28.4.15

MIRATGES, RECORDS I INTERPRETACIONS HISTÒRIQUES


Aquesta fotografia, una de tantes com corren per la xarxa, mostra l'edifici dels burots del port i un Montjuïc eixut i poc amable. Les notícies breus del diari La Vanguardia, l'hemeroteca del qual és l'única que fins ara es pot consultar amb comoditat i sense fer filigranes estranyes, parlen sovint de petits delinqüents de finals del XIX que intenten passar a pes de braços, per la muntanya coses com ara vi o bé oli, botins de misèria, en operacions que de vegades acaben de forma ben violenta, a trets o  a bastonades.

Per més llibres d'història i novel·les sobre el passat que puguem llegir, la realitat, tan diversa com la del present, se'ns escola com aigua en un cistell. Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre Tots els meus carrers, de Xavier Theros, una evocació sentimental i polièdrica dels carrers que conformen l'imaginari de l'autor. Feia la presentació l'Enric H. March, que també és un investigador constant i incansable d'aspectes ocults del passat.

Es va incidir en el tema del gran nombre de publicacions sobre la ciutat que surten aquests darrers anys i una de les causes sembla ser els grans canvis que aquesta experimenta i la percepció de què perdem alguna cosa. Però tot plegat és això, una percepció, lligada a la història de cadascú car els canvis en el paisatge urbà són constants i els planys que ressonen avui ja existien en temps dels meus avis i besavis. De jove els canvis semblen imperceptibles, fins i tot excitants. En el temps de la meva infantesa ja es publicaven llibres i articles en castellà sobre les pèrdues dels paisatges i un passat idealitzat encara més pel fet que se situava en un temps mític i suposadament tranquil, el d'abans de la guerra civil. El meu avi comprava la revista Destino i en aquella publicació sovintejaven les crítiques a determinats canvis en establiments, carrers i fins i tot modes estètiques. Però també hi havia lloances a la modernitat, que arribava amb comptagotes.

Em trobo amb molta gent de la meva edat i més gran que insisteix en què la nostra joventut era millor que la d'ara. Però és que fins i tot llegeixo opinions d'antics alumnes meus, que es troben en aquesta època crítica entre els quaranta i els cinquanta que pensen el mateix. En el fons el problema és l'envelliment indefugible, la temporalitat, si envellim i podem pensar que vam viure un passat lluminós i irrecuperable per a les noves generacions això ens consola una mica de la realitat evident del pas de la vida. 

Hi ha molta gent, al meu barri i en d'altres, que critica l'excés de terrasses al carrer, la immigració, el turisme. La meva néta l'any que ve comença l'escola convencional, amb molt bon criteri ha triat un centre a prop de casa, avui la gran majoria d'escoles públiques, es digui el que es digui, funcionen molt bé. Moltes persones de la seva edat  li pregunten de seguida si a l'escola hi ha molts immigrants. Ningú vol admetre que té prejudicis però aquests suren de forma evident per tot arreu. Hi ha molts fills d'immigrants que ja han nascut aquí, segurament la gran majoria dels qui comparteixin l'aula amb la meva néta ja hauran nascut a la ciutat i en alguns casos fins i tot els seus pares hi hauran nascut però això no hi fa res. Encara escolto aquella bestiesa de què amb molts immigrants, així, considerats de forma global, baixa el nivell. Com si els catalans de tota la vida tinguéssim un nivellàs de categoria, vaja. 

Tant de bo el futur que no veuré porti pau i bona convivència, tranquil·litat, i ja em conformaria en poder pensar que l'esdevenidor que no coneixeré per raons òbvies serà fins i tot com el present. Els meus pares, quan ja començàvem a bufar cullera, en aquells seixanta en els quals fins i tot malgrat la situació política, pel que feia al tema material milloràvem, repetien una frase que a mi em feia ràbia, aleshores: sempre com ara. De fet, n'havien passat tantes i de tants colors que no resulta estrany que en fessin lema, d'una expressió tan conformista.

Jo m'imagino de vegades aquests infants d'ara, -molts d'ells juguen al carrer, per cert, encara que hi ha qui pensa que només va jugar-hi ell-  en un futur en el qual recordaran que el carrer de Blai era una festa cada dia, sorollós, ple de jovent i de bars de tapes, amb una biblioteca animada i ben assortida i en el qual, sense massa problemes, s'aplegava gent de tot el món i tothom convivia amb tolerància, malgrat els inevitables conflictes que sempre planen per damunt de les relacions humanes ja que al capdavall la gent és com és i hi ha de tot a les vinyes del Senyor. Potser també pensaran que el present del futur és pitjor i potser serà veritat o no ho serà o ho serà a mitges. 

