ADÉU A CONRADO SAN MARTÍN, ELEGANT I BEN PLANTAT

M'assabento avui de què va morir, el dia 24 d'abril, dia del meu aniversari, per cert, Conrado Sant Martín. Fa poc, en una associació del barri, passaven Apartado de Correos 1001 i no hi vaig poder anar. És una pel·lícula que he vist moltes vegades, la  majoria de les quals per la tele o en video. A la pantalla gran la vaig veure de petita, a la terrassa estival de la Bohèmia del Paral·lel i tan sols recordo que em va fer molta por, cosa que em resulta sorprenent, hores d'ara, quan tantes coses pitjors i molt més terrorífiques es poden contemplar per tot arreu. 

San Martín m'ha anat agradant més quan m'he fet grandeta i cinèfila impenitent, en la meva adolescència i joventut estaven més de moda altres tipus de xicots, tirant a l'estil americà, vaja, despentinats i amb la samarreta suada. Quan l'he vist en aquelles antigues pel·lícules dels cinquanta m'ha semblat un gran actor, que millora el conjunt, fins i tot. Va ser molt popular però també seriós i la premsa de tafaneries no es va poder ficar amb ell. Va treballar en coses molt diferents, westerns, pèplums i la resta i fins i tot va intervenir en una versió catalana, no gaire reeixida, dels contes de Calders. Ell era l'amo del jardí on es troba la misteriosa mà i van ambientar la història al Jardí Botànic de Blanes. Era gran i encara feia molt de goig, ser alt té un plus afegit.

Si no hagués estat per la guerra probablement hauria fet estudis superiors i qui sap a què s'hauria dedicat. Es va iniciar en la boxa, una activitat molt popular durant la seva joventut. La seva il·lusió, explicava, era haver interpretat el Cid, però van triar el Heston, que aleshores feia tots els papers de l'auca de les superproduccions. Per moltes coses que aconsegueixis a la vida sempre en queden de pendents, somnis impossibles, vaja. 

No fa gaire temps comentava amb el meu germà que San Martín devia tenir ja gairebé cent anys. No ha arribat a la centena però deunidó, jo ja firmaria. Una pel·lícula d'ell que m'agrada molt per diferents motius -sempre s'ha d'escombrar, d'aquell cinema, la moraleja final, això sí-  és Sin la sonrisa de Dios. Es neorealisme hispànic rodat a Barcelona, i té moments impagables, com ara quan un senyor d'una escola privada el vol fitxar, amb un bon sou, per tal que faci de ganxo per a les mares d'alumnes benestants.

Com que això del cinema té alts i baixos, quan va veure que no comptaven tant amb ell es va dedicar als negocis immobiliaris, què hi farem. Aquí hi ha un munt de grans actors i actrius que han hagut de viure amb l'etiqueta franquista sí o sí. Alguns van aconseguir reconvertir-se, gràcies a algun director de prestigi. San Martín va tenir la seva pròpia productora, va intervenir en produccions internacionals, va fer televisió, després d'un temps apartat del cinema. Un dels motius va ser un accident que va patir, en muntar a cavall, mentre rodava Simón Bolivar. Tenia un paper important però no el principal, interpretat per Maximilian Schell. 

Havia nascut l'any 1921, era dos anys més gran que la meva mare. Va treballar, com qui diu, fins fa quatre dies. Quan va fer els vuitanta anys la seva dona i la família, té cinc fills, li van organitzar una festa i un homenatge, entre els responsables hi havia Rabal, Galiardo... Després dels vuitanta encara va fer moltes coses, fins i tot teatre. Les teles i els diaris han estat molt gasius amb el seu record, considerant la gran popularitat que va arribar a assolir en els bons temps i la seva llarga trajectòria, així com la seva gran professionalitat. Descansi en pau i que al cinema el puguem recuperar, ni que sigui de tant en tant. 

ESCOLES EMBLEMÀTIQUES I ALUMNES ESPAVILATS

Hi ha racons de Barcelona que tenen per a mi un encant especial, un d'ells és el que conformen l'església de Sant Pau del Camp i l'escola Collaso i Gil, al carrer Sant Pau. És com si la història s'aplegués en diferents èpoques en aquell indret.

