EN AQUELLS TEMPS OMBRÍVOLS, ES VA CANTAR TAMBÉ

Paral·lel, anys 50, fotografia de Català Roca.

Demà faig una xerrada, convidada per la gent de NODAMEN, una associació d'alumnes i ex-alumnes de l'Escola de la Dona. Serà a l'Espai la Cuina, a la Baixa de Sant Pere, 7. El Paral·lel/ Paralelo està de moda i és un tema tan complex i amb tants aspectes que segur que em deixaré coses importants al tinter.

Aquests dies,amb aquest motiu, he repassat el llibre del senyor Badenes, Miquel Badenes i Rico  (Barcelona, 1928-2006). El senyor Badenes va ser un memorialista aficionat i imprescindible del Paral·lel en un temps en el qual poca gent semblava interessada en el tema. Es va autoeditar el primer llibre, en castellà, sobre la història de l'avinguda i més endavant Pagès va publicar-ne la versió catalana. Després va publicar moltes més coses, com ara una molt interessant biografia del gran Alady. Per això m'empipa una mica quan en l'actualitat gent que ha descobert la sopa d'all es pregunta com és que no en sabíem res, de tot plegat, pregunta aquesta que vaig veure estampada a la paret amb motiu de la gran exposició del CCCB sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil.

El Paral·lel de després de la guerra civil encara pateix un cert menyspreu per part dels nostàlgics més joves, algú em va dir que estava castellanitzat com si el d'abans hagués estat catalanitzat. Però la veritat és que fins a finals dels cinquanta va viure el Paralelo, que és com tothom en deia abans de la normalització, una revifalla popular amb un gran mèrit, si es pensa en la societat d'aquells anys, en les mancances de tota mena que hi havia i en la situació dictatorial aclaparadora. Va tornar a ser l'avinguda dels pobres, va integrar la immigració andalusa i d'altres indrets d'Espanya i va compartir teatre i cinema popular amb la revista agosarada de l'època. Explica el senyor Badenes, en el seu llibre, sobre els anys quaranta:

Els diumenges, sobretot, al Paral·lel eren fascinants. Hi havia enllustradors de sabates a dotzenes, molts cantants que s'ajudaven amb aquelles clàssiques botzines, que et venien el paperet amb la lletra de les cançons que cantaven i barraquetes de fira de tota mena. Van tornar aquells inefables xarlatans, que tant ens enlluernaven amb les seves xerrameques i inventiva.

En aquella època encara era molt viva la sarsuela, Tomàs Ros i Juanito Pons, empresaris dels teatres Nou i Victòria, en van estrenat moltes i van donar feina a molta gent. L'any 1941 se'n van arribar a posar en escena més de cent. Moltes d'aquelles sarsueles no les hem tornat a poder escoltar mai. Badenes fa una crítica del present (el present no d'ara, sinó de principis dels noranta, quan va sortir el seu llibre, ep):

En el Victòria, Juanito Pons, en els anys quaranta programava més de cent títols diferents i ara, al mateix teatre, munten un espectacle subvencionat en la seva totalitat o en gran part, per les institucions que siguin, i pretenen fer-lo durar tot un any o més, a l'estil dels grans espectacles que es donen a Nova York o Londres, perquè la qüestió és que la vigència de la llarga nòmina d'actors i directors tingui llarga duració. 

Badenas evoca molta gent important d'aquells espectacles, el tenor Salvador Balcells, per exemple. Al Teatre Nou també es van muntar operetes com ara La Viuda Alegre o El conde de Luxemburgo. Les grans figures del gènere van ser Jaume Miret, Ricard Mayral i Emili Vendrell, injustament oblidat i de qui costa trobar gravacions, quan va ser un personatge popularíssim i entranyable, a més d'un gran artista. Després de la guerra va tenir molts problemes i un dels qui el va ajudar va ser Marcos Redondo, a qui es bescanta sovint de forma destralera perquè en aquest món si et posen l'etiqueta ja estàs llest. 

