MAJORIES SELECTES

L'altre dia un amic comentava al facebook que en un programa de televisió en el qual es debatia el tema del 9N un senyor havia afirmat amb contundència: la meva família no anirà a votar. Li semblava aquesta, i crec que amb tota la raó, una afirmació gairebé feudal. Em trobo sovint amb parelles i famílies que parlen de tot en plural, a nosaltres ens agrada viatjar, nosaltres sempre anem aquí o allà, nosaltres votem determinat partit, etcètera. A les tertúlies inevitables del nostre temps sovint es fa referència a la gent com si fos un tot estrany i identificable. Fa anys, en algun curs per a mestres, recordo com es va incidir en el tema i en com evitar coses com ara els nanos fan, els nanos pensen, els nanos creuen. En la redacció de textos seriosos s'han d'evitar coses com es deia, es creia, es feia, però això no és fàcil ja que cal una feina documental acurada per tal de precisar qui creia, qui deia o qui feia. Tenim tendència a les generalitzacions banals i els polítics acostumen a fer-ho sense manies quan els convé. Si les coses no surten com pensem que haurien de sortir la gent s'equivoca, si és a l'inrevés i la massa ens dóna la raó el poble és savi. Com que tot funciona per audiències la veritat està en el nombre i no el les idees, si treus més gent al carrer, sigui per a una manifestació o una cursa, tens el cel guanyat i la causa ja està certificada com a positiva. Les motivacions per les quals la gent participa en actes col·lectius són complexes i diverses però no deixa de fer una certa angúnia veure un munt de gent impersonalitzada fent alguna cosa i vestida de la mateixa manera.

Avui mateix acabo de llegir uns comentaris entre molts sobre l'article d'un periodista, l'Enric Juliana, a l'entorn dels temes polítics d'actualitat a casa nostra i alguns comentaristes manifestaven com és possible que no es vegi això? Una perversió de la col·lectivitat activa ha portat a la sacralització d'això que en diuen treball de grup i que en moltes ocasions, des de l'escola bressol a la universitat, a la pràctica fa que una o dues persones facin la feina i la resta facin el mandra i tots firmin en acabar. Recordo una d'aquelles psicopatologies digitals del doctor Soler, crec que els guions eren de Francesc Orteu, en la qual el personatge comentava allò tan eteri d'entre tots ho farem tot i reblava el clau comentant una cosa així: entre tots no farem res, si les coses es fan és perquè algú les fa. 

Existeix una perillosa tendència i no voldria caure de forma inevitable en les generalitzacions que critico tot i que potser ho faré, a identificar les idees de les persones que coneixem i apreciem amb les nostres i s'ha d'anar amb compte per a no decebre el personal. Hi ha gent que m'ha mirat molt malament quan he manifestat que no m'agradava un cantant català de culte, una humorista i escriptora televisiva suposadament brillant i catalana, un poeta incontestable. El mateix passa quan dius que no has anat a nosequina manifestació. De fet, si la gent t'aprecia, et mira malament però acaba per considerar que ets una mica excèntrica i ho dius per provocar debat i polèmica però que no ho sents, en realitat. Sobre la tragèdia i la comèdia de la persona sola enfront de la multitud s'ha fet molta literatura de tota mena, des d'Ibsen a cançons de Brassens passant per Katzantakis. Es magnifica molt el diàleg però el diàleg seriós, a la pràctica, crec que no existeix, pot existir el consens i fins i tot la meditació íntima sobre els peus de fang de les nostres idees, però allò de què parlant la gent s'entén és un mite com tants altres, com aquest de que entre tots ho farem tot. De vegades val més no parlar, car et pots embolicar i acabar per renyir amb persones que poden tenir idees molt diferents de les teves però que són bona gent i que no tens cap interès en esborrar del teu cercle d'amistats.

Tot i que les paraules se les emporta el vent i sovint no és difícil oblidar-les però les coses escrites tenen més verí. I avui, a més a més, tenim gravacions, hemeroteques, molta informació sobre el present i el passat recent, tot i que l'excés també condiciona. En aquests darrers temps és facil desqualificar algú de forma global perquè, per exemple, no comparteix les ànsies independentistes que semblen, crec que només semblen, majoritàries. Fa uns dies vaig llegir un article de Sánchez Piñol agraint l'escrit sobre la condemna que havia fet Javier Cercas de la censura estatal a la presentació del seu llibre. Els dos escriptors, com és ben sabut i ells mateixos admetien en els seus articles, estan a les antípodes pel que fa al tema català però tots dos es van portar com a cavallers, que deien fa anys. Malauradament aquesta manera de fer no és freqüent. O ets dels meus o no ho ets, i això sense matisos. En tot cas, com molt bé sabien els nostres pares i avis que van patir aquella horrible guerra, no saps mai de qui t'has de refiar i les bones persones, com les dolentes, les oportunistes, les aprofitades, poden ser a tot arreu. 