L'escola ha acollit sempre gent humil, té una llarga història, començant pel personatge que li dóna nom, Collaso i Gil, home intel·ligent, avançat al seu temps, alcalde admirable de la ciutat i que va deixar els seus diners per a causes filantròpiques, entre les quals, la construcció de l'escola. L'escola la va projectar l'arquitecte Josep Goday.

Durant les darreres dècades l'escola ha acollit onades migratòries de tot el món. Fa anys que escolto bestieses diverses amarades de prejudicis sobre aquest alumnat divers que, en general, foragita els de casa. He escoltat avis i àvies de la meva edat manifestant que aquest alumnat fa baixar el nivell. 

Quan surto a pintar amb gent dels cursos de l'Escola de la Dona sovint em trobo grups infantils i de jovenalla que surten a fer activitats diverses. Quan el meu pare era viu i jubilat i passejava sovint per Montjuïc, sovint feia broma i em preguntava amb ironia que quan estudiaven els nens i nenes, si sempre eren pel carrer. De vegades penso que potser tenia una mica de raó.

Fa alguns dies em vaig ensopegar, al funicular de Montjuïc, amb un grup d'aquella escola, nois i noies d'uns deu o onze anys, aquesta edat tan amable en què es comença a ser gran sense viure encara en la inquietud de l'adolescència. Una mestra jove i nerviosa es queixava a una de més edat de banalitats, un nen no havia dut esmorzar, un altre havia hagut de tornar a casa a cercar el permís per a la sortida.

La mestra més gran minimitzava els temes, d'esmorzar ja n'hi donarien entre tots i el nen havia trigat en portar el permís pel fet que vivia lluny de l'escola. Jo estava asseguda al vagó i al meu costat hi tenia dues nenes molt simpàtiques i espavilades, una de més xerraire i una altra de més tímida. Els vaig dir que anaven a una escola amb molta història i vaig poder comprovar que coneixien força la història del centre. Hi ha quadres antics, em va comentar la xerraire, molt orgullosa de la seva escola.

Discurs de Francesc Macià en la inauguració de les obres de l'escola (Brangulí)

Parlaven un català perfecte i fluïd. La xerraire em va dir que era del Marroc, de Nador, però que, de fet, havia nascut aquí. Li vaig dir que jo havia tingut molts alumnes del Marroc, ja que també havia estat mestra i ara estava jubilada i me n'anava a dibuixar. Els va desvetllar molta curiositat que hagués tingut alumnat del país de la seva família. Em van explicar que ara els havia arribat a classe una nena pakistanesa que no sabia ni castellà ni català i que l'havien d'ajudar entre tots.

Anaven a una cursa escolar. Quan vaig baixar del funicular vaig felicitar la mestra gran, pel bon comportament dels alumnes i pel bé que s'explicaven. Em va dir que es podia haver jubilat ja però que estava molt a gust amb la feina. Si als infants se'ls tracta bé, es comporten bé, em va assegurar, afirmació optimista que jo matisaria. Vam comentar com, en ocasions, molts prejudicis venen sobre tot a partir de gent de la professió.

Un cop als jardins de Mossèn Cinto, mentre dibuixava, va aterrar allà una altra escola. Era una escola francesa, tirant a pija. Els nens i nenes eren si fa no fa de la mateixa edat que els del Collaso, molt simpàtics també, l'única diferència remarcable era que anaven uniformats amb xandalls amb l'escut de l'escola i que hi havia més rossets i més autòctons. Em van preguntar si els dibuixos eren per a un concurs.

Fotografia manllevada, com altres, de la web de l'escola

Se'm van dirigir en castellà, com que jo els responia en català alguna nena va fer l'esforç i em va respondre en català, amb alguna dificultat. Era catalana però no s'expressava en aquesta llengua, ni de bon tros, com la del Collaso. Els infants són més o menys iguals a tot arreu, les diferències venen del context familiar i educatiu, més aviat. Anaven al Liceu, em van explicar, a veure una obra adaptada als escolars i els vaig dir que els agradaria molt. Evidentment, no hi havia en el grup criatures de països emergents, ni diversitat comprovable. Un professor els va aplegar per marxar i se'ls va dirigir en francès, devia ser la norma de l'escola.