Badenas ens ofereix una llista immensa d'actors, ballarines, cantants, que avui, amb poques excepcions no sonen gens. Evidentment que tot era en castellà però s'acostumaven, ja en la primera postguerra, a enganxar-hi pedacets en català, morcillas, com va passar en els espectacles Y en Montserrat se casarán o La Paralela del Paralelo. En aquest espectacle del casament montserratí l'orquestra tocava un fragment de l'Emigrant i el públic s'enardia i aplaudia de forma frenètica fins que la cosa va transcendir i la censura va eliminar la disbauxa. 

L'any 1942 es va iniciar l'època brillant dels Vienesos. Van actuar al Còmic i a l'Español i com es sabut alguns d'ells van protagonitzar els inicis de la televisió feta a Barcelona. Amb els Vienesos van debutar nous artistes, com ara el ballarí Pedro de Córdoba. L'any 1947 ja es va poder estrenar, al Nou, un espectacle líric en català, La flama, del mestre Quirós. També va retornar ben aviat la Cançó d'amor i de guerra. Al Paral·lel d'aleshores van actuar Maria Vila i Pius Daví els quals en estrenar una obra en català i veure que la cosa colava es van decidir a anar al Romea. En castella va ser molt important la companyia de Paco Melgares. Melgares va posar en escena teatre còmic i tràgic, obres clàssiques i més populars i també va actuar al Borràs. Melgares estava malalt i va morir el 1951, la seva mort va generar una important manifestació de dol.

Amb la companyia de Vila i Daví, parella a la qual s'haurien de fer molts monuments, va debutar el també inoblidable Pau Garsaball. La companyia de Vila i Daví, amb molts actors joves que començaven i que van ser després molt populars va posar en escena obres de Sagarra i d'altres autors, al teatre Victòria. Pau Garsaball, en morir Maria Vila, l'any 1962, va col·locar damunt del seu taüt un ram de flors amb una bandera catalana i això li va costar una multa de cinquanta mil pessetes de l'època, que eren molts diners. Garsaball, per aquest motiu, fins i tot es va retirar un temps del teatre i es va dedicar a la feina d'impressor. No és l'únic personatge relacionat amb el teatre que s'ha dedicat a aquest ofici, per cert. Josep Santpere també compaginava el teatre amb una impremta pròpia. I és que en aquest món sempre hi ha hagut el bohemi irredempt i l'assenyat que coneix com van les coses en aquesta feina i és previsor, per si  un cas. Les cigales i les formigues no sempre són espècies tan diferents.

Un gran èxit de Garsaball va ser En Baldiri de la costa, obra que va triomfar al Talia, un paper que, per cert, sembla que havia refusat el també gran Rafael Anglada. En aquell Paral·lel de la postguerra eren ben vius els cafès, els diumenges es feien vermuts a molts bars amb orquestra inclosa i fins i tot s'havien fet ballades de sardanes. Les orquestres de l'època també van tenir una gran categoria, n'hi havia moltes i molt bones. 

A partir de 1950 les revistes més importants del Paral·lel van ser les de  Jumar i Joaquín Gasa i també van ser molt interessants els programes de varietats. En aquells anys va debutar Carmen de Lirio. També s'han de remarcar els espectacles de la companyia Bonavia-Mestres, amb coses com ara La Gilda del Paralelo, Les Viudes de l'Estraperlo i, sobretot, Quina nit! el tema de la qual va tornar a gravar en disc, ja gran, la immensa i incombustible Bella Dorita. Joaquín Gasa va tenir un gran èxit amb Taxi al Cómico i va repetir la fòrmula per les espanyes amb Taxi al Eslava i Taxi al Ruzafa. L'any 1952 va tenir un gran èxit Esta noche no me acuesto on Carmen de Lirio cantava allò de en la noche de bodas que haya en tu cama colcha de seda, colcha de seda... Aquesta cançó va fer vida tota sola i era un clàssic en els espais de discos sol·licitats, dedicada als nuvis de l'època. En aquell espectacle el nuvi era un altre artista immens i inclassificable, Alady. 

