ELS ANYS DEL BOOM TORNATS A VISITAR I MOLTES MÉS COSES

(Fotografia de l'arxiu Carme Balcells, publicada a ABC)

Ahir em vaig trobar una amiga que és molt bona pintora però que és limita a poder vendre alguna cosa a les fires i mostres diverses que es fan i es desfan, a còpia d'anar carregada amunt i avall, plena de coratge artístic. Conec gent que escriu molt bé i fins i tot, modèstia apart, crec que els llibres que he escrit jo estan també prou bé tot i que s'hagin venut molt poc i no se'n canti ni gall ni gallina. Ara en tinc un parell de força dignes i sense esperança que volten sense èxit ni resposta per petites editorials. Qui se'n surt de tot plegat i té un cert èxit, relatiu i sovint efímer, creu o vol creure que la qualitat sura sempre, com vaig sentir dir en una ocasió a la pintora Montserrat Gudiol, però amb els anys t'adones que no és pas així. Passa en tots els camps professionals, àdhuc en el de la política, els grans líders no són els millors, han tingut sort, han estat els més ben relacionats i també l'atzar, el moment oportú, la casualitat, han tingut un gran pes en la seva trajectòria. Fins i tot els premis Nobel són altament qüestionables.

Fernando Fernán Gómez explicava en una ocasió, amb el seu to abrupte i tan personal i divertit, que els actors i actrius tenen tots ells vocació de triomfadors i que per això aquest sector és ple de frustrats. El camp de la interpretació és molt visible però crec que la majoria de gent, d'alguna manera, vol triomfar i ser reconegut en allò que fa i se sent una mica decebut quan les mediocritats espavilades agafen nom i fama i guanyen diners car, ens agradi o no, els diners són darrere de l'èxit i el reconeixement en la majoria de casos. En el  cas dels llibres, a més a més, és curiosa l'afició de tanta gent que té un cert nom en algun camp, en voler escriure la seva novel·la. Els periodistes que surten a la tele sempre acaben per escriure i publicar -ja tenen la promoció assegurada- la novel·la pertinent.

Estic llegint amb gran afició i delectació el llibre de Xavi Ayén, que va aconseguir un premi amb un nom mític, el Gaziel, sobre els anys del boom. Va arribar-nos tan promocionat d'entrada que en desconfiava una mica, tot s'ha de dir, però he d'admetre que m'ho estic passant d'allò més bé ja que és extraordinari, la veritat. Més endavant ja en faré una ressenya més literària i acurada però el volum, no sé si un assaig, un conjunt de biografies o una crònica històrica i periodística d'un temps i d'un país, és altament recomanable, tant per aquells que vam viure l'època com per als més joves als quals tot allò ja els toca de refiló. Ayén pot escriure des d'una certa distància, ell és més jove i tot i que hagi conegut i entrevistat molts dels seus protagonistes pot establir una saludable perspectiva sociològica amb aquell context irrepetible. El llibre és molt il·lustratiu sobre les circumstàncies, servituds, condicionants i fets atzarosos que envolten el tema literari.

Xavi Ayén en la concessió del premi Gaziel (font: eldiario.es)

Dels molts escriptors que van formar part del gruix d'aquell boom, tan ben promocionat però que va sorgir una mica, d'entrada, per una sèrie de casualitats barrejades amb l'oportunitat d'un moment concret, dos han estat les grans estrelles mediàtiques i literàries, Vargas Llosa i García Márquez, flamants premis Nobel. Al seu voltant n'hi havia molts altres, tant bons com ells, que no van estar tocats per la vareta màgica de l'èxit universal i indiscutible. A casa nostra, en dimensions més reduïdes, hi ha el cas una mica semblant de Mercè Rodoreda o fins i tot d'Espriu. No a tohom els agradaven aquests escriptors, d'entrada. Fins i tot gent jove d'ara que els llegeix no acaba d'entendre el soroll que es va muntar i que encara dura. Però si critiques valors admesos de forma incondicional, el mateix que passa si matises aspectes sobre Gaudí, Miró o l'inefable senyor Tàpies, pel que fa a d'altres camps de l'art, et miren de reüll, com si volguessis fer-te la interessant o l'esnob, la veritat.

Al darrera d'aquells escriptors hi ha, és clar, el paper d'un personatge tan emblemàtic i irrepetible com Carme Balcells, el llibre entra a fons en la seva personalitat, les seves ambicions, les seves lluites a favor dels guanys dels escriptors, les seves dèries i el seu capteniment així com en el d'un altre gran personatge del moment, Barral. I com a decorat de fons, aquella Barcelona entusiasta on convivia la misèria més ferotge amb el glamour de tot allò que es va dir gauche divine i que no era ni gauche ni divine, la veritat. Una Barcelona on, tot s'ha de dir, la gent que comptava vivia, i potser viu encara, més amunt de la Diagonal. Jo, que era joveneta i innocent, m'ho mirava tot amb l'admiració reverent i distant que les persones humils sentíem aleshores per la universitat, pels intel·lectuals, els escriptors, pels avantguardistes i els innovadors que anaven a París i Londres com qui va al Prat de Llobregat. El primer llibre que vaig llegir, de tot el conjunt, va ser La ciudad y los perros, per recomanació del professor Tuson, que per casualitat va caure per la Normal durant dos o tres anys.