Diuen que naixem tots iguals però que al cap d'uns segons ja som diferents. Potser és així. Per sort avui tothom va a escola i crec que les escoles, públiques, privades, concertades o el que sigui funcionen molt bé, en general. Estaria bé que s'establís un intercanvi entre escolars que fes possible que móns tan diferents com els d'aquells dos grups d'escolars es relacionessin a fons i intercanviessin experiències. Potser en algun cas es fa, no ho sé, però em temo que no és gens freqüent. 

L'escola Collaso i Gil, amb tots els alts i baixos de la història i la seva situació a la ciutat, sempre ha mantingut el prestigi educatiu i en els darrers anys ha rebut premis diversos relacionats amb el treball pedagògic que s'hi realitza.

El Collaso i Gil  va tenir un primer director admirable, el senyor Lluís Alabart. Després de la guerra civil el van depurar i ho va passar molt malament. TV3 li va dedicar  va temps un espai en un programa on s'explicava la seva trajectòria i els seus problemes polítics, l'havien denunciat companys de l'escola i en la denúncia s'especificava que era catalanista i ensenyava Història de Catalunya. Aquest programa està penjat a la web de l'escola. El perill,la crueltat i la traïció sovint venen de molt a prop, amics, coneguts, saludats, col·legues. Els manaies podrien fer poca cosa sense la col·laboració de la població ressentida i perversa, més inquietant encara quan es pot amagar en l'anonimat. 

Al senyor Alabart el va avalar molta gent a la qual havia ajudat, va sobreviure però va perdre la feina.  Al cap de deu anys va tornar a fer de mestre però va haver de treballar a València, desterrat, durant tres o quatre anys. Malalt i trist, al capdavall va poder retornar a Barcelona, no tenia accés a càrrecs directius. Va treballar fins als setanta anys ja que, encara que sembli mentida, durant molts anys aquesta era l'edat de jubilació dels mestres quan, en la majoria de sectors, la gent ja acabava la vida laboral als seixanta-cinc.

Els mestres són unes víctimes molt a l'abast, quan van mal dades. S'amaga sovint que durant la guerra també hi va haver depuracions diverses per motius absurds, com ara el de ser creient i anar a missa, fins i tot encara que fessis bé la feina. També, en aquells casos, moltes denúncies venien de gent propera. El franquisme en va fer de més gruix perquè va tenir més temps i més recursos, vet-ho aquí.

L'escola Collaso i Gil surt en una pel·lícula amb molts aspectes interessants, Sin la sonrisa de Dios, de l'any 1955. Té l'origen en una novel·la de José Antonio de la Loma i la va dirigir Julio Salvador. De la Loma, que després faria cinema quinqui,  havia treballat de mestre al Barri Xino o Raval, per això, malgrat el missatge conservador i paternalista de la pel·lícula, hi ha molts elements realistes, reflecteix el context del moment, pobresa, misèria, marginació. Els problemes es resolen, és clar, amb l'abnegació i dedicació de l'esforçat mestre, un guapíssim Conrado San Martín, actor incombustible encara feliçment viu.

Hi ha un fragment en el qual l'amo d'una escola elitista li ofereix feina a San Martín, a causa de la seva bona presència, amb la qual aconseguiria atreure mares benestants a l'escola. O sigui, que no el vol fitxar per la seva vàlua professional sinó per la seva bona planta, amb molt bona vista comercial. Un mestre vellet que viu de forma molt humil, antic professor seu, el fa reflexionar sobre el tema i, és clar, defuig la temptació i torna amb els oprimits.

Em va emocionar que las nenes de l'escola valoressin el fet d'anar a un centre amb tant de gruix històric i sentimental. Tot un privilegi, vaja.

SOMRIURES DIVINS I MESTRES VOCACIONALS D'ALTRES TEMPS I DELS NOSTRES

En un grup de facebook sobre el Barri Xino de Barcelona em vaig ensopegar amb una referència a la pel·lícula Sin la sonrisa de Dios i un enllaç a you tube on, per sort, es pot veure sencera. Potser l'havia vist de petita però no la recordava, fa un parell d'anys la van passar a la filmoteca i no hi vaig poder anar. En aquella ocasió la referenciaven com una pel·lícula de tesis conservadora i del règim. Em temo que en aquells anys cinquanta poques coses podien no ser conservadores, la veritat. El fet és que si a la pel·lícula li retallem algunes parrafades inevitables sobre virtuts religioses i polítiques, el final nadalenc i la incidència del frente de juventudes en la possibilitat dels infants desafavorits de jugar a futbol i anar a prendre la fresca a la muntanya, la resta podria passar d'allò ben bé per una història neorrealista italiana o francesa. 

