MISTERIS MEDIÀTICS

Vaig anar a veure Perdida a una de les sales dels Aribau i era plena de gom a gom. Cal dir que va ser en dimecres, el dia més baratet, però tot i així ja resulta gairebé exòtic veure una sala de cinema plena un dia de cada dia. Amb les dues amigues amb qui anava vam comentar que fa goig anar a un cine que no sigui diminut i trobar-lo ple, crec que et mires la pel·lícula d'una altra manera, la veritat. Els humans ens acostumem a debatre entre la necesistat d'afermar la nostra individualitat i la servitud cobejada de formar part del grup, de les audiències, vaja.

Com que és una pel·lícula de misteri, basada en una novel·la negra d'èxit, no comentaré detalls profunds d'una trama tan complicada com guinyolesca o esperpèntica, segons com es miri. A mi alguns aspectes de la història m'han recordat una mica aquell Pressumpte innocent interpretat pel Harrison Ford, un actor que com el pobre Ben Affleck, també ha estat titllat en moltes ocasions d'ensopit i de fer sempre la mateixa cara, però que ha acabat per endegar una carrera prou reeixida on hi pots trobar de tot. El fet és que al final hi havia força gent que sortia pràcticament rient del cinema quan sembla que el desenllaç, que ja preveus si consideres que té una certa estructura circular lligada a l'inici, t'hauria de deixar el cor glaçat.

Però és que aquesta Perduda, perduda físicament que no moral, que potser també, té un gran pes paròdic i gairebé humorístic car l'exageració en les trames provoca un cert nivell de rialleta. La realitat supera la ficció però, com va escriure algú que no recordo, no té per què ser versemblant. El cas és que un dels aspectes més interessants de la història és el pes de les xarxes socials i els mitjans de comunicació en els judicis previs i en els canvis d'opinió d'això que avui es diu la massa i en d'altres temps en deien el populatxo. Per la tele hispànica estan fent una sèrie basada en una història molt actual, l'assassinat de Rocio Wanninkhov, uns fets en els quals es va veure desfermada aquesta massa que sovint va a insultar criminals, pedòfils, polítics i qui sigui i que no saps mai d'on ha sortit ni qui l'ha convocat i que és tan temible o més que no pas el possible culpable.

Aquest Affleck ensopit a qui el posat de despistat aquí ja li va bé acabarà aprofitant-se del panorama però també n'acabarà esdevenint una víctima gairebé innocent. És allò de sortir del foc i acabar a les brases. Quan les televisions rumbegen sobre les quotes d'audiència i tot això o se suposa que una causa és bona pel fet que molta gent surt al carrer a defensar-la s'òbvia recordar que molta gent ha seguit causes absolutament lamentables, al llarg de la història, i que fins i tot les causes nobles han tingut efectes perversos quan han comptat amb majories excessives. O fins i tot que fa temps el fet que un programa de ràdio o tele o fins i tot un llibre fos minoritari era gairebé una lloança. O que amb els anys hem sabut que qui tenia la raó era precisament la persona sola davant de tothom, com li passa a l'heroi d'Ibsen, per exemple, i a molts altres herois de ficció. El missatge televisiu ben fet arriba a la massa però també pot arribar a una persona en concret, com s'esdevé a la pel·lícula, quan el nostre home, abans anònim i ara popular, s'adona de com va el circ mediàtic i fa una comèdia molt ben feta per tal de fer reflexionar la pèrfida manipuladora.

De Perdida n'he llegit moltes lloances que fan referència a la seva trama d'enjòlit però crec que la gràcia de la història rau més aviat en tot allò que envolta aquesta trama i que traspua un humor negre d'allò més inquietant. També he llegit que la història incideix en el tema de la parella, els problemes econòmics, la família i coses així però crec que tot i que això hi tingui una incidència evident el singular i inquietant tarannà de la xicota ho relativitza força. I és que tot és relatiu. O potser ni tan sols relatiu.