ORGULL I (MOLTS) PREJUDICIS

He aprofitat el cap de setmana ennuvolat i l'abonament que al Renoir et fan quan hi vas, per a una propera visita, per veure PRIDE. Davant meu, a la cua, una parella agafava entrades per a la visió seguida de El año más violento, que vaig comentar ahir, i aquest ORGULL solidari, i és que els programes dobles, ni que sigui pagant doble, tenen el seu què. A la sala vaig sentir parlar molt d'anglès, no sé si eren turistes que aprofitaven l'estada per anar al cinema o residents d'origen estranger, però el cas és que en tenia al costat i al darrera i d'edats diferents.

He llegit en algun lloc que PRIDE pertany a un tipus de cinema anglès d'allò que en diuen bon rotllo. Malgrat aquest comentari, que el crític feia també de bon rotllo, cal dir que remarcava alguns valors evidents d'aquesta història, dels anys vuitanta.  Els fets estan inspirats en esdeveniments i personatges reals i és que l'orgull en la defensa dels nostres drets, individuals i socials, és o hauria de ser un sentiment universal que passés el ribot per damunt dels prejudicis diversos. Certament, per poca memòria cinèfila que tinguem, les històries angleses de bon rotllo gairebé conformen tota una especialitat, la majoria de vegades inserides en ambients humils i obrers en lluita solidària. A favor del gènere, cal dir que els actors i les ambientacions freguen sempre l'excel·lència, com en aquest cas.

PRIDE és una història coral i com tothom aficionat al cinema ja deu saber, recull l'època de les vagues mineres propiciades per les actuacions expeditives de la dama de ferro. Un grup, també molt reivindicatiu, de gais i lesbianes s'organitza per tal de donar suport als miners i es desplaça a un poble gal·lès on després de vèncer reticències indefugibles s'aconsegueix la col·laboració d'uns i altres. Més endavant, acabades les vagues, els gal·lesos encapçalaran un sonat dia de l'Orgull Gai, en agraïment. 

L'eufòria de la història, plena de situacions emotives però també esquitxada d'algunes gracietes potser inevitables quan es tracta de cinema comercial, queda matisada quan arribem a la trista realitat de l'època, la vaga dels miners no va acabar bé perquè els vuitanta no eren ni els seixanta ni els setanta, i allò d'entre tots ho farem tot i el poble unit no serà vençut anava de baixa. I potser encara hi va. Es va aconseguir, això sí, el reconeixement de diferents drets per als homosexuals i al final de la pel·lícula ens recorden aquell desenllaç així com el destí d'alguns dels protagonistes -relatius- de la història. 

I és que en aquells anys també va arribar l'assot del VIH i les seves conseqüències, tema que a la pel·lícula es toca una mica de puntetes i que fa que es matisi el bon rotllo general. Mark Ashton, l'organitzador de la col·laboració amb els miners i un home compromès amb un munt de causes va morir molt jove, als vint-i-sis anys, a causa de la malaltia. En canvi, pels estranys capricis de l'atzar, un dels primers diagnosticats de Gran Bretanya, que també surt, Jonathan Blake, qui en la ficció ens ofereix una demostració travoltiana, ha sobreviscut i encara es troba en actiu. 

A la pel·lícula es fa alguna trampa, com ara amagar la militància comunista de molts dels personatges en lluita, he llegit en algun lloc que així als Estats Units passa millor. Avui això del comunisme sembla un penjament, ni tan sols els partits polítics en volen saber res. Ja sabem que en estatalitzar-se les coses van anar a mal borràs però també ha passat amb el cristianisme i no per això el deixem de mencionar o de remarcar-ne els valors doctrinals originaris, vaja. 

El poble gal·les, el seu centre cívic i els seus personatges m'han evocat paisatges i personatges propers i coneguts, més d'una vegada hem comentat que en determinats ambients rurals o semirurals no hi ha, encara, ni gais ni tan sols separacions matrimonials. Qui més qui menys coneix algú que viu a ciutat perquè al poble no l'acceptarien per aquest motiu o tindria molts més problemes. 

La germanor i les relacions humanes són en els pobles més properes i profundes però també poden resultar una càrrega feixuga. Sembla que tot hagi canviat quan ens ho mirem des de Barcelona o fins i tot des de Terrassa però no és ben bé així i una cosa és anar de vacances a la casa rural del veïnat i l'altre conviure en un context tancat i aparentment idíl·lic, però amb molts prejudicis a l'entorn, encara. I això aquí i a la resta del món, em temo. Hi ha molts móns però són  a tocar de casa o a pocs quilòmetres de cotxe.

Pel que fa a la decadència que encara cueja i patim, de la consciència de classe i de l'activitat sindical, sap greu constatar com ha anat tot i on ens trobem malgrat algunes revifalles puntuals. Els vuitanta van representar la mort de molts somnis perquè en el fons eren això, somnis.