MICHELÍADA, EL CORATGE D'INNOVAR I LA SALUDABLE AMBICIÓ LITERÀRIA DE MUNNÉ-JORDÀ

Enllaço amb el tema anterior, ja que si us heu mirat sencer el documental sobre Pedrolo, Trencant l'oblit haureu pogut escoltar una de les veus més interessants i generoses del panorama literari actual, amb una llarga trajectòria com a escriptor, Antoni Munné-Jordà. Ja he escrit en d'altres ocasions sobre la relativa marginació mediàtica que pateix a casa nostra el gènere de la ciència-ficció, la fantasia o com en vulguem dir, en comparació amb d'altres de moda, com ara la novel·la negra de la qual entomem en els darrers anys un veritable empatx. Aquest gènere és molt estimat per Munné-Jordà i és que la ciència-ficció permet una gran llibertat de temàtiques i ambientacions i sovint els móns fantàstics ens parlen d'allò que tenim més a tocar, malgrat les aparences.

Munné-Jordà ha escrit coses diferents, àdhuc assaig i d'aquí ve una part de la relació amb l'ambiciosa obra pedroliana, en concret amb el cicle Temps Obert. Gràcies a la també escriptora Montserrat Galícia m'he assabentat de la publicació de Michelíada, un llibre ple de referents culturals, des de la mateixa estructura inspirada en la Ilíada, a l'estil del que va fer Joyce amb Ulisses, fins a picades d'ullet a Ramon Muntaner. Res no és gratuït en aquesta novel·la singular, post-avantguardista, amb una coberta senzilla i aspiracions d'esdevenir un clàssic contemporani, que ha publicat una editorial coratjosa, Males Herbes. La novel·la ens porta a un món en el qual la guerra és ja, de forma oberta, un espectacle mediàtic i pot desconcertar més d'un lector si aquest no té presents tots els referents que hi convergeixen. Escric sobre ella sense haver-la acabat encara, ja que com algunes grans obres literàries, ambicioses i complexes, precisa d'una atenció i una certa lentitud lectora i possiblement hi tornaré de tant en tant en aquest espai.

És original i agosarat el tractament de la llengua, els personatges es diferencien en expressar-se segons les diferents formes dialectals del català, utilitzades de forma planera i seriosa, tot un treball immens d'elaboració intensa i acurada. Els noms dels protagonistes ens remeten a un univers on les marques ho són tot. Em desvetlla una gran admiració que algú sigui capaç d'endegar, amb un bon feix fins i tot d'humor nostrat, una epopeia ambiciosa, sobre la qual el millor que podeu fer és escoltar l'autor quan explica els seus objectius i reclama ampliar el panorama literari català amb textos agosarats i innovadors com aquest, que pot semblar gairebé intraduïble i que no pretén el consum immediat de lectura ocasional, sinó alguna cosa més, allò que també pretenia Pedrolo amb el seu cicle novel·lístic i que potser molta gent no ha acabat d'entendre, més enllà d'escriure llibres i, si era possible, viure de l'escriptura. Fer alguna cosa diferent, actual, inclassificable i polièdrica. A còpia, això sí, de pencar a fons i de passar-ho bé escrivint, és clar. Això per damunt de tot. Fins i tot, en aquests casos, el de menys, segons com es miri, és el resultat concret ja que cada persona i cada generació interpreta la literatura, el mateix que l'art, a la seva manera o a la manera que li han explicat que calia que l'interpretés.