5.4.15

QUAN MATÀVEM MINORIES A CASSOLADES I DÉU ENS PERDONAVA JA QUE NO SABÍEM EL QUÈ FÈIEM


Cal tenir molts anys ja per tal de recordar que el Dissabte Sant havia estat Dissabte de Glòria. Cap a les deu del matí, em sembla, començaven a repicar campanes i la mainada de Barcelona sortia als balcons a fer soroll amb cassoles i carraques. De carraques en venien pels carrers el Dijous Sant, quan la gent anava a seguir monuments i comprar farigola. Encara n'he vist algunes i tot. Allò de fer soroll evocava l'encara recent Dia de la Palma, quan també es picava a terra per fer escombra amb palmes i palmons, sobretot amb els palmons. Tot plegat era molt divertit malgrat que es deia que així es mataven jueus, cosa que en descàrrec dels qui repetíem tal barbaritat es manifestava de forma alegre, inconscient, ignorant, incruenta i innocent. Fins i tot en el llibre del Trobador Català, un clàssic popular, Bori i Fontestà dedica un poema a això d'anar a matar jueus que es veu que en el seu temps era encara més sorollós car s'anava a picar a les portes de les esglésies amb aquesta intenció assassina. Bori i Fontestà no va arribar a comprovar com aquella mena de dita imprudent esdevenia una realitat letal i avui retiraria aquell poema del recull, n'estic segura.

Bori i Fontestà va ser un bon mestre, un home del seu temps, i molts poemets del Trobador han estat més recitats, copiats i llegits que poemes elitistes i consagrats de tants altres autors que els experts consideren de més volada. El 2012, amb motiu del centenari de la seva mort, se'l va reivindicar de forma tímida i local a Badalona, on va néixer. El meu avi va tenir un mestre a Esplugues modern, molt proper en idees i tarannà a Bori i Fontestà, els feia llegir en català i el Trobador va ser un dels seus llibres de lectura. Per sort l'Editorial Millà va anar fent reedicions del llibre, avui encara aguanta la llibreria Millà però no pas l'editorial, tot i que es conserven alguns fons, per sort.

Precisament ahir, per TV3, no sé si a causa de la data o perquè aquests dies  farceixen la programació amb repeticions diverses, van tornar a passar Boira negra, un documental que explica el difícil camí de molts jueus fugitius que van arribar a Espanya. Tot i que Franco fos un aprenent de Hitler, amb aquest tema hi va haver una relativa tolerància, sobretot si els fugitius tenien calerons i se'n treia alguna cosa. Res semblant als francesos col·laboracionistes que van ser més papistes que el papa i es van esforçar molt en el tema de caçar jueus, una història fosca que al país veí li ha costat molt d'admetre. El sinistre Papon se'n va sortir molt bé fins fa, com qui diu, quatre dies. Estic llegint La fragilidad del neón, de Juan Laborda, on s'evoca la França fosca de després de la guerra i fins ben entrats els seixanta, en el temps del conflicte amb Algèria. Papon forma part d'aquesta estranya i horripilant espècie de malvats útils, a sou dels poders, cruels i terribles, que acostumen a sobreviure i bellugar els fils de totes les guerres brutesa i que gaudeixen d'un camaleonisme impressionant.

Els documentals com Boira negra barregen testimonis i filmacions de l'època amb teatralitzacions, cosa que no m'agrada gens pel fet que fa perdre la perspectiva i que tot sembli ficció, al capdavall. És aquesta una moda del nostre temps, també present en la literatura. Jo crec que perjudica la realitat dels fets, de vegades fins i tot em sembla una mena de manca de respecte als esdeveniments del passat, però és que jo sóc molt exagerada amb aquesta mena de coses. Per desgràcia l'afany per matar gent a causa del que són o se suposa que són i no pas del què han fet, ha estat una constant en la història i encara avui hi ha qui mataria moros, policies, catalans, capellans, espanyols, botiflers  o feixistes de forma absolutament aleatòria i indiscriminada, les xarxes socials acullen amenaces d'aquest tipus sovint tot i que jo també crec en allò del gos que borda i de vegades no és tan perillós com el que et fa moixaines i te la clava quan menys t'ho esperes. 

El Dissabte de Glòria de la meva infantesa, si obviem el tema racista popular, era un dia alegre i joiós en el qual s'acabava la tortura psicològica del sermó de les set paraules, les processons tètriques, les prohibicions de fer soroll o jugar, els programes de cinema dedicats a la vida de Jesús, els màrtirs i sants cristians o els pèplums confessionals,  i la cirereta del pastís era el divendres sant, en què ja no hi havia ni tan sols cinemes, cavallitos o bars oberts.

Pel dissabte de Glòria s'estrenaven pel·lícules i obres de teatre, fins i tot revistes i sarsueles. En general s'ha bastit una teoria maniquea sobre el Paralelo d'abans i el de després de la guerra però fins als anys seixanta ben entrats, pel que fa a la programació i considerant els canvis que va comportar la popularització del cinema sonor, la cosa no va variar tant i es pot comprovar si la gent es pren la molèstia de comparar cartelleres d'espectacles. Les dones ballarines es van tapar més i el poc català que s'amollava va quedar en res o en molt poca cosa, això sí. Però en els temps ombrívols es cantava i es ballava i s'anava al cinema de barri i es menjaven cacauets, car la vida és la vida malgrat totes les misèries i tragèdies que ens la vulguin amargar. I és que això d'encotillar la història, la dels rics i la dels pobres, en manuals i teories, sempre té molts forats pels quals s'escolen les excepcions com aigua en un garbell. Potser, al capdavall, el misteri de la Resurrecció rau en aquesta mena de petites coses.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Em sento profundament ofès, recordo perfectament el dissabte de gloria i les campanes sonant alegres, i no tinc gaires anys encara.
I ara quan ressuicta el primer emprenedor? el diumenge?

Anònim ha dit...

No només el Dissabte de Glòria, sinó qualsevol tradició forma part d'un record generacional. M'agrada això que "el misteri de la Resurrecció rau en aquesta mena de petites coses". La vida es plena de forats, de portes i finestres amb les quals escapar dels laberints foscos. Avui tothom fuig a la recerca de paradisos comercials a cop de guia turística.

Júlia ha dit...

Francesc, és que ja som grans, no creguis... al meu pare li van posar el sant del dia perquè el germà que feia 13 i després li van canviar el dia del sant, no et pots refiar ni de les coses més sagrades...

Júlia ha dit...

Enric, i allò que recordem 'de tota la vida' només fa referència a la nostra, de vida. Els forats són imprescindibles i encara bo que n'hi hagi alguns de practicables.

Unknown ha dit...

En la nostra joventut Setmana Santa era ben bé una vall de llàgrimes. Les famílies creients com la meva anaven als oficis, passaven el rosari i no posaven ràdio ni televisió. Demanava perdó a Déu per desitjar que aquells dies passessin
de pressa. La Pasqua era festa gran.
A casa també hi havia El trobador català que es va fer malbé de tant llegir-lo.
Salut, Júlia

P.S. A Israel el primer que et diuen és que ells no varen matar Jesucrist ja que, com a província romana, només els invasors tenien autoritat.

Tot Barcelona ha dit...

Con ENRIC H MARCH y la parte "
sinó qualsevol tradició forma part d'un record generacional "...
Lo cierto es que aquello era una excusa porque de una u otra forma eran unos días festivos, contando que se trabajaba mucho, 52 horas a la semana y montón de horas extras.
Por otra parte no lo recuerdo con un agrado especial.
Salut

Júlia ha dit...

Glòria, jo tinc el del meu avi fet a miques i una d'aquestes edicions més actuals però sense el mateix encant de la Millà.

Júlia ha dit...

MIquel, era un tiempo rarito y triste, por suerte además llegaba la primavera...