REFUGIATS, EXILIATS I OBLIDATS

Fotografies: a la primera, de Brian Sokol, es pot veure una mare que ha conservat una olla amb la qual pot cuinar pels fills, a la segona el camp d'Argelers i a la tercera un camp actual de refugiats a Jordània.

Per casualitat m'he ensopegat aquests dies en diferents ocasions amb el tema dels exilis i els refugiats. Dimarts passat vaig poder veure a la biblioteca del meu barri un documental sobre la retirada de després de la nostra guerra civil. Ahir vaig passar per CaixaFòrum i em vaig entretenir una mica més en mirar de nou les vint-i-quatre impressionants fotografies de Brian Sokol, algunes de les quals situades a l'entrada del recinte, cadascuna de les quals té nom, cognoms i història i  que mostren refugiats actuals amb algun objecte que han pogut salvar i que per a ells és molt important per motius personals i fins i tot pràctics. I ahir al vespre el programa 30 minuts també incidia en aquesta tragèdia que sembla que no té final previsible per més anys que passin. Una dona bosniana ho va dir amb tota claredat en el documental, que havia volgut pensar que ningú més després d'ells no hauria de passar per aquesta mena de tràngols però que l'ésser humà tenia algun component que l'empenyia a fer mal als altres. 

D'aquestes tragèdies algunes ens són ben conegudes, d'altres les  hem oblidat i un gran nombre gairebé les ignorem. A més a més, poca cosa hi podem fer més enllà d'alguna aportació econòmica ben intencionada a les organitzacions que intenten reduir els efectes d'aquests problemes tan greus. Si arribéssim a meditar a fons i de forma constant en com va el món no podríem viure, la veritat. Un altre tema és com ens podem preocupar per coses que mirades en perspectiva són bestieses, malalties incloses. Un refugiat sirià va explicar com aquestes situacions les veien fa uns anys a les pel·lícules, als documentals, però que no pensaven que els afectés. El mateix explicaven molts afectats per la guerra a l'antiga Iuogoslàvia. De refugiats n'hi ha de moltes classes, també en això la posició social i cultural té un gran pes en les possibilitats que s'ofereixen a les víctimes. I és que en aquests casos la solidaritat sovint és molt relativa i funciona allò de salvi's qui pugui, cosa molt humana i comprensible. De la retirada de la nostra guerra tenim, sobretot, testimonis privilegiats, intel·lectuals i polítics que van poder guillar en cotxe i de forma, no diré còmoda, però molt diferent de la de la gran massa de gent humil o normaleta.

Avui, malgrat tot, hi ha més informació i ajudes, ni que siguin precàries, que en d'altres temps. També és important comptar amb un país d'acollida que no sigui hostil. En la tertúlia que va seguir al documental que he mencionat sobre la nostra retirada es va ser molt crític, amb tota la raó, amb com la França d'aleshores va entomar el problema en comparació en com es tractaria als refugiats belgues de la segona guerra mundial. És clar que eren èpoques diferents, a la primera guerra mundial l'acollida dispensada als belgues no va ser tan reeixida, Gaziel ho recull en un dels seus llibres. És d'admirar, amb tots els condicionants, com Jordània acull més d'un milió de refugiats dels països veïns en conflicte encara que es puguin fer crítiques sobre les necessitats que no pot cobrir. 

És cert que en aquests èxodes s'hi barreja gent molt diversa i de vegades hi ha un factor de por i prejudicis davant de la gent que arriba, la qual, a més a més, es troba en una situació que propicia el conflicte intern. Un veí de l'escala, de l'edat dels meus pares, que va ser ferit a l'Ebre de jovenet, evacuat amb dificultats i que va acabar en un hospital catòlic francès on les monges el miraven malament per si era comunista o alguna cosa semblant,  però li van salvar la vida, fins i tot justificava una mica el tarannà dels francesos davant d'aquella marea humana. De vell et tornes comprensiu amb les febleses humanes, em sembla. El meu veí va morir gran, fa pocs anys. Després de la guerra a casa seva van estar un any i mig sense saber-ne res.

Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer, cantava Ovidi Montllor. Però de vegades sembla que els pobles es cansin de la tranquil·litat i tothom tingui una estranya tendència a cercar brega i a tirar llenya al foc dels conflictes latents que sempre n'hi ha algun, pel motiu que sigui. Dels resultats dels conflictes violents no se'n surt mai estalvi, a banda dels morts tothom hi perd, a la curta i a la llarga. Les fotografies de Sokol ens poden fer pensar en exotismes llunyans, encara que aquests països no estiguin pas, avui, massa lluny de nosaltres, però al capdavall tots som iguals i fem el mateix, si fa o no fa. Tenim fills, parelles, néts, pares, avis. Els infants, tot i que siguin unes víctimes molt febles, si sobreviuen tenen un llarg camí encara i poden recuperar l'esperança, és habitual veure'ls somriure en aquestes fotografies, els seus recursos són molts i estan encara per estrenar. Em neguiteja més la visió de la gent  gran, dels vells, obligats a fugir de mala manera del seu indret de tota la vida i que potser moriran havent perdut la fràgil esperança i temen pel futur imprevisible de la seva gent. Pensar que estem vacunats en contra del desastre és un miratge, no s'hi està mai del tot i el que no passa en un any passa en un dia. El pitjor és que no podem fer res per evitar res, encara que quan tot ha passat es facin valoracions, interpretacions i tesis doctorals explicatives i sovint condicionades per ideologies i tòpics recurrents.