Malauradament mentre nosaltres mengem tapes al carrer de Blai una gran part del món les passa magres i això no sembla canviar mai, només cal mirar les notícies del dia, els diaris endarrerits o consultar enciclopèdies. Quan era jove pensar en els conflictes d'aleshores m'amargava els moments de felicitat, perquè durant un temps queia sovint en allò que en diuen menjar-se el coco i em semblava fins i tot immoral ballar el twist mentre jovent de la meva edat era estossinat a tants punts del planeta i fins i tot mal tractat o marginat a tocar de casa. Després em vaig resignar a haver d'admetre que jo no podia arranjar res i que molts fets històrics es mouen per motius i forces que se'ns escapen, que no podem controlar i que sovint som incapaços d'entendre a fons per moltes explicacions que ens amollin els experts i entesos en tota mena d'esdeveniments. No podem controlar ni les nostres vides ni les de la nostra gent. 

Tot sovint hi ha qui em lloa una època de convivència veïnal idíl·lica, inexistent. Al pis on avui viu la meva filla hi havia viscut, a principis dels anys vint, una tieta de la meva mare que era de rompe y rasga o de armas tomar, com diuen en castellà i és que en català no he sabut trobar res tan contundent potser a causa d'una normalització que durant anys va defugir les grolleries nostrades i encara pateix els ressons de la Lliga del Bon Mot. El  cas és que per una discussió a l'entorn de  bajanades diverses el tema es va escalfar fins el punt que tothom va barallar-se i van acabar per anar a judici, mitja escala a favor de la meva parenta i l'altra mitja a favor de la contrincant. Els pisos eren de lloguer i la tieta de la meva mare va haver de marxar de casa després de tot plegat. De resultes d'aquell conflicte al pis hi va anar a viure la meva mare, que era petita, amb la seva àvia i el seu pare i després, molts anys després, hi vaig néixer jo. 

A la meva parenta li van afusellar el marit els franquistes després de la guerra i va emigrar a l'Argentina amb els seus dos fills, que eren adolescents, on ja hi tenia alguns germans. Fa anys, per un d'aquests miracles d'internet, vaig connectar amb descendents seus. Avui hi ha la perillosa tendència a santificar totes i cadascuna de les víctimes del franquisme però cal dir que hi ha de tot i que aquest parent n'havia fet algunes de grosses, potser a causa de les circumstàncies, car no és fàcil sobreviure en moments complexos i violents sense esquitxar-te d'una manera o d'una altra. Hi ha qui es veu amb capacitat per jutjar-ho tot i que creu que ell romandria pur davant de la barbàrie, la ignorància és molt atrevida.

A mi aquell litigi veïnal, aquella petita guerra civil sense sang evident, que no vaig arribar a conèixer amb detall car els misteris més insondables són, tot sovint, aquells que es relacionen amb la pròpia família, em fa una certa gràcia, m'evoca escenaris galdosians, pel·lícules italianes, coses així. Pel que fa al barri i els seus canvis, sempre, des  que era petita, he escoltat plànyer als nostàlgics un passat mític, encara més pel que fa al novel·litzat Paralelo. 

Cal recordar que el Poble-sec va créixer de forma atapeïda i apressada entre finals del segle XIX i principis del XX tot i que no se sap del cert ni com ni perquè comencen a batejar-lo amb el nom actual i que ha passat temporades diverses, alts i baixos. Fins feia quatre dies, en aquell final de segle, havia estat una zona remota, gairebé rural. El germà del pintor Simó Gómez, Enric, gran gravador, que va morir l'any 1911 va sentir molt la reconversió d'aquell espai d'un poble que mai no va ser poble en una mena d'urbanizació per a gent modesta, immigrant d'indrets propers encara, com València o l'Aragó, tot i que ja els antics habitants eren gent modesta i xarona, poc apreciada a la ciutat fina. També la gent del temps de Rusiñol es planyia dels canvis i de tanta fatxenderia modernista per tot arreu. Dels d'abans de tots aquests en tenim menys testimonis directes.

A més a més dels nostàlgics del passat hi ha els apocalíptics del futur i de vegades coincideixen en les seves valoracions. Les distopies literàries avui, són més habituals que les utopies i fins i tot s'evidencien en l'especulació quotidiana i tertuliana. I passem en ocasions pel present sense mirar-lo i sense adonar-nos de res o de poca cosa, per això m'ensopego amb gent molt viatgera que no coneix el que té a tocar de casa o fa afirmacions que s'assemblen a la realitat com les figues als ous. Gosaria dir que fa alguns anys poca gent sabia que era això de la distopia mentre que qui més qui menys era capaç de definir que era una utopia.

