Molts líders o aspirants a líders incideixen sovint en el tema de la participació ciutadana, com si aquesta no fos possible en l'actualitat. Moltes vegades he fet referència al tema de les comunitats veïnals, on la participació és sovint minoritària i de vegades conflictiva, tot i que podrien ser, en teoria, un exemple paradigmàtic de funcionament participatiu.
El mateix passa als barris, sovint a les reunions i assemblees no és que hi vagi molta gent, sobretot si els temes no s'escalfen pel que sigui. I encara més, de vegades la gent hi va de bona fe i en comprovar com acaba la cosa, les desqualificacions arrauxades que s'amollen i els disbarats que s'hi poden escoltar, renuncia a tornar-hi. El tema assembleari és molt complex com ho són les votacions a mà alçada, on t'has de significar en públic, cosa perillosa quan el context tira més aviat a un determinat color polític.
No sé com s'hauria de fer, la veritat. Hi ha detractors del vot secret el qual, a mi, encara em sembla una troballa interessant. Moltes vegades la gent t'expressa opinions diverses en privat però si es troba en mig del sarau no diu ni piu quan t'ha estat insistint per tal que tu et mullessis, això m'ha passat a molts llocs diferents i en circumstàncies molt diverses. El vot secret destarota els dogmàtics ja que de vegades no surt allò que s'esperava.
Tots som influenciables, en algun lloc vaig llegir que la veritat era l'eloqüència del darrer en intervenir i crec que és així. Ahir llegia un butlletí veïnal i m'adonava de què si moltes coses no prosperen moltes vegades és pel fet que no es porten als governs diversos propostes serioses i consensuades, en el camp de l'esquerra radical la diversitat d'opinions ha fet molt de mal al llarg de la història.
Jo crec que els mateixos problemes es repeteixen a tot arreu, a diferents nivells, a les aules de primària, als claustres de professors, a les reunions sindicals, als centres excursionistes i a les parròquies, hi ha una sèrie de problemes derivats d'això que en diem la condició humana. De vegades es proposen coses raonables però si qui les proposa no ens cau bé o no és del partit que votem les refusem, també passa a l'inrevés, hi ha una tendència a donar suport a coses surrealistes si les proposa el nostre líder veïnal preferit.
Un llibre molt exemplificador de com poden anar les coses és El senyor de les mosques, on un dels nois amb bones idees però sense carisma ha de recórrer a un altres més carismàtic per tal de poder fer propostes raonables per a la supervivència de la comunitat. És clar que la situació més aviat deriva vers el caos, la violència i la barbàrie, malgrat que com comenta un dels rescatadors del grup de nois, al final del llibre, uns xicots anglesos i educats s'haurien d'haver organitzat millor. No té perquè ser així sempre, és clar, però en la història trobem exemples diversos de com les utopies han derivat en perversions i estossinades.
El pobre metge Rovira va anar a complir el somni de Cabet i va acabar suïcidant-se. Quan jo era joveneta i sentíem parlar de les guerres i injustícies d'aquells anys, amb una colla, fantasiejàvem sobre la possibilitat d'anar a un altre planeta i fundar una nova societat. No sabia aleshores que allò ja s'havia intentat en moltes ocasions, amb resultats en unes ocasions tràgics i lamentables i en d'altres de retorn conformat al sistema vigent el qual, si la persona no havia perdut del tot la fe en el progrés moral, s'intentava millorar de forma menys ambiciosa i radical.
Delibes té un llibre breu i molt interessant que es portar al cinema de forma modesta però força digna (Delibes va tenir molta sort amb les adaptacions dels seus llibres, ell mateix ho reconeixia), El disputado voto del señor Cayo, en el qual una parella d'amics van cercant vots per al seu partit d'esquerres amb motiu d'unes d'aquelles primeres i entusiastes eleccions de després de la transició i es topen amb la realitat d'uns pobles gairebé abandonats, en un dels quals hi viu un pagès que concentra tones de filosofia popular. La parella novata li parlen d'allò antic de la terra per al qui la treballa i l'home, murri i irònic, els mostra el munt de camps abandonats que no treballa ningú, la realitat, vaja.
Les consignes i tòpics recurrents sovint repeteixen lletanies que ja han quedat obsoletes. No diré que els poders fàctics no posin pals a les rodes participatives però en moltes ocasions, en l'actualitat, no es participa més perquè no es vol i de vegades no es vol perquè en aquests processos participatius no hi ha debat democràtic sinó imposicions ideològiques, què hi farem. També trobem desídia, galvana i indiferència, no sempre irresponsable, tot s'ha de dir. Tan sols hem de pensar en les xifres d'abstenció que es donen a les eleccions convencionals, amb pujades i baixades poc significatives, la veritat. L'abstenció tothom la interpreta com li convé, és clar, i sempre serà un misteri.
2 comentaris:
Bona anàlisi el teu sobre aquest gran tema de la participació. La condició humana és la que és i en això trobem també les grans diferències entre uns i altres: d'intel·ligència, sensibilitat, caràcter, etc. etc. El puzle és enorme i gairebé mai encaixen les peces, encara que siguin poques. Assemblees, reunions i altres fòrums participatius creats per solucionar problemes, solen esdevenir força estèrils. Les votacions secretes, potser el menys dolent dels sistemes, de vegades també acaba empitjorant les coses en comptes de millorar-les, almenys durant el període en el que la gent pot intentar corregir el tret.
Sobre la pel·lícula que cites, la conservo en vídeo VHS a casa. L'he vist un parell de vegades. Delibes, gran Delibes i en aquest cas, al cine, amb la molt bona participació de Paco Rabal com protagonista. Em sembla que la tornaré a veure d'aquí a pocs dies.
Ramon, però el sistema actual, amb defectes, és millor que molts d'altres, de moment. Era un llibre molt bo, de fet tot els d'aquest autor m'han agradat, i la peli també estava prou bé, mostrava com poc temps després dels canvis democràtics ja venien les decepcions i els desenganys.
Publica un comentari a l'entrada