós encara que l'escola elemental) que reflecteixi una mica la realitat social escolar de forma convincent i sense complexos. És més fàcil  recrear postguerres mítiques i passats dubtosos que no pas reflectir un present complicat i divers, em temo. Fins i tot una pel·lícula com Sin la sonrisa de Dios però adaptada al nostre present educatiu crec que resultaria molt difícil d'aconseguir.