PAISATGES PERDUTS I POBRESES ANTIGUES

Ahir pel matí vaig fer un recorregut pel Jardí Botànic, organitzat pel CEM i en el qual s'evocaven les barraques de Montjuïc situades, més o menys, en aquell indret. Els comentaris anaven a càrrec de Rafael Usero i Francesc Banús. Montjuïc va arribar a ser una immensa ciutat alternativa, amb molts barris diferents i en aquest cas ens van parlar, sobretot, de Can Valero, Les Banderes i Cal Pagès. Els comentaristes, en certa manera, pel que ens van explicar, van ser uns barraquistes privilegiats, amb família estable, ben avinguda i treballadora, elements molt més importants per a la gent que no pas el tipus d'habitatge o la situació econòmica. Molts dels aspectes d'aquella societat que van evocar es podien fer extensius a un gran nombre de barris humils d'aquells anys: la solidaritat veïnal, els clans familiars, la mística de la pobresa, els problemes derivats de la situació política, el pes de la religió en la vida quotidiana...

Fa anys haver estat pobre gairebé semblava una vergonya però avui ho veiem, afortunadament, d'una altra manera, i fins i tot s'evoquen amb un cert orgull les mancances quan s'ha aconseguit millorar, cosa que no sempre passa. Va sorgir el tema dels paisatges perduts, de com s'havien eliminat els vestigis d'aquell poble en el qual molta gent va néixer, viure, estimar i potser morir. Però crec que això passa a molta gent, no cal haver viscut aquí o allà, la memòria dels pobres sempre és més fràgil que la dels rics tot i que també la dels rics experimenta pèrdues i un dels primers exemples dels molts que en vénen al cap és la part que Sagarra dedica en les seves memòries al seu casalot infantil i en com les obres de la Via Laietana van acabar amb la memòria sentimental de diferents classes socials. Una persona gran que vaig conèixer de la part alta m'explicava les meravelles del Passeig de la Bonanova del passat, amb les seves torres i jardins i les seves tanques plenes de flors les quals, durant la primavera, gairebé marejaven amb les seves sentors esclatants.

El meu barri convivia amb les barraques, fins i tot molta gent, quan deixava la barraca, llogava un pis al barri i aquest fet el vaig recollir a la meva novel·la L'inici del capvespre. Hi ha temes que susciten encara controvèrsia, com ara si els poders vigents no van anar enviant la gent fora dels barris de Montjuïc a tongades per evitar solidaritats reivindicatives. Jo crec, i puc estar equivocada, que considerar que aquella gent tingués algun tipus d'estratègia és valorar-los en excés. Tot es va fer de forma improvisada, a tongades. Tampoc tothom era tan solidari, de vegades es cau en la ingenuïtat de suposar la bondat absoluta dels humils, i en moltes ocasions les crueltats, les explotacions i els abusos ens vénen dels parents i dels veïns del costat de casa. Les víctimes no sempre són innocents, vaja.

En alguns barris de Montjuïc, no pas a tots, es vivia millor que en molts pisos lamentables i, en general, la majoria de barraques d'aquells indrets eren millors que, per exemple, les del Somorrostro. Fins i tot, pels molts testimonis que he anat escoltant al llarg del temps i per la gent que he conegut, tinc la percepció que fins i tot els qui ajudaven la gent pobra de la muntanya, capellans,  monges, metges, van ser molt diferents dels d'altres barris, més generosos i desinteressats. Tot plegat es inevitable generalitzar, ja ho se, i en tot cas els meus records van lligats a la gent que vaig conèixer, companyes d'escola o senyores pobres que venien a netejar cases de gent una mica menys pobra per quatre rals, cal pensar que es rentava a mà i era inevitable, en segons quins casos, cercar ajuda. 

