REMODELACIONS MUSEÍSTIQUES

Com tothom deu saber hores d'ara el MNAC ha remodelat i ampliat la seva col·lecció d'Art Modern. Ja feia falta i potser més que remodelar donar a conèixer i promocionar. Això que en diuen el discurs museístic està ara prou bé, així com que hagin tret del calaix obres desades i uns quants mobles, la mostra està una mica en la línia Centre de Cultura Contemporània i ja he comentat en d'altres ocasions les grandeses i les servituds d'aquests tipus d'exposicions. Algunes obres han desaparegut per deixar lloc a unes altres, per cert, cosa que també es podria discutir. La meva opinió és que aquesta col·lecció estaria molt millor en un altre espai, fora del gran i excessiu Palau Nacional, però m'imagino que tot és qüestió de pressupost. Fa anys es va parlar de situar-la als dos palaus bessons Alfons XIII i reina Victòria Eugènia. De fet jo encara recordo amb cert enyorament els anys en els quals el fons va ser a la Ciutadella però tot canvia i es reforma, t'agradi o no. 

En tot això de l'art hi tenen un gran pes la moda, les tendències i el consum turístic. De tota manera a veure si ara aquesta col·lecció tindrà més públic, moltes vegades m'havia passejat gairebé en solitari per les sales que se li dedicaven. La qüestió dels museus, com la dels zoològics, és avui complicada. Fa un temps escoltava per la ràdio uns antropòlegs museístics, l'antropologia incideix en tot i és una matèria sobre la qual tinc una certa prevenció però en aquest cas hi tocaven força. Insistien en el fet de què als museus s'hi va una estoneta a veure una miqueta. I que sovint és més interessant contemplar el públic i escoltar els seus comentaris que el passeig, sempre més apressat del compte, per davant de tant d'art aplegat en un indret. O que pagava la pena anar a veure una peça i dues i voler saber alguna cosa més del perquè i el com aquella peça va arribar fins allà. Crec que en general, amb poques excepcions, no es fomenta gaire l'interès per la veritable història de l'objecte, d'on va sortir i com va arribar fins allà. Un professor em va comentar fa anys que anar a veure un museu, així, en general, és com entrar en una biblioteca i pretendre llegir tots els llibres d'una tirada. 

L'art és quelcom indefinible, com tantes coses lligades a això estrany i polièdric que hem anomenat cultura. Com en el cas de les modes en el vestit o els pentinats evoluciona i si una cosa no ens agrada fan que ens acabi agradant o que, al menys, no gosem dir que ens sembla un bunyol. De vegades em pregunto com és que els artistes actuals no protesten davant d'obres suposadament de qualitat, emmarcades en una modernitat que ja comença a ser rància, Tàpies, Miró,  Dalí, de la mateixa manera que els avantguardistes protestaven davant de l'art tradicional i realista. És clar que com vaig escoltar en una xerrada sobre el pintor Tapiró, la qualitat no cal explicar-la, es percep. El camp de l'art està lligat al tema econòmic, agradi o no. Les visites escolars que vaig fer en els darrers anys a museus diversos em van fer patir, les explicacions als infants semblaven adoctrinament estètic pur, el senyor Miró té molt de mèrit, això que va fer costa molt encara que no ho sembli, etcètera. 

Pel que fa a la col·lecció em sap greu que el realisme català encara sembli el parent pobre del conjunt quan tantes figures interessants va aplegar i considerant que en el seu temps es feien cues davant de Bòria avall i de quadres d'aquests històrics, tan entranyables i que han conformat el nostre imaginari durant anys i panys. La revalorització del Modernisme també és ben curiosa després que les tendències elitistes posteriors l'odiessin fins a extrems enfervorits i iconoclastes. La literatura i l'art en general són com la borsa, pugen i baixen segons toca. En tot cas això de la remodelació és una bona excusa per tornar a donar un volt pel MNAC i, si pot ser, lluny de les inevitables visites comentades, amb algunes excepcions lligades a la persona que les fa, és clar. 

L'excés de demanda ha fet que aquest tipus de visites proliferin de forma exponencial i de vegades, quan el comentarista s'ensopega amb una pregunta compromesa, ja no sap què dir pel fet que el fan anar d'Herodes a Pilats i no és especialista en res concret sinó un jove i inexpert servidor d'allò que en diuen gestió cultural, sovint amb un contracte que fa pena. Un tòpic recurrent és allò de l'art burgès en sentit pejoratiu, per tal de qualificar tot allò que no és avantguardista o modern, quan a les llars obreres, ni que fos a través d'estampes barates, hi havia -i potser hi ha- un gran nombre d'aquest art i era ben apreciat per la gent humil, la veritat. Mentre que per una banda s'insisteix en el fet que no cal entendre per a gaudir d'un producte d'aquest tipus, per l'altra es menysté la gent poc entesa i se la vol educar com sigui, amb una orientació gens innocent vers el foment del consum de cultureta en píndoles.