Cap a finals dels cinquanta el Paral·lel va canviar molt per motius complexos i diversos. Es van perdre molts espais, es van començar a construir pisos, el jovent tenia d'altres gustos, l'economia millorava a empentes i rodolons, la gent es comprava els primers cotxets. Alady va comentar al senyor Badenes, l'any 62, quan es va enderrocar el Còmic, que tot passava i s'acabava, els homes i els teatres. S'havia convertit en un filòsof. Va morir l'any 68. Mary Santpere, la filla del gran Pepito Santpere, una de les darreres representants incombustibles d'aquell passat, va morir el 1992.

Al solar del Còmic no s'hi va fer cap teatre, només pisos, que com els d'altres entitats de crèdit eren d'un lloguer sostenible i es repartien sovint entre enxufats, cosa que va fer que hi visqués, al principi, gent coneguda o parents de gent coneguda, mares de polítics, artistes amb bones relacions i cosins dels qui remenaven les cireres. Va passar una cosa semblant amb els pisos del Condal, tot i que en aquest cas es va poder salvar la sala d'espectacles, que encara funciona molt bé. Això del Còmic i el negoci immobiliari emergent va propiciar que quan l'Apolo es va enderrocar ningú no s'acabés de creure que el senyor Colsada construís un nou teatre. Però Colsada era un home de teatre i va construir un teatre modern i un hotel i el teatre encara funciona i força bé per cert. Quan es va inaugurar el nou Apolo encara el Paral·lel no s'havia tornat  a posar de moda i les autoritats de l'època no es van dignar ocupar els seients que se'ls reservaven. El llibre de Badenes menciona els qui manaven a l'Ajuntament aleshores, Pasqual Maragall i el regidor de cultura Oriol Bohigas. Les files destinades a les autoritats van romandre buides, doncs, per a vergonya de l'elitisme barceloní d'esquerres.

El Paral·lel sempre ha anat fent revifalles, malgrat que per les diferents tongades generacionals de nostàlgics, des del temps del meu avi al dels meus fills, passant per la generació del senyor Badenes, no hagi estat mai el que va ser, cosa impossible. En els seixanta i setanta es va fer molt teatre d'actualitat, seriós, de qualitat, popular i còmic. El mateix Talia, avui un trist solar de futur imprevisible, va acollir obres molt interessants de tots els gèneres perquè Martínez Soria que n'era el titular i l'amo feia moltes gires per Espanya i aleshores la programació era molt diversa. A l'Arnau es van endegar musicals com Chicago. El Molino va subsistir, fins i tot es va posar de moda entre certa intel·lectualitat progre d'aquesta que sempre redescobreix la sopa d'all i en fa cuina mediterrània alternativa, i com diu el senyor Badenes, el seu mèrit va ser aquest fet de ser dels darrers en abaltir-se, fins i tot els anys seixanta van tornar a girar les aspes, en un Nadal una mica eufòric. Ara també ha ressuscitat i que duri. Cal dir que amb tot això dels teatres i els cinemes passa com amb les botigues que tanquen, que tothom plora però en general t'ha d'admetre que no s'hi ha comprat mai res des de fa dècades.

El Paralelo tenia el seu costat sòrdid i miserable, no es pot negar, perquè de fet hi va haver i hi ha encara molts Paral·lels, en la realitat i en el nostre imaginari individual i col·lectiu. Però si mirem el present sense melangia idealitzada comprovarem que el nombre de sales teatrals per metre quadrat és encara important, en comparació amb d'altres indrets barcelonins on s'han perdut bous i esquelles, com el mateix Passeig de Gràcia. Per comprovar la realitat d'uns anys tristos però en els quals hi havia també moltes ganes de gresca i d'oblidar desgràcies, només cal filustrar hemeroteques i llegir cartelleres d'espectacles, poca cosa si es té interès seriós en la qüestió i es vol ser objectiu més que no pas fer literatura.