MAJORIES SELECTES

L'altre dia un amic comentava al facebook que en un programa de televisió en el qual es debatia el tema del 9N un senyor havia afirmat amb contundència: la meva família no anirà a votar. Li semblava aquesta, i crec que amb tota la raó, una afirmació gairebé feudal. Em trobo sovint amb parelles i famílies que parlen de tot en plural, a nosaltres ens agrada viatjar, nosaltres sempre anem aquí o allà, nosaltres votem determinat partit, etcètera. A les tertúlies inevitables del nostre temps sovint es fa referència a la gent com si fos un tot estrany i identificable. Fa anys, en algun curs per a mestres, recordo com es va incidir en el tema i en com evitar coses com ara els nanos fan, els nanos pensen, els nanos creuen. En la redacció de textos seriosos s'han d'evitar coses com es deia, es creia, es feia, però això no és fàcil ja que cal una feina documental acurada per tal de precisar qui creia, qui deia o qui feia. Tenim tendència a les generalitzacions banals i els polítics acostumen a fer-ho sense manies quan els convé. Si les coses no surten com pensem que haurien de sortir la gent s'equivoca, si és a l'inrevés i la massa ens dóna la raó el poble és savi. Com que tot funciona per audiències la veritat està en el nombre i no el les idees, si treus més gent al carrer, sigui per a una manifestació o una cursa, tens el cel guanyat i la causa ja està certificada com a positiva. Les motivacions per les quals la gent participa en actes col·lectius són complexes i diverses però no deixa de fer una certa angúnia veure un munt de gent impersonalitzada fent alguna cosa i vestida de la mateixa manera.

Avui mateix acabo de llegir uns comentaris entre molts sobre l'article d'un periodista, l'Enric Juliana, a l'entorn dels temes polítics d'actualitat a casa nostra i alguns comentaristes manifestaven com és possible que no es vegi això? Una perversió de la col·lectivitat activa ha portat a la sacralització d'això que en diuen treball de grup i que en moltes ocasions, des de l'escola bressol a la universitat, a la pràctica fa que una o dues persones facin la feina i la resta facin el mandra i tots firmin en acabar. Recordo una d'aquelles psicopatologies digitals del doctor Soler, crec que els guions eren de Francesc Orteu, en la qual el personatge comentava allò tan eteri d'entre tots ho farem tot i reblava el clau comentant una cosa així: entre tots no farem res, si les coses es fan és perquè algú les fa. 

Existeix una perillosa tendència i no voldria caure de forma inevitable en les generalitzacions que critico tot i que potser ho faré, a identificar les idees de les persones que coneixem i apreciem amb les nostres i s'ha d'anar amb compte per a no decebre el personal. Hi ha gent que m'ha mirat molt malament quan he manifestat que no m'agradava un cantant català de culte, una humorista i escriptora televisiva suposadament brillant i catalana, un poeta incontestable. El mateix passa quan dius que no has anat a nosequina manifestació. De fet, si la gent t'aprecia, et mira malament però acaba per considerar que ets una mica excèntrica i ho dius per provocar debat i polèmica però que no ho sents, en realitat. Sobre la tragèdia i la comèdia de la persona sola enfront de la multitud s'ha fet molta literatura de tota mena, des d'Ibsen a cançons de Brassens passant per Katzantakis. Es magnifica molt el diàleg però el diàleg seriós, a la pràctica, crec que no existeix, pot existir el consens i fins i tot la meditació íntima sobre els peus de fang de les nostres idees, però allò de què parlant la gent s'entén és un mite com tants altres, com aquest de que entre tots ho farem tot. De vegades val més no parlar, car et pots embolicar i acabar per renyir amb persones que poden tenir idees molt diferents de les teves però que són bona gent i que no tens cap interès en esborrar del teu cercle d'amistats.

Tot i que les paraules se les emporta el vent i sovint no és difícil oblidar-les però les coses escrites tenen més verí. I avui, a més a més, tenim gravacions, hemeroteques, molta informació sobre el present i el passat recent, tot i que l'excés també condiciona. En aquests darrers temps és facil desqualificar algú de forma global perquè, per exemple, no comparteix les ànsies independentistes que semblen, crec que només semblen, majoritàries. Fa uns dies vaig llegir un article de Sánchez Piñol agraint l'escrit sobre la condemna que havia fet Javier Cercas de la censura estatal a la presentació del seu llibre. Els dos escriptors, com és ben sabut i ells mateixos admetien en els seus articles, estan a les antípodes pel que fa al tema català però tots dos es van portar com a cavallers, que deien fa anys. Malauradament aquesta manera de fer no és freqüent. O ets dels meus o no ho ets, i això sense matisos. En tot cas, com molt bé sabien els nostres pares i avis que van patir aquella horrible guerra, no saps mai de qui t'has de refiar i les bones persones, com les dolentes, les oportunistes, les aprofitades, poden ser a tot arreu. 

I parlant de gregarismes, em va gairebé espantar la gran quantitat de dames que participaven en la cursa de la dona amb samarretes totes iguals, ja he comentat en d'altres ocasions que les coartades solidàries en nom de les quals has de córrer, mullar-te o tirar-te pel tobogan em provoquen un cert rebuig. Però el que em va sorprendre més va ser l'eslogan samarretero, Hoy ganan las chicas, en castellà totes les que vaig veure i fent referència a una franja d'edat molt concreta, és clar que avui ja no ets vella, ets una chica de oro. Per no entrar a fons en el component de publicitat  descarada que comportaven els obsequis diversos que es lliuraven quan compraves la samarreta. Contents-contentes i enganyats-enganyades.