Com que els comentaristes eren homes vaig trobar a faltar testimonis femenins de la seva edat, la meva si fa o no fa, tot i que ens explicaven coses de les seves mares o àvies. Els nois, a les barraques i al meu carrer, feien una vida molt més lliure i fins i tot, en aquell món de migradeses, tenien més possibilitats d'estudi i promoció. El món dels nois i el de les noies van ser, durant anys, móns molt diferents. Les dones no anaven als bars, en general i amb poques excepcions, com cantava Porter en aquella Cançó de la Taverna, tot són homes, no hi ha dones, els hi fa vergonya entrar... En tot cas les visions del passat són sempre parcials, subjectives, lligades a les nostres experiències, dèries, prejudicis, lectures i mites. 

Montjuïc va canviar molt però ja havia canviat abans, l'Exposició de 1929 va ser l'inici d'una progressiva pèrdua de romanticisme rural. Les Olimpíades hi van abocar més i més ciment. No negaré que en aquestes darreres dècades hi ha racons que han millorat i que fins i tot si contemplem fotografies antigues ens sorprèn l'aridesa de molts paisatges i la gran manca d'arbrat, ja que l'explotació de les pedreres va ser, així mateix, un factor determinant de l'evolució del paisatge. Però s'han fet malbé espais, edificis, camins, jardinets, sovint per interessos ombrívols. 

Un espai modern que va arribar a ser molt popular durant la meva joventut va ser el Parc d'Atraccions, indret d'esbarjo de la gent modesta que es va malmetre gràcies a aquests interessos que sovint s'embolcallen amb suposades bones intencions polítiques. Les Olimpíades són avui ja un record mitificat i se suposa l'absoluta bondat del projecte i que els seus resultats han estat positius per a la ciutat però les corrupteles i bretolades urbanístiques que van generar serien dignes d'estudi, si no fos que damunt de tot plegat sembla que hi plani un consens mitificador transversal. La Casa Gran fa i desfà i allò que prohibeix a uns s'ho permet quan toca, mani qui mani, com en el cas de la construcció d'aquell excessiu hotel de Miramar o de les vagonetes actuals que pugen la gent en ramats al Castell, tema que ja va ser denunciat, sense èxit ni ressò, per l'arqueòleg Oriol Granados fa anys.

Ens adonem del que es perd en la nostra vida, breu i fràgil, però ja els nostres pares i avis van patir del mateix mal. En aquests darrers anys s'han reivindicat els barris barcelonins de barraques i s'estan posat plaques i panells amb fotografies que recorden aquell passat, tan llunyà i tan proper al mateix temps. Però encara hi ha molta ignorància culpable i els prejudicis revifen i no moren mai. Em va sorprendre que en un passeig que vaig fer amb uns joves universitaris que volien fer un treball sobre el Poble-sec, ja que sembla que ara està de moda el barri, aquests no sabien pràcticament res de res sobre el barraquisme. També em va sobtar que una noia em comentés, amb sinceritat innocent, que fins fa poc li feia angúnia venir al meu barri. Conec gent de Barcelona que gairebé no ha passat mai per determinats carrers tan inofensius com el del Carme o el de l'Hospital. Els prejudicis els congria la ignorància, de vegades innocent i de vegades fomentada per l'ambient familiar, educatiu. Només cal escoltar el que es comenta sovint, des de la ignorància, sobre alguns centres educatius situats en indrets multiculturals.

El tema de la pobresa és relatiu i manipulable i de vegades cal situar-ho tot plegat en un context internacional i fins i tot temporal. Les persones ens podem considerar riques o pobres segons amb qui ens comparem, és clar. En tot cas els paisatges perduts no es recuperen, les fotografies i les filmacions són sempre parcials, mostren allò que ens van voler mostrar els qui podien fer fotografies o filmar pel·lícules i, en tot cas, la nostra mentalitat evoluciona i la nostra mirada canvia. Al Jardí Botànic, malgrat la calor aclaparadora, hi havia tallers i activitats per als infants, uns infants que potser algun dia reivindiquin la seva feliç infantesa del present i un Jardí Botànic que potser ja no existeixi, qui ho pot saber? Res no tindria massa importància si fóssim immortals però el problema és que som temporals i que quan et fas gran la pèrdua de referents té un pes molt feixuc que ens cal relativitzar de tant  en tant per intentar contemplar el nostre present amb una certa distància, com si ja fos, també, un passat mitificat.