31.5.15

LA FORMIGA FA MOIXONI I ELS SAPRÒFITS FAN EL VIU


Llegeixo al diari que tanca el darrer establiment que quedava de Happy Books, fusionat amb La Hormiga de oro, nom que s'havia anat conservant catalanitzat, això sí, malgrat que en castellà era un nom ben antic, hi ha qui es pensa que tot el que hem trobat en castellà es va originar a la postguerra. Com que l'establiment ja havia sofert canvis al llarg dels seus gairebé cent quaranta anys d'història no es tractava de cap establiment emblemàtic d'aquests que diuen que protegiran un dia o un altre. De fet la cadena Happy Books és ja història, una història breu car avui tot s'accelera i dura menys que abans o a mi m'ho sembla. 

De moment sembla que de tot plegat en quedarà la petita llibreria del Claustre de la Catedral. També tanca Vinçon, però aquest tancament no m'afecta tant a nivell personal, hi havia anat poc i els meus passeigs es limiten sovint a fer la volta de la Monyos amb derivacions puntuals cap a la zona marítima. Durant anys va ser aquest lloc, per a mi, un reducte de pijos il·lustrats on feia alguna llista de casament la gent de casa bona amb idees modernes, aquells joves que quan els normals treballàvem, dissenyaven o estudiaven, vaja. Tot és història.
La Formiga d'Or 1985
En pocs anys el centre de Barcelona que es conforma al volt del Portal de l'Àngel ha canviat com una mitja. Segurament els nostres pares i avis havien viscut canvis tant o més contundents que aquests que jo he pogut veure o patir i els meus fills i neta en veuran uns altres que també els evocaran paisatges perduts que avui potser ni tan sols existeixen. Vam comprar molts bons llibres a molt bon preu als Happy Books però aquell abaratiment d'uns volums que feia quatre dies resultaven prohibitius ja ens havia de fer pujar la mosca al nas. El llibre és un dels  béns que ha perdut més pes específic però també ha passat amb la roba, amb el menjar, amb el material escolar. 

Superada de grat o per força l'etapa de la nostàlgia m'adono que durant tota la meva vida he escoltat i llegit planys diversos sobre pèrdues en el paisatge urbà i a l'entorn dels canvis en els hàbits de consum. Les coses són com són i no com se suposa que haurien de ser, supòsit també molt variable segons el tarannà i la història personal de cadascú. Quan ets jove els canvis són excitants però quan et fas grans, empipen i destorben, en general, car de tot hi ha a la vinya del Senyor, que diuen. De fet la història de La Hormiga de Oro tenia els seu origen en una de les ideologies més ràncies i conservadores i la revista de la qual va sorgir la llibreria tenia com un dels objectius lluitar ja aleshores contra el perill maçònic. 

No sé si el nom el va inspirar una antiga llegenda sobre unes formigues gegants que buscaven or, no acabo de copsar-ne la intenció profunda. Com que el carlisme conservador va ser tan popular a casa nostra, sobretot en les zones rurals, hi ha sovint un gran interès en fer-me lectures una mica surrealistes, gairebé en clau independentista i tot, que ja és gros. No dubto de la varietat d'interessos i tendències que va aplegar però, vaja... De fet el carlisme és encara poc conegut com també ho és la història de sang i fetge que va generar pels nostres verals i que, en molts casos, explica l'origen d'odis i venjances desenvolupades amb motiu de la guerra civil, sobretot en el món rural de la Catalunya profunda, que existeix encara, tot i que no ho sembli.
L'establiment té una història més antiga que jo mateixa, és clar, tot i que jo el relaciono sobre tot amb dues etapes personals, la infantesa, durant la qual de tant en tant ens venia a visitar un oncle capellà que ens portava a aquella botiga i ens comprava alguna cosa, en concret un dels llibres més apreciats per mi d'aquella època i d'aquells regalets va ser la Història Sagrada de Daniel Rops, un autor francès, amb unes evocadores il·lustracions d'un senyor que es deia Manuel Huet. En aquella època a l'establiment també hi trobaves algunes joguines, curiosament en aquests darrers temps també hi han venut un munt de futileses, suposo que amb la intenció de resistir com fos.
Resultat d'imatges de nou catecisme per a adults holandès
Amb la modernització del catolicisme nostrat i els entusiasmes dels seixanta allà m'hi vaig comprar llibres emblemàtics post-conciliars, durant una època hi havia molt d'interès en tot allò de la conciliació entre cristianisme i socialisme, es parlava i debatia sobre tota mena de qüestions religioses a molts llocs d'ambient jove. En concret recordo l'època del Catecisme Holandès. És clar que a la botiga no hi venien tan sols llibres d'aquesta temàtica, sinó de tota mena. En aquella època es va posar de moda llegir fins i tot teologia moderna, tots aquells intents i bones intencions no van aconseguir grans canvis seriosos en el marc del catolicisme seriós i la laïcització de la societat va avançar sense aturador. 

Les parròquies eren llocs de reunió juvenil i molts capellans evolucionaven vers postures més eclèctiques, tot i que de vegades recordo aspectes d'aquelles reunions amb mossèns suposadament progres i crec que també ens feien passar bou per bèstia grossa, cosa habitual a tot arreu. Llegir revistes d'aquella època, de tendència comunista, aspecte doctrinari que jo aleshores no copsava sinó que vaig saber més endavant, també fa una mica d'angúnia. Sempre em ve al cap el testimoni del gran Pau Vila que va fugir corrents de l'escola de Ferrer y Guardia perquè va comprovar que l'adoctrinaven  d'una forma molt més contundent i dogmàtica que a les escoles religioses on havia estudiat abans. 
Em sorprèn i preocupa el relatiu oblit en què ha caigut la figura de Pau Vila en comparació amb la d'altres pedagogs més arrauxats, la veritat. També em pregunto perquè l'entrada que té en castellà a la WIKI és molt més llarga que la catalana, misteris del país. En tot cas constato que els màrtirs donen sempre molt més rendiment ideològic als seus seguidors que no pas el fet de sobreviure i morir de vell, com va fer Pau Vila o el mateix darrer alcalde republicà de Barcelona, sobre el qual escrivia fa poc. A més a més està molt mal vist criticar els màrtirs o matisar-ne la vida i els fets, cosa que he comprovat en més d'una ocasió.

En tot cas, hi ha coses que no tenen remei, al menys en un breu termini de temps, com aquesta desaparició progressiva i imparable d'espais urbans, d'establiments, de raconets i fins i tot d'hàbits d'això que en diuen consum. Ha de ser així, em temo, car hi ha forces que escapen al nostre control i a la nostra voluntat i al nostra fràgil imaginari sentimental. En tot cas, com en tants altres casos, podem aplicar allò que el senyor Badenas comentava sobre el Molino, quan el tancament semblava irreversible: si tots aquests que ploren tant hi haguessin anat un cop a l'any no hauria de tancar... Es va recuperar, sí, però ja no és ben bé el mateix ni ho tornarà a ser.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

tu ho has dit, de joves els canvis exciten i de grans molesten, son els signes del temps-

Tot Barcelona ha dit...

"...Sempre em ve al cap el testimoni del gran Pau Vila que va fugir corrents de l'escola de Ferrer y Guardia perquè va comprovar que l'adoctrinaven d'una forma molt més contundent i dogmàtica que a les escoles religioses on havia estudiat abans..."

Hace tiempo estuve en una conferencia con la pedagoga Anna Forés, y recuerdo como ensalzó la figura de este hombre.
Yo recuerdo la figura de Marta Mata, creo que es la gran olvidada, y de como ayudó a que en 1978 los mayores de 25 pudieran entrar en la Universidad.
he remarcado la frase de arriba porque me ha soprendido.
Una abraçada
salut

Júlia ha dit...

Miquel, creo que a Marta Mata la perjudicó su militància socialista, cuando hace poco escribi sobre el tema de la OTAN me refería a ella.

Júlia ha dit...

Ferrer Guàrdia es un personaje con muchas sombras pero cualquiera dice algo que no respondrà al discursos oficial y sacralizado

Júlia ha dit...

Francesc, és així

Helena Bonals ha dit...

Ahir el meu pare em deia com han canviat els locals comercials a Manresa. Fa enyorança!

Júlia ha dit...

Sí, Helena, però em temo que totes les generacions hem de viure amb les pèrdues de tota mena, i encara bo si tan sols fossin les 'paisatgístiques'.