(Barral fent el faune guai, foto Oriol Maspons)

Vargas Llosa, malgrat que ja sé que hi ha molta gent que li té mania per les seves manifestacions en contra del catalanisme o clarament de dretes, és pel meu gust un escriptor de molta més volada que García Márquez, té un conjunt d'obres extraordinàries d'un pes immens. García Márquez, també segons opinió personal i subjectiva, es va cremar amb els Cien años de soledad i ni el que va fer abans o després té la mateixa qualitat tot i que quan tens fama tot es ven i promociona molt bé durant una llarga temporada. Però tot això és ben igual ja que al capdavall el mite és el que val. Ayén comenta que no hi ha encara rutes literàries que recordin el pas d'aquests dos escriptors i de tants altres d'aleshores per la nostra ciutat, avui, quan se'n fan tantes sobre best-séllers d'última producció. Durant uns deu anys Barcelona va quedar prácticament envaïda per escriptors sudamericans, però també per cantants, pensadors i tota mena de professionals d'Hispanoamèrica. Era la ciutat amb més pes cultural específic pel que fa a la llengua castellana, agradi o no als puristes partidaris del monolingüisme oficial. Les dictadures de Xile i Argentina també van contribuir, de forma tràgica, a aquella presència.

Aquell somni, com tots, va durar poc. La majoria se'n van anar altra vegada i tot va canviar. Barcelona era una festa fins que es va convertir en capital autonòmica oficialitzada. Tot canvia i els centres d'interès cultural es desplacen i es reconverteixen i les novetats i les modes, també les modes culturals, tenen molta força. Van sorgir molts imitadors d'aquells escriptors, sobretot de García Márquez, Vargas Llosa és més difícil d'imitar. Vam quedar tips de realisme màgic, de llibres que semblen escrits, desmanegats i tornats a muntar, de famílies extenses amb grans ramificacions i plenes d'esdeveniments esotèrics que s'hi relacionen. Aquell boom també va acabar amb la novel·la realista anterior, més crítica amb un context gris i proper. Tot s'ha de dir, tampoc tots els representats per l'agència Balcells han tingut la mateixa xamba, és clar, tot i que venguin molts més llibres que la gran majoria. Fins i tot en aquell temps hi havia, malgrat tot, una certa aspiració editorial a publicar qualitat. El boom es va acabar amb el mític cop de puny de Vargas Llosa a García Márquez i gairebé al mateix temps que els cantants d'havaneres substituïen en les nostres festes majors als cantautors dels quals, com d'escriptors del boom, en van quedar tres o quatre d'intocables i para de comptar.

Avui tot ha canviat, tot és immediat, la novetat prima i ni en el món dels actors ni en el dels escriptors els valors es consoliden de forma permanent, en general. Les petites editorials fan el que poden per no ser abduïdes però també han de cedir a pressions i compromisos per tal de sobreviure en un món de grans taurons. Els premis literaris que abans eren, en certa manera i no pas sempre (biografies com la d'Espriu incideixen en com anava la cosa, fins i tot en temps resistents i de participació molt minoritària en aquests concursos), un camí de promoció, avui són tota una altra cosa, t'arruïnes fent fotocòpies i la cosa ja està gairebé cantada des del principi, sobretot en els premis grossos. En d'altres temps el fet que el premi gros de novel·la de Tarragona s'hagues deixat desert per manca de consens en el jurat hauria estat un escàndol, un escàndol relatiu, és clar, com és relatiu tot el que es relaciona amb el món literari. Avui aquest fet ha passat sense pena ni glòria ni cap tipus de ressò. 

Encara el llibre té un cert valor simbòlic, això sí, fa uns dies, quan estava de vacances, vaig interrompre una breu conversa amb una persona coneguda pel fet que s'estava enfadant amb mi ja que jo li vaig dir que estava molt d'acord en què les biblioteques facin pagar alguna cosa pel préstec, encara més pel préstec de les novetats. Oh, hi ha gent que no pot comprar llibres, avui, em va respondre, molt empipada. El préstec de novetats ha fet que aquestes es venguin molt menys, la veritat. Però aquest és un altre tema i ja hi tornaré algun dia. Les biblioteques han estat molt importants, ho admeto, però també han contribuït al descens en les vendes de llibres, em temo, i considero una mica deslleal que una novetat editorial estigui al cap de quatre dies a disposició dels consumidors i de franc.

Biblioteca Francesc Boix, Poble-sec

Ah, el llibre, tan sacralitzat, tan lloat per ell mateix i no pas, com hauria de ser, pel seu contingut real, alliberat de prejudicis i al qual ens hauríem d'acostat en un cert estat virginal i no pas concidicionats per crítiques, recomanacions i promocions. El mateix hauria de ser pel que fa a moltes altres coses, com l'art o el cinema, per exemple. Quan vaig anar a la xerrada sobre el pintor Tapiró recordo que el conferenciant va dir alguna cosa com ara que els seus quadres no s'han d'explicar,  ja es veu que són bons. Per tant, no ens fan cap falta les recomanacions, ni contextualitzacions, ni valoracions dels suposats experts, més enllà de donar-nos a conèixer els productes i encara, no pas tots. Però vivim en societat i volem estar al dia i comentar el que tothom comenta de la mateixa manera que quan fem turisme ens agrada veure i retratar el que tothom veu o ha vist. De vegades observo turistes que baixen pel meu barri i es queden badant davant d'algun detall percebut en una casa de pisos humil i anònima, d'arquitecte o mestre d'obres desconegut i penso que això de la percepció de la qualitat encara funciona d'alguna manera.