SI LA CANDELERA RIU, EL FRED ES VIU (O NO)

Dilluns és la Candelera i demà aniré, com cada any, si Déu vol, a Molins de Rei, a veure la família i la fira, en aquest ordre. Per la Candelera, en d'altres temps, es desfeien i desaven els pessebres però ara, en general, ja ho fem passat festes. No era festa d'escola, llevat del cas de caure en diumenge, però quan era petita les monges del Sortidor ens feien anar a la seva capella i assistir a una cerimònia breu en la qual ens lliuraven una candeleta prima. Aquelles candeletes eren de coloraines i sempre hi havia debats infantils sobre quin dels colors era el millor. Així, amb això de les candeletes, també ens estalviàvem classes.

La festa, com gairebé totes, té uns origens ancestrals, relacionats amb l'allargament de les hores de sol. Coincideix per aquest motiu amb el dia americà de la marmota. En aquests dies sempre em ve al cap un vers d'un poema de Maragall, allò de no ets encara el millor temps però en tens tota l'alegria. La cristianització va reconvertir el tema i celebrem allò de la presentació de Jesús al temple i la purificació de Maria qui ben mirat no sé de què caram s'havia de purificar, la veritat. Masclisme pretèrit, vaja. M'imagino que avui deuen fer el sant les Llums, Candeles, Candelàries i Presentacions, noms que no són pas d'aquells que gaudeixen de més devoció en l'actualitat. Marmota, de moment, tampoc no és un nom que es posi a ningú però aneu a saber, avui es posen noms molt rarets a persones i gossos. 

La pintura religiosa i les estampetes de la meva infantesa van entomar moltes vegades l'escena entranyable del nen Jesús, ja una mica refet, davant d'un sacerdot seriós i en presència del resignat Sant Josep.

L'any que em vaig casar el dia abans de la Candelera van emetre per la tele El concierto de San Ovidio, ho recordo perquè vaig anar a netejar el pis on vaig viure al principi de casar-me, a Molins de Rei, on aleshores també treballava. Tot i que ara la festa s'ha traslladat al cap de setmana, com tantes altres, aleshores no era així i a l'escola es tancava per festa local. L'obra em va agradar molt, és clar que la protagonitzava el gran Rodero i Bódalo feia de dolent i jo era molt jove, tot pesa. També hi sortien Victoria Rodríguez, l'esposa de Buero, Galiana, Jesús Puente, Gabriel Llopart. Les mateixes obres de teatre, de vegades, m'han semblat ben diferents segons la visió dels directors, el muntatge o els actors que les interpreten. 

Bonica fotografia familiar de Buero Vallejo, menys seriós que de costum, amb la senyora i la sogra (1959)

He mirat per la xarxa per veure si trobava alguna referència, Buero era aleshores un autor molt representat, als teatres convencionals i a la televisió, però també tenia els seus crítics. M'he ensopegat amb un breu article de Baltasar Porcel, a La Vanguardia, una mica àcid i contradictori, com era ell, al capdavall. Sembla que a Porcel no li va acabar de fer el pes la versió televisiva i de forma subtil, o no tant, critica el fet que Buero s'hagués acomodat a la situació política i cultural. Buero havia estat condemnat a mort després de la guerra, va compartir presó amb Miguel Hernández, del qual va fer el conegut i impressionant retrat a llapis, tan divulgat. Va sobreviure i va poder viure i envellir. I va tenir èxit i va rebre reconeixements oficials i en algunes ocasions no els va pas defugir. 

¡

Porcel, 1969, encara enfant terrible i martell d'heretges

Demanem puresa i honradesa als altres, de forma retòrica, però la vida  és com és i al capdavall Porcel també es va acomodar a moltes situacions i té una biografia prou humana, amb ombres i ambigüitats i oportunismes. En tot cas sembla que Porcel, després de tirar la pedra, se'n penedeix i agraeix que la tele passi obres de Buero, obres que, per cert, avui tenim poques ocasions de veure. La secció del diari ja es diu doble filo, és clar. Tant l'un com l'altre eren grans escriptors, fills del seu temps i una cosa és la vida i l'altra, la literatura. O el teatre, malgrat que la vida tingui molt de teatre, és clar que sempre la representem com a única funció, irrepetible i definitiva.

Buero va utilitzar molt la ceguera, en les seves obres, una ceguera simbòlica però que va provocar protestes absurdes en el sector dels invidents en més d'una ocasió. És curiós que a tocar de la Candelera, festa de la llum, emetessin aquesta obra. No crec pas que fos intencionat. Amb candeles o sense, des d'una visió religiosa, pagana, laica o multicultural, m'agrada comprovar que la tarda s'allarga com sempre i que les marmotes, encara que no siguin les mateixes, com les mareselves de Bécquer, surten del cau una altra vegada.

DOBLE FILO

SAN OVIDIO,PARA TODOS 

No me refiero a a que vaya a socializarse la memoria del santo, sino a que «El concierto de San Ovidio», de Antonio Buero Vallejo, fue escenificado hace poco por Televisión Española. No sé si estas cordiales relaciones de Buero, persona de preocupaciones progresistas, pese a su actual sillón académico, con la pequeña pantalla, son recientes o antiguas. Cuando menos, resultan curiosas. 

El «concierto» tiene probablemente una excesiva ramificación sentimental, a la que se sumó una afectada y mediocre interpretación, recortando todo lo cual el sombrío y absorbente patetismo que posee la pieza. En ella, ciegos y videntes se enfrentan en trágica relación humana, que, a su vez es un reflejo de las tensiones clasistas, en su más extremado sentido social: explotadores y explotados. 

Sobre esta tendencia suya, en ocasiones, al maniqueísmo —pienso también en «Un soñador para un pueblo» y otras de sus obras—, alguna vez he discutido con Antonio Buero. Entiendo que las cosas —el arte, los conflictos— son más complejas. El, en cambio, suele postular, clara e implícitamente, una función ejemplarizadora del teatro, una denuncia de las fuerzas «del bien y del mal». Buero es un gran dramaturgo racionalista, velazqueño, y después del Valle Inclán goyesco y de «La casa de Bernarda Alba», es quien ha dignificado el teatro peninsular en lengua castellana. Pero yo ahora haría una rectificación circunstancial a mis discrepancias con él: que desde TVE den obras suyas me parece útil para todos. 

Baltasar PORCEL (22/2/73, La Vanguardia)