L'ambient escolar no està gens allunyat de les històries gavatxes del petit Nicolàs, fa poc encara en passaven uns dibuixos actuals per la televisió, dirigits als infants i sobtava comprovar el conservadurisme escolar que rumbejaven, també a França, fins fa quatre dies, com qui diu. En el cas francès i a la pel·lícula espanyola també obviarem la imatge de la figura femenina, nenes tontes i presumides, no gaire allunyades de la pobra que els cosia els mitjons a la versió original d'un títol tan emblemàtic i sobrevalorat com La guerra dels botons.

Sin la sonrisa de Dios compta amb un guió de José Antonio de la Loma, recordat sobretot per les seves pel·lícules d'ambient quinqui, avui interessants així mateix com a documentals d'una època sovint mitificada per altres aspectes. De la Loma sabia sobre què escrivia ja que havia treballat un temps al Barri Xino com a mestre, és possible que en el protagonista hi hagi una certa idealització biogràfica de la seva experiència. Aquestes pel·lícules tenen a més a més un valor afegit, recuperen espais urbans oblidats o transformats. En aquest cas es poden reconèixer a la perfecció l'escola Collaso i Gil, Sant Pau del Camp, els carrrers que envolten aquests edificis. Els interiors, el mateix que a d'altres cintes de l'època com Hay un camino a la derecha, ens mostren com era la trista vida quotidiana de la gent senzilla, pobra i fins i tot normaleta.

El protagonista és un Conrado San Martín guapíssim, sobre tot, com a l'Apartado de Correos 1001, quan va vestit amb aquelles gavardines d'aleshores. Substitueix a l'escola a un mestre que es jubila i assaja nous mètodes pedagògics, més o menys, i s'adona de la trista situació de molts d'aquells infants que s'apleguen a l'aula, sobretot d'un d'ells, interpretat per José Moratalla, un actor infantil en estat de gràcia. Avui més enllà de Joselito i Marisol pocs actors infantils recordem però tant Moratalla com Manuel García, que també surt a la pel·lícula i que va ser el fill de la família de la pel·lícula de Rovira Beleta eren uns nens actors molt bons que de grans no van tenir la mateixa xamba al cinema o no es van saber aprofitar com calia. Tots dos, però, es van dedicar amb èxit al doblatge, Moratalla va morir força jove i Manolito García es troba feliçment en actiu, té un fill que també es dedica a la mateixa professió i ha estat i és la veu inoblidable de gent com Robert Redford.

Moratalla fa a la pel·lícula el paper d'un d'aquells nens d'abans, envellits de forma prematura i amb una família desastrosa. Tot i que la situació sembli del passat em temo que encara trobaríem a la ciutat molts casos semblants en determinats barris. La societat que reflecteix es violenta, els nois s'estomaquen, a casa els pares peguen sense motiu i tan sols l'escola és una mena d'oasis vital, idealització que com molt bé sabem no respon a la trista realitat tot i que tampoc no tots els mestres d'aquells anys eren uns sàdics torturadors o pederastes com mostren d'altres pel·lícules i si tenies sort et podies ensopegar amb alguna perla vocacional, la veritat.

Una escena molt interessant i gairebé actual és quan al mestre modern i entusiasta li ofereixen una molt bona feina en una institució escolar que pretèn ser elitista i avançada. L'autor de l'invent li remarca el seu bon expedient professional però sobretot la seva bona presència, que faria d'ell un director molt interessant, ja que les mares són molt impressionables davant d'un senyor de bon veure que s'explica d'allò més bé. L'home no sap què fer i se'n va a visitar un antic mestre, un entranyable vellet que té un galliner d'aquells autàrquics en un terradet ruïnós,aquest li fa un bon sermó i li diu que si vol fer diners es dediqui a una altra cosa. A la pel·lícula no es menciona el nom de la ciutat tot i que els barcelonins la identifiquem sense problemes, és clar. En algunes referències he vist fins i tot que la situaven en un barrio madrileño.

