ALLETAMENT MATERN I COSTUMS SINGULARS

Corren per las xarxes socials les fotografies d'una mare jove a qui en un hotel de Londres van fer tapar el pit -que, per cert, ni tan sols no es veia- amb un absurd tovalló, mentre donava de mamar al seu nadó. La noia sembla que admet que li van dir de forma educada però es va sentir malament per la indicació i ha penjat les fotografies no sé on. Els costums socials ens fan anar per on volen, la veritat. Costa d'entendre que en l'actualitat, quan ja estem curats d'espants, algú se senti incòmode veient una escena tan tendra i poètica però he trobat comentaris per a tots els gustos al peu d'aquestes fotografies.

Durant la meva infantesa era molt freqüent veure dones donant de mamar a tot arreu. Sovint no eren noies primetes com aquesta sinó matrones d'aleshores, amb un bon pitram. Era una època molt reprimida pel que fa a ensenyar pit i cuixa però en canvi aquest costum era admès i tolerat i fins i tot si algun senyor feia una ullada als generosos càntirs maternals amb una intenció subliminal picardiosa era molt mal considerat. 

Els pits que alletaven pertanyien a una categoria superior, la de les santes mares. Fins i tot hi ha moltes imatges i quadres amb la Mare de Déu de la Llet, cosa que indica que la virginat maternal no va comportar pas que a Déu Nostre Senyor l'haguessin de pujar amb llet de burra o de vaca. Les Mare de Déus de la Llet, que jo sàpiga, no es van cobrir mai amb veladures ni res que s'hi assembli, com es va fer en determinades èpoques amb algunes parts nobles del cos humà, sobretot amb les masculines.

Gerald Brenan en escriure sobre el sud de Granada i els seus costums fa algunes referències iròniques als canvis que les noies joves experimeten, en l'opinió popular i fins i tot en l'aparença, quan passen a la categoria de mares. Malgrat la seva desacomplexada crítica dels costums hispànics del sud, Brenan es va establir a Andalusia i hi va viure i morir, cosa que palesa que hi va trobar virtuts més remarcables que no pas defectes dignes de rebutjar de forma contundent.

Jo havia vist molt sovint donar de mamar al cine. Els cinemes de barri, sobretot a les entrades de general, mes barates, acollien sopars de carmanyola, cacauets, gasoses i entrepans casolans i també alletaments a criatures de pit, car s'anava a l'espectacle en família i de vegades per tal de no passar fred a casa. Avui no es va al cinema amb els nadons ni la carmanyola i no es pot entrar menjar als cinemes, llevat de les horribles crispetes, una menja que m'agradava força fins que la vaig avorrir de tant haver-la d'olorar sí o sí mentre m'intentava concentrar en la història que m'explicaven a la pantalla. 

També era freqüent veure infants que mamaven als transports públics i, en general a tot arreu, al menys als llocs on es desenvolupava el lleure de les classes populars. En el popular dibuix del gran Opisso on es comprova com anava el transport d'aleshores i la transformació experimentada per un grup de gent en traslladar-se des de Colom a la Plaça de Catalunya no hi falta una dida alletadora que acaba el viatge reduïda a la mínima expressió.

Torno a veure sovint noies joves que donen de mamar de forma discreta, on toca. Són finetes i gens exuberants i poca cosa ensenyen, la veritat, ho fan de forma elegant i natural. Amb el tema dels usos socials lligats a la criança i a l'educació sempre ens fan combregar amb rodes de molí, segons convé als qui manen i donen feina, la veritat. Durant uns anys, quan la dona es va incorporar de forma massiva al món laboral, es va desenvolupar el costum de fer créixer els infants amb llets preparades i fins i tot així que semblava que no mamaven prou es passava al biberó. Tampoc està gens bé, hores d'ara, fer sentir culpable la mare que per les circumstàncies que siguin no pot o no vol alletar els seus infants, que això també passa. Cadascú que faci el que li sembli i segons li sembli i cadascú que es cuidi d'ell, en aquest cas, d'ella.

Una història poc estudiada i molt interessant és la de les dides. Ser dida va ser una feina recurrent per a les classes humils, fins i tot en els hospicis s'havia de cercar dida per als menuts. Molts infants morien de menuts i la mare podia dedicar-se a fer de dida, però també hi havia dones que per necessitat deixaven d'alletar els seus fills per tal d'alletar els dels altres ja que les senyores de les classes altes havien d'anar al Liceu i tenien moltes ocupacions d'aquest estil. Al final de Guerra i Pau s'explica que Natàlia alleta els seus fills, convertida ja en una matrona arrodonida i en la senyora Bezhukov, seguint les idees de Rousseau, un senyor, per cert, que no predicava pas amb l'exemple pel que fa a l'atenció que calia dedicar a la mainada, ja que per no tenir problemes ni maldecaps els endinyava tots a la caritat pública. Ens movem enmig de grans contradiccions i incoherències.