A mi també em passa i m'ha passat, això de reinventar el passat, i quan veig fotografies dels seixanta, dels setanta, i també més antigues, ara ja no hi trobo romanticisme, sinó més aviat hi misèria, em sobta comprovar com n'érem, de pobrets, una gran majoria, més enllà de què en certs ambients hi hagués fatxenderia i pijeria i glamour, un glamour a l'abast de quatre gats, com la universitat elitista d'aquells temps, en els quals tot era tan precari per a la massa.  I tant lluminosa com em semblava aquella ciutat en la qual, pel que feia a la meva vida, tot era futur i esperança en un demà en el qual, un cop acabada la dictadura, tot aniria d'allò més bé i lligaríem els gossos amb llonganisses.

A la xerrada també va sorgir el tema de la veritat i en com les llegendes urbanes, fins i tot relativament recents, com tot allò de l'Enriqueta Martí, esdevenen gairebé reals en l'imaginari col·lectiu, fomentades, això sí, per cert periodisme i certa literatura. La veritat, si és que n'hi ha alguna, acaba esdevenint irrellevant. De vegades he discutit amb persones diverses sobre temes històrics a l'entorn dels quals hi planen llegendes col·lectives i ni amb dades a la mà han acceptat les meves raonades interpretacions d'alguna cosa que volien que fos d'una altra manera. Fins i tot em topo amb gent que es reinventa la seva pròpia biografia sense manies i tot i que saps que t'explica sopars de duro pel fet que la coneixes de fa molts anys t'adones que s'ha acabat per creure de bona fe allò que li abelleix. Em pregunto si jo mateixa no faig el mateix i, la veritat, no em sento capaç de respondre'm de forma objectiva i seriosa ni tan sols en solitari, i és que les trampes al solitari són una constant vital i potser necessària per a la supervivència.

3 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

He dado vueltas para saber como empezar a responder.
Estoy en casi todo de acuerdo, incluso en que inventamos para reiventarnos.

A) Em trobo amb molta gent de la meva edat i més gran que insisteix en què la nostra joventut era millor que la d'ara

No lo fue para mi, no idealizo nada y nada de lo que veo a 50 años vistas es peor que aquello. Pero creo que no hemos avanzado nada en materia social. Ha cambiado el envase, el continente, pero no el contenido: hoy se repite lo de los años 60 marchando para Alemania.

B) : Hi ha molta gent, al meu barri i en d'altres, que critica l'excés de terrasses al carrer, la immigració, el turisme.

Yo estoy en contra de las terrazas, pero si miro las fotos de los años 20 el Paral lel era una vorágine de ellas. La emigración no la critico, ni la toco y me apenan y soy partidario de la SS para todo Dios sin ninguna excepción.
Si critico el turismo de baratijas y el dinero que nos cuesta los millones de litros de agua, de sanidad por sus borracheras, de limpieza y deterioro. Por eso quiero turismo muy selecto, tal como suena.

Moltes persones de la seva edat li pregunten de seguida si a l'escola hi ha molts immigrants.

Queremos eficiencia pero que las cárceles estén lejos; que los controles de amfetaminas se pongan lejos de nuestro barrio y que en el colegio público del nuestro sector no haya "sudacas" ni "negros" . Te doy la razón

Mi historia es curiosa y soy hijo de un accidente, quizá por eso aprendí a nadar y guardar la ropa en una época en que el encargado te podía dar un bofetón, el maestro te podía atizar con la palmeta, tu madre te podía dar un coscorrón, tu padre dos y los de la banda de la Reina Amalia te podían dar una paliza ...Quizá por eso y sólo por eso no paro de reiventarme.
Un abrazo
salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ho ha dit en Miquel, el jovent - de fet - sempre és igual, és allò que senjts a dir als pares i als avis: "el jovent d'avui en dia no val per a res" concepte que em sembkla ja no repetim nosaltres, més que res per què no és cert, el que succeix a dia d'avui és que el qwue no val per a res són els consells dels vells, superats totalment per la situació.


salut

Júlia ha dit...

MIquel, ni sudaques ni negros 'pobres', los otros hacen 'gracia'.

Francesc, sempre es diu el mateix, encara avui, alguns potser ens n'estem però els tòpics funcionen.