A la pel·lícula, en un paper secundari de lluïment hi surt Enric Borràs, el nostre tradicional i emblemàtic Manelic. Borràs va treballar en unes quantes pel·lícules espanyoles de la postguerra fins a la seva mort, l'any 1957. Va intentar flirtejar com tanta altra gent de tota mena, per tal de sobreviure i poder treballar, amb el franquisme, cosa que molta gent no vol entendre ni situar en el seu context. Potser per això les seves biografies, com ara les que es poden trobar a les viquipèdies, obliden sense manies la referència als seus papers en el cinema d'aquells anys, cosa que palesa com ens arreglem la història a la nostra manera. La seva mort, l'any 1957, va merèixer una gran portada a La Vanguardia. Els qui van sobreviure a la postguerra i van arribar a la transició van tenir temps de tornar a reconventir-se segons convenia al moment, així és la vida.

El pare brutal, però bo en el fons, tot i que malmès per la vida i les circumstàncies, és Pedro Porcel, el pare de Marisa Porcel, un bon actor una mica encasellat a causa del seu físic. Els trapicheos entre la gent de l'àmbit portuari em temo que continuen sent un clàssic, per cert tot i que ara el mangoneo, (que sembla que en català ortodox hauria de ser manifasseria, que ja és gros), no es limiti a unes quantes ampolletes de Ballantines, ep.

El director de la pel·lícula va ser Julio Salvador, qui també va col·laborar en el guió, un director innovador i molt interessant, condicionat per l'època i que cal revindicar un dia sí i un altre també ja que fer pel·lícules dignes amb una sabata i una espardenya i amb tots els condicionants moralistes i polítics d'aquells anys té molt de mèrit. Aquestes històries, esporgades del missatge polític i religiós inevitable, són molt crítiques amb aquella societat, tan sols en reflectir uns carrers i uns personatges ja ens donen una lliçó inoblidable d'història real i el més curiós és que els censors ni s'adonaven de tota la càrrega de mala llet que s'aplegava enmig de l'exemplaritat manifesta dels personatges sacrificats o santificats.

Els professors i els mestres han sortit sovint a novel·les i pel·lícules però és difícil, com en el camp de la medicina de ficció, allunyar-se dels tòpics que els reflecteixen o bé com a meravelles sacrificades i vocacionals o com a malvats sàdics, mediocres i ximplets. En francés recordo alguns títols interessants, dels darrers anys, més realistes i agosarats, com ara Hoy empieza todo, malgrat que tampoc se salven d'un cert bonisme eteri en algunes ocasions. Però al menys superen el tòpic recurrent de professor o professora excel·lent que arriba a un mitjà hostil i canvia l'alumnat en un tres i no res. Aquest tema estava molt bé en temps de Makarenko però avui ja hem comprovat que les coses són molt diferents en la realitat.

En aquest camp professional, com en qualsevol altre, hi ha de tot i fins i tot les persones no som sempre iguals ni actuem sempre de la mateixa manera. Pel que fa a la pel·lícula fins i tot el títol sobta una mica ja que aquest suposat somriure diví resulta absent del context, ja és estrany que no fessin canviar aquest títol per quelcom com ara Dios siempre sonríe a los buenos o una cosa així. Es una pel·lícula de nens i la nena que hi surt és una mica tonteta, però això sí que és un clàssic que de vegades encara cueja aquí i a les antípodes, què hi farem.

De tota manera em pregunto si aquí serà algú capaç de sorprendre'ns qualsevol dia amb una pel·lícula-documental a l'estil d'Entre les murs (en aquest cas sobre l'ensenyament mitjà, més difícil i espinós encara que l'escola elemental) que reflecteixi una mica la realitat social escolar de forma convincent i sense complexos. És més fàcil  recrear postguerres mítiques i passats dubtosos que no pas reflectir un present complicat i divers, em temo. Fins i tot una pel·lícula com Sin la sonrisa de Dios però adaptada al nostre present educatiu crec que resultaria molt difícil d'aconseguir.