25.2.15

L'ART DE LA COMÈDIA POLÍTICA



Vaig anar, en contra dels meus principis, en els quals rau un refús absolut a la piràmide patumera i fatxenda del TNC, a veure L'art de la comèdia. Em va agradar molt, potser no tant com m'esperava, en tot cas podeu llegir la meva valoració aprofundida aquí. Jo crec que és del millor que es pot veure ara i aquí en el teatre, més enllà del Lear, obra que com passava amb aquella més llarga que un dia sense pa i amarada d'histrionisme, Agost, molta gent et lloa en públic i et bescanta en privat, cosa que es pot fer extensiva a diferents manifestacions de la comunicació humana.

En tot cas és impossible no evocar aquesta obra fora de context, encara més si s'ha vist fa poc, després de contemplar la compareixença de la família pujoliana davant d'uns acusadors que, com va dir l'inefable senyor Cuní, i en aquest cas li he de donar la raó, no havien fet els deures. Potser, al capdavall, tots eren actors, com sospita aquest prefecte italià i no feien res més que el seu paper. Potser la família Pujol tampoc no era real, al capdavall imitar Pujol i la seva dama ha estat un èxit recurrent de molts còmics nostrats i de més enllà de Salses, Guardamar, Fraga i Maó.

No vam aclarir res ni pensàvem fer-ho. En un cop d'efecte l'hereu Pujol va lliurar el misteriós CD de La Camargue al senyor bonhomiós i descamisat de la CUP que no sé ben bé què en farà. Jo el voldria escoltar sencer del tot per pura tafaneria i perquè se n'expliquen més brames que del darrer tango a París quan no l'havies pogut veure encara al cinema. Preguntar coses tan absurdes a un polític com si és bon pare o mare fa riure, o plorar, segons com es miri. Hi ha hagut bons pares i mares que han estat grans dictadors i coses pitjors i grans polítics d'esquerra que han estat pares i mares lamentables. 

Ni cauen els arbres ni cauen els nius, ni es trenquen els ous, ni els pàjarus acaben amb una mà al davant i una mà al darrere o protegits per les mides en contra de la pobresa energètica, ni es trenca la porcellana car tot és plàstic de basar xinès. La vida política i social continua més o menys com sempre, encara que sembli que alguna cosa es mou. I si es mou ho fa a poc a poc i amb prudència, car una cosa és fer mítings i l'altra fer política realista i possibilista i diuen que la política és l'art d'allò que és possible. De vegades els actors i els figurants es creuen que són reals, es fiquen en el seu paper i es transformen, com li passava a Antonio Vilar a El Judas. L'hàbit no fa al monjo, diuen, però això no sempre és així, l'hàbit té molt de pes i si l'hàbit és de disseny i car, encara més. 

A escola llegíem un conte en castellà molt conegut, recollit per Juan de Timoneda, aquell del pagès i els pastissos, tracta d'un home que va a ciutat per comprovar si el rei és més que un home i quan el veu s'adona que no és així. Ni el rei, ni el futbolista d'elit, ni l'heroi del poble. Tothom és feble i vulnerable. I també som febles i vulnerables la gent del públic però he de dir que en els darrers temps el teatre de la política s'està posant interessant i tot. El senyor Rajuà o el seu imitador també ens van oferir un monòleg impagable, quin món aquest. Plaudite.

3 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

La puesta a punto de la famiglia Pujol en el estrado de los comparecientes resultó, en lineas generales, penosa.
El de la camiseta se presentó como un lameculos abridor de puertas; la de CiU fue vergonzante; el del PP desaprovechó su oportunidad; los sociolistos no estuvieron a la altura del momento y sólo hubo una buena intervención a cargo del veterano de IU.
En cuanto a la chulería del CD, el de la camiseta debería haberlo cogido y, delante de todos, roperlo en dos impidiendole que tome el pelo a los "representantes del pueblo", que de eso se trata y no de otra cosa, porque no iban a título personal, sino en nombre de quien los ha votado.
Las comisiones , está demostrado, sólo sirven para perder el tiempo e irse con unas cuantas perras gordas en la nómina. Para poca cosa más.
Ahhh , en cuanto a la sra Ferrusola, añadir que es la demostración latente de la soberbia en su más alto grado de exponente. Ella, se cree, la representante de catunya...aún se lo cree , y con esta forma de pensar actua. Así está por encima del bien y del mal.
Aún no se ha dado cuenta de que es de carne , hueso y estafa...como todos los demás.
PD: lo de estafa va en el sentido literal y simbólico . Literal en su caso y simbólico porque somos polvo y dentro de nada en la caja.
Salut

Tot Barcelona ha dit...

catunya...Quise decir Catalunya. perdón

Júlia ha dit...

Miguel, todos daban pena, creo que voy yo y les pregunto cosas más inteligentes.