I parlant de gregarismes, em va gairebé espantar la gran quantitat de dames que participaven en la cursa de la dona amb samarretes totes iguals, ja he comentat en d'altres ocasions que les coartades solidàries en nom de les quals has de córrer, mullar-te o tirar-te pel tobogan em provoquen un cert rebuig. Però el que em va sorprendre més va ser l'eslogan samarretero, Hoy ganan las chicas, en castellà totes les que vaig veure i fent referència a una franja d'edat molt concreta, és clar que avui ja no ets vella, ets una chica de oro. Per no entrar a fons en el component de publicitat  descarada que comportaven els obsequis diversos que es lliuraven quan compraves la samarreta. Contents-contentes i enganyats-enganyades.

Dijous Sant, era? Meditacions sobre aquests dies i els altres

No espero res. No temo res. Sóc lliure.

   (Nikos Kazantzakis, epitafi)

Tal dia com avui em ve al cap, de forma recurrent i irreverent, un fragment del monóleg El desmemoriat, de Joan Capri, en el qual es fa un embolic amb les dates i les diades i ja no sap si parla del Dia de la Palma o d'un altre, dient això de Dijous sant, era!

El monòleg reflecteix un fet evident que, quan ets petit, fa que et fumis dels grans i quan ets gran s'esdevé cada vegada amb més regularitat, l'oblit i la barreja de records. Per això tinc poca fe en els relats orals, que acostumem a canviar cada vegada que els expliquem, barrejant dates i fets sense adonar-nos-en. 

Els infants tenen una memòria selectiva però admirable i per això s'enfaden quan els canvíem, sense voler, els detalls de les nostres rondalles i contes. La narració oral va a menys, em temo, de tota manera, ja que he vist, a escola i a les llars, com pares, mares i mestres recorren sovint al conte escrit i el van llegint amb més o menys grapa mentre mostren als infants les il·lustracions.

De vegades havia anat amb els meus fills, quan eren petits, a escoltar narracions orals de contes i la veritat és no recordo cap narrador remarcable, ho feia millor jo. De gran també he escoltat narracions orals, una vegada amb van portar a una mena de cafè literari on un jove negre, del qual em van fer molta propaganda les amigues (com a narrador, ep, poca broma), explicava llegendes de les seves terres africanes i, la veritat, tampoc no era cap meravella, estic segura que els seus avis en devien saber molt més. Recordo també que va explicar una llegenda africana assegurant que era original d'aquelles terres i que no s'explicava enlloc més però la història era una mena de flor romanial en versió no monàrquica. Tot està inventat, que deien, i des de fa molts anys.

Un mestre una mica més gran que jo es vantava del fet que, a frec de la Setmana Santa, explicava amb tant de verisme la Passió de Jesús que els alumnes acabaven plorant. Avui potser el farien fora o comptaria amb una denúncia per sadisme psicològic, qui sap. 

Les tradicions d'aquests dies semblaven destinades a desaparèixer però s'han reconvertit i les processons, al menys unes quantes, gairebé revifen i també les Passions teatrals gaudeixen de bona salut malgrat que els temps han canviat tant. Precisament el que ha fet revifar tot plegat ha estat l'admetre que aquestes coses formaven part de la tradició de forma global i que es podien viure i seguir sense ser profundament religiós.

Les processons, laiques o religioses, tenen èxit perquè hi ha un component gregari i exhibicionista i una tendència a la disfressa que des de temps ancestrals ha motivat els humans a manifestar-se de forma massiva mentre una altra part de la humanitat propera contempla, de forma més passiva, aquesta manifestació. Les manifestacions polítiques també tenen aquest component, de fet.

Quan més va menys m'agraden els actes on s'aplega molta gent a fer el mateix, empesos, se suposa, per sentiments compartits, cosa que no és res més que un miratge de tants com ens ajuden a viure. Una amiga m'explicava fa un temps que quan assistíem, en la nostra joventut, als actes parroquials de l'època, com ara un nocturn viacrúcis, sentia grans i enyorades emocions, tot i que no es té per religiosa.

La cosa catàrtica ha estat molt estudiada i no faré ara psicologia barata. És així i no formar part de les masses en el que sigui et fa sentir sol i exclòs. A la vida sempre ens movem entre la necessitat d'individualitat i diferència i la de gregarisme i uniformitat. Se suposa que s'han de tenir arrels, sentiments patriòtics, solidaris i tot això, però aquests sentiments acaben, també, per ser un llastre feixuc i conformar dogmes de tota mena.

Fa uns dies, amb relació amb la vaga, el periodista Foix parlava en una tertúlia sobre el fet que avui es parla molt de democràcia però poc de llibertat. És cert. La llibertat de fer vaga hauria de comptar amb la llibertat de no fer-ne, però això sembla molt malament als convençuts, per posar un exemple recent. En podria trobar molts altres. La tendència a voler imposar veritats irrefutables és universal i revifa sovint.

El Dijous Sant antic, el de la meva infantesa, tenia una celebració obligatòria, anar a seguir monuments. Com la meva amiga en els viacrúcis, jo també experimentava una mena de sentit del sagrat quan hi anava, amb els pares, i les esglésies eren obertes, amb les imatges cobertes amb draps morats i el magnífic monument fet amb les palmes i els palmons ens acollia, a Barcelona. Tot feia olor d'encens, de ciris i de farigola ja que a les portes de les esglésies gitanes de l'època en venien ramets i sempre en compràvem. Et trobaves molts coneguts per xerrar car tothom feia el mateix i cada barri tenia les seves rutes. Et senties, doncs, més o menys acompanyat i part de la comunitat.

En canvi, admeto que no em va produir cap emoció anar a veure, amb l'escola, la Passió d'Esparraguera, quue se'm va fer llarguíssima i pesadíssima. El cinema, excepció feta del Divendres Sant, oferia aquelles programacions especialitzades que la tele, en part, recull una mica, cosa que està molt bé ja que crec que una part de tradició s'ha de mantenir i les tradicions sempre són força il·lògiques i misterioses, pintoresques i contradictòries.

Quan jo era petita el dissabte, a mig matí, se sortia al balcó a fer repicar tapadores de cassoles i carraques, a matar jueus, que dèiem, amb una innocència que avui, realment, sobta. Fins i tot a l'emblemàtic Trobador Català hi ha un poema amb aquest títol. Els jueus eren quelcom estrany, exòtic, inexistent. Un enemic tan llunyà i sense rostre com els indis de les pel·lícules del cinema de barri, estossinats a gavadals en companyia dels lletjos japonesos del cine bèl·lic. O com els comunistes, un altre misteri de l'època.

Les etiquetes ètniques, religioses o polítiques donen seguretat i obvien la realitat individual de cadascú, per damunt d'ideologies, banderes i la resta, però la tendència a les processons deriva sovint en la tendència a la identificació grupal indiscriminada. Hi hem de conviure però no deixen de provocar-me una certa angúnia i una mena de por profunda, tant als natzarens encaputxats com a aquests incendiaris sense rostre del nostre temps, què hi farem. Les màscares fan molta més por que no pas els rostres visibles i identificables.

Quan qualsevol forma de pensar o sentir es converteix en religió verdadera, malament rai. En canvi, quan aquestes formes de pensar són viscudes amb un cert distanciament irònic i amb tendència a la tendresa pels records i per la bona gent, no fan mal a ningú i són dignes de respecte i conservació.

Un llibre per recuperar en dies com aquests és El Crist de nou crucificat, una història que va tenir molt d'èxit durant la meva joventut i, em temo, plenament vigent encara pel que fa al seu fons moral. M'agradaria que passessin per la tele, si pogués ser en català, idioma en el qual no es va poder estrenar a l'època, El Judes, rodada en una Esparreguera autàrquica i entranyable. Totes dues històries giren a l'entorn d'un tema amb evidents paral·lelismes, tot i que no tinguin res a veure, el paper que representem en la vida, que ens condiciona i com ens pot fer canviar haver de fer-ne un de diferent, si toca. 

La novel·la de Kazantzakis va comptar amb una magnífica traducció de Joan Sales, i això que aquest escriptor no la va poder fer a partir de l'original, sinó a través de textos anglesos o francesos, italians o castellans. Va ser un èxit en els seixanta tot i que ja alguns progres la van menystenir  a causa del rerefons cristià, malgrat que l'Alexis Zorba els hagués fet caure la bava. Però resulta que el tema de la novel·la és universal, ja que a través de una història local parla dels homes i les dones, dels odis i les crueltats, com parla també de molt més que dels romans i els cristians el Quo Vadis literari de Sienkiewikz: d'una Polònia molt mal tractada pels grans estats i oprimida, que encara, per cert, habia de rebre moltes més patacades, per desgràcia.

Admeto sense complexos que la pel·lícula de Le Roy, un clàssic d'aquests dies, que és com una immensa col·lecció de cromos acolorits, m'encanta, tot i que avui ja sé que d'històrica, poca cosa. A l'escola crec que va ser l'única peli en colors que ens van passar i aplaudíem  a cor què vols quan els cristians, a punt de ser devorats pels lleons afamats, canten contents mentre Neró, immens i jove Ustinov, agafa una gran emprenyada. O quan el mateix Neró, finalment, mor, mig suïcidat. Coses de la infantesa, com allò de matar jueus a cop de tapadora de cassola. Déu, si existeix, segur que m'ha perdonat pel fet que no sabia el que em feia.