SOMNI HIVERNAL

Amb grans lloances, algunes reticències i amb els seus passis limitats a dos cinemes barcelonins, ens ha arribat la pel·lícula Winter Sleep, del director turc Nuri Bilge Ceylan, qui també és autor, en part, del guió. Es tracta d'una història gairebé sense història, llarguíssima (tres hores i quart) que té un gran nombre d'elements que fan que aquest temps et passi de forma plàcida, tot i que una mica inquietant. De fet, algunes persones vaig veure marxar del cinema, potser cansades de diàlegs i de que no acabi de succeir mai res concret, estem acostumats a un excés d'acció i. en canvi, jo diria que hi ha una valoració actual de les atmosferes que embolcallen personatges sense que hi acabem de trobar una història. Fins i tot és el que passa (o no passa) a la majoria de llibres de Modiano.

De la mateixa manera que en una altra pel·lícula recent, molt diferent però d'una durada semblant, La grande belleza, aquí trobem ressons de molt cinema d'abans i de la literatura de més prestigi que ha conformat fins i tot el nostre imaginari personal.  Bergman hi és present i no tan sols en l'ambient fred dels paisatges. Hi trobem cites i referents literaris entre els quals un que s'ha remarcat en molts comentaris sobre aquest somni hivernal, Txékhov. Els personatges semblen tots ells esperar alguna cosa, el seu món canvia i no se sap ben bé on anirà, però, en el fons, són incapaços de prendre decisions. El protagonista, encarnat per l'actor Haluk Bilginer, un home atractiu però gris, gairebé confós amb aquest món que la neu va reconvertint en una mena d'admirable monotonia, no és dolent, intenta ser comprensiu, però actua de forma absurda i prepotent sense ni tan sols adonar-se'n. De fet, tot i que no se'ns acaba d'explicar res, admet que una infantesa i una joventut molt dures l'han fet cobejar la tranquil·litat d'un estatus comfortable, per damunt del de la majoria que l'envolta.

És una pel·lícula de llargues converses, penombres, intimitat incòmoda i neguits de vegades inexplicables. Ningú no sembla capaç de reaccionar. Les dones, germana i jove esposa de l'home i que en ocasions em recordava la Clara Segura, li fan llargs i dolorosos retrets que no l'acaben de sacsejar, però també a elles dues les veiem acomodades a una vida ensopida i enfonsades en una galvana gairebé inexplicable, així com incapaces de poca autocrítica i comprensió. La història s'esdevé en un hotel d'Anatòlia, quan l'hivern l'ha buidat i els turistes van desapareixent. Ens podem imaginar que amb el bon temps tot deu ser molt diferent, animat i colorista. És Turquia però podria ser qualsevol lloc d'aquests on els visitants tan sols són de temporada, ja que el turisme del nostre temps defuig els problemes derivats de coses com ara el clima, fins i tot un cantant nostrat i compromès ens va explicar fa uns dies en un programa de la tele que per l'estació de les pluges guilla d'un país africà en el qual, com la jove esposa del protagonista de la pel·lícula, també ajuda a les escoles.

Ens movem per bells paisatges on malviuen els estadants i que serveixen per a gaudi dels consumidors d'exotismes quan toca. Hi trobem herois del fracàs semblants als que transiten pels llibres de Luis Mateo Diez, també perduts damunt de la neu i el silenci. Gent solitària, aïllada, bevedora, absolutament humana. Els pobres són molt pobres i desgraciats però el nostre protagonista no vol sentir compassió, així és la vida. No vol o no pot.

Tot i que la pel·lícula té una bellesa innegable, uns intèrprets excel·lents i molts valors més he de dir que surts del cinema, o al menys així en vaig sortir jo, amb ganes de dir a tota aquesta colla d'angoixats que a veure si espavilen i trepitgen el món real en lloc de garlar tant. El final és obert i ambigu, potser no podia ser d'una altra manera, amb una referència lleu a una esperança llunyana i etèria. D'alguna manera s'havia d'acabar. I això que he d'admetre que em va agradar força i que no em van recar els 195 minuts de quietud postural. Sobta que ni el matrimoni ni els germans no es toquin mai ni en cap circumstància i d'altres detalls, que potser van lligats a temes culturals. O és que potser estem massa acostumats a explicitar de forma barroera els sentiments,  qui sap. 

Tinc la teoria que les pel·lícules i novel·les que mencionen l'hivern en el títol ja compten, d'entrada, amb un punt al seu favor, el d'aquest misteri de l'estació del fred en els llocs on aquest fred és viu i contundent. I també hi ha un altre mite recurrent present a la pel·lícula, la ciutat llunyana, Estambul en aquest cas com ho és Moscú en molts textos de Txékhov o fins i tot ho són Madrid i Barcelona, àdhuc ciutats més provincianes, en novel·les properes. Un Estambul on ningú no sembla decidit a retornar del tot i on potser les coses serien molt diferents. Els trens van amb retard, els avions no funcionen i en el fons potser tampoc no